viernes, 22 de agosto de 2008

GENEROSITAT I MÀGIA

Serà que em costa expressar en la vida real la generositat i la màgia. També la tristor. Converteixo a na Frannia en la única portaveu d’aquestes expressions, en una experta donant de poesies i sacsejades mentre el meu vertader jo es condueix maldestre per aquests paranys. Anit en va ser un bon exemple. Les bromes i els rieres –bellíssima manera també de comunicar-se- esvaïren aparentment tota la generositat i màgia que volia oferir, però tinc l’esperança que avui, exposats a la llum, els sis que voltàvem la taula poguem abastir els senyals.
Teníem sopar persa. Borani. Polou. Kotlet. Kukuye Bademjam. Baglava. Tah Chin. Amb màgia, generositat i vi. També havia inevitables murs i molta por i desconfiança. I una nit fresca al jardí de Guium. El vent va deixar de bufar per deixar-nos gaudir del sopar, però hi havia fiblons dins nosaltres. Són coses que es noten.
Els perses, arribat el Nowrooz (el seu Any Nou coincident amb l’arribada de la primavera) fan preguntes sobre el futur a un llibre de poemas de Hafez i la resposta que l’atzar els hi dóna és l’auguri del nou any. Ahir vaig voler fer quelcom semblant. Vaig donar a elegir un petit conte sufí als convidats. L’havien d’elegir a l’atzar. Cada ú tenia un missatge. A en J. li va dir que deixàs de cercar defora d’ell mateix, car tot ja era dins seu; a n’A. li va dir que tornàs a creure en la força de l’amor, a na C. li va dir que no tingués por de canviar i deixar enrere la seva antiga pell, a na V. li va dir que deixàs de preocupar-se pel futur, a en H. li va dir quelcom que ell ja sap molt bé, que tot passa, i a na F. li va dir que la veritat és inabastable i que la part no és més que un bocí del tot. No sabem si l’atzar s’equivocà i els missatges s’haurien d’haver intercanviat, però si fos així allò bo seria escoltar-los als 6 i veure que tots es poden resumir en un: deixar de tenir por de la vida, l’amor i els altres i lliurar-se al sentiment. Però per això s’ha de ser un mestre i sembla que cap dels sis tenim cap títol de maestria en amor.
Deien els tolteques que la vida no és més que un somni i les persones artistes de l’amor. Si és així, i som artistes no ens queda altra que crear una vida que sigui una obra d’art. Però cada un ens obstinam en tenir un sol paper: estúpida inseguritat, descoratjador cinisme, absurda protecció, inflexible rectitud, superficial alegria, melangiosa tristesa…Per què?
Érem 6 a taula. Deia Epictet que la vida ha de ser com un banquet:“pensa en la vida com si es tractés d’un banquet on et comportessis cortesament. Quan et passin les safates, estén la mà i serveix-te una porció moderada. Si una plata et passa de llarg, gaudeix del que tens al plat. I si una menja encara no t’ha estat presentada, espera amb paciencia que arribi el teu torn. Obtindràs la porció justa quan arribi el moment”. Jo encara no he perdut l’esperança.

1 comentario:

C. dijo...

Malgrat murs i fiblons, fou un bon sopar.
Vaig gaudir de la companyia de gent intel·ligent gràcies a dos bons amfitrions a qui, per cert, cada dia estim un poc més.
Domés per això ja va valer la pena, per això i perque a mi em va permetre deixar un tros de la meva antiga pell, i a tu, crec, oblidar-te durant unes hores de la melangia i les preocupacions.
Una abraçada, Frannia.