miércoles, 27 de agosto de 2008

ANAR-SE'N AL SUD


“Me’n vaig anar al sud en el moment adequat, quan per aquí ja no havia cap alternativa que m’omplís. Estava cansat de que el missatge directe i indirecte d’aquesta societat fos que el consum sense control de productes i serveis era la clau per assolir la felicitat. Eren les dates prèvies a Nadal i, plantat al carrer del Sindicat, em vaig horroritzar davant aquell desgavell de gent entrant i sortint de les tendes. Vaig mirar les seves cares: alguns tenien el rostre desfigurat, congelat en un gest de pànic; altres caminaven arrossegant bosses plenes de regals, condemnats, però, a tenir les mans aferrades a uns barrots de presó; un grapat tenien les mans foradades i, a punt d’embogir, intentaven espantar les aus que pretenien instal·lar-s’hi; també vaig veure una dona recolzada a un cantó del carrer vomitant un líquid espès, com petroli, entre el que suraven abrics, sabates fetes per nins de vuit anys de qualsevol país en desenvolupament, paraigües sense tela, claus soltes, bosses de plàstic, llengües girades...Tant horror assumit com a lògic em va fer partir de cap el sud. No importava on. Volia ser a qualsevol país en vies de desenvolupament, qualsevol lloc on les multinacionals no fossin les tiranes, les psicòpates madones de tots els altres, qualsevol lloc on la seva humil presència no contribuís a sostenir el sistema del terror. Jo tindria la força d’allò petit. I me’n vaig anar a fer d’agricultor a la Índia. No us podeu imaginar quin sofriment. Coneixeu els intents de convertir el cotó de la Índia en explotacions de cotó transgènic? Sí, em productes modificats genèticament en un laboratori, la més clara ruptura de la harmònica relació entre la natura i l’home, a més de la causa d’una sèrie d’efectes que molts minimitzen com l’augment de la contaminació, la desaparició de la diversitat de producte i, sobretot, la dependència dels agricultors a les multinacionals que els gestionen. Al petit poble on vaig viure, els agricultors se suïcidaven seguit seguit, engolits per aquest nou sistema on se’ls explotava. Sofrien més penúries que abans. Potser alguns penseu que els avanços científics en aquest camp poden minvar la fam en la terra, però creieu-me, no és que faltin aliments en el món; és que estan mal repartits. Convençut de que volia un món just, sostenible, sa, en pau, vaig decidir treballar en un comerç just, en la bellesa d’allò humil, de les coses fetes a mà, com antany. Potser aquestes capses de fusta, aquests mocadors de cotó tintats amb herbes, aquestes figures de fang no puguin competir amb les plastificades juguetes dels grans magatzems, amb les artificials varetes d’encens que venen als bazars (vuitanta varetes per un euro!) que es consumeixen en dos minuts i omplen l’ambient de substàncies nocives per a la salut, amb els perfums de marca o els jerseis de nylon, però almanco tot el que aquí es vengui servirà per a que una mare pugui alimentar al seu fill, no per augmentar el patrimoni d’un milionari sense escrúpols”. La veu en off emmudí mentre algunes imatges que l’havien il·lustrat passaven a càmara ràpida: el Ganges, ple de cadàvers i espiritualitat; les vaques sagrades i plàcides caminant sobre llits de roses; els camps de cotó aliens a la sang vessada, les vídues pidolaires, les alegres figures vestides de colors vius, turqueses, safrans, fúcsies; la bellesa de les mirades sàvies bressolant el tercer ull, els productes artesans que havia de vendre a la tenda.
Li havia posat de nom Rajkumar, a la tenda, com el nen que tenia apadrinat i avui la inaugurava. No havia massa gent desconeguda, a pesar d’haver-se anunciat a la revista Namasté, una publicació de distribució gratuïta i de molt bona acollida que tenia una tirada de quinze mil exemplars. No importava. Les petites coses, les petites passes eren sovint més valuoses que una gran passa cap a l’abisme. Aconseguiria que la curiositat morbosa que veia en aquelles cares es convertís en respecte i compromís.
- Sabies que la girafa és l’únic animal terrestre del món que és mut? –li va demanar a una nena que en bressolava una feta de drap, cosida a mà amb fil de cotó i farcida d’arena del desert.
La nena el mirà encuriosida, però aviat s’empegueí i no contestà.
- No per tenir el coll més llarg, té la veu més forta –mormolà ell.
I aquesta creença li donà força per seguir endavant amb el seu petit somni.

2 comentarios:

josepmanel dijo...

Només contracorrent es pot gaudir de la força de la vida... M'encanta el que escrius...

Frannia dijo...

Ei, has tornat...Ara te mir. I gràcies!