martes, 19 de agosto de 2008

NO ÉS TRISTOR, ÉS MELANGIA

Són les sis de l’horabaixa i encara no he parlat amb ningú. Hagués pogut telefonar a la mare, o a na Maria, però no tenia res interessant a contar. La meva vida és monòtona, vulgar: he anat a classe, m’he despullat per fer de model a la classe de dibuix durant l’hora de dinar, he menjat ràpidament una ensalada d’alvocat i una poma, he pres cafè mentre llegia Jane Eyre en anglès i ara, sec en aquest bar i escric. Vull anar a Artemisa a comprar una sanguina i uns pinzells del número quatre abans que tanquin. Els necessit per a demà a primera hora, però la veritat és que no li veig sentit a res, i tot em fa mandra. Quin esforç haver de parlar amb el dependent de la tenda de material de dibuix!. M’observa, em pregunta coses personals, m’investiga, em jutja. No sé quin interès deu trobar en mi, com no sigui el mateix interès que el mou a estudiar la vida de les formigues. Diu que li atrauen els artistes, però jo no el veig comportar-se igual amb els altres clients, i tots ho són. Jo no sé si som artista; som una tràgica víctima del meu caràcter creatiu, sols això. Sempre em saluda dient:
- Què, com va aquesta tristor?
- No és tristor –li contest-; és melangia.
- Tant dóna –em diu ell, i m’observa amb ulls de científic.
No és el mateix tristor que melangia. Un es pot posar trist, però melangiós se n’és permanentment. M’imagín que la melangia té forma de singlot de raïm, i es reparteix per l’interior del meu cos, penjada en innumerables brots, un de l’estómac, l’altre del cor, un altre de la campaneta de la gargamella. A mesura que els grans són madurs cauen i es mesclen amb la sang i em corren per les venes i em fan estar perennement melangiosa. M’agradaria que no fos així. Sempre he pensat que em sobren moltes coses. De petita pensava que em sobraven óssos. Estava prima, més que ara. Em passava el dia pessigant-me per veure si trobava carn a qualque lloc, però fins i tot el ventre de la cama era esquàlid. Ara no m’importa estar prima, m’agrada, reflexa l’aspecte malaltís del meu interior, però voldria tenir més muscle i grassa sobre el pit, deixar de semblar un xiprer al vent. Sempre m’he trobat diferent. Som incapaç d’encaixar dins aquest trencaclosques que m’envolta. Aprenc a dibuixar, m’amar de bellesa que altres han creat, transform aquest desassossec intern en una aquarel·la líquida, sé veure símbols a tot arreu. De fet, ara veig una parella davant meu que discuteix. Ella el mira amb els ulls verds, grossos, molt oberts, com si volgués abastar-lo sencer. Deu ser un comiat, encara que ell vesteixi de verd i un lleuger somrís li pengi de la boca. De sobte veig una bella connexió entre els ulls verds d’ella i la camisa d’ell. No és un verd, el que ell porta, d’esperança, ni d’aigua estancada, ni d’herba fresca. És un verd de farmàcia de guàrdia. És un crit de desesperació. No vol anar-se’n, però s’anirà. Ella no vol deixar-lo partir, però no farà res per evitar-ho. I ambdós verds es perdran, d’aquí una estona, entre la gent. Sé veure aquestes coses. Però aquestes coses no són útils. Per molt que el dependent d’Artemisa em vulgui fer creure el contrari.
- Tu i jo som iguals –em va dir un dia -, però tu ets avall de l’escala i jo a dalt. Tu estàs malalta; jo som sa. Però els dos veiem les mateixes coses.
El dia que m’ho va dir s’atracà molt a la meva cara, entrà clarament dins el meu espai. Els tubs de pintura a l’oli eren a la seva esquena i envoltaven el seu cap com si fos una aurèola. Em va molestar veure aquest símbol rera seu, com si ell fos l’elegit, mentre jo em recolzava sobre els llenços blancs, apilats a un racó de la tenda.
- Viu el present –em va ordenar aquell mateix dia mentre em tornava el canvi.
Si no fos per la seva presència, sempre tan analítica i inoportuna, aniria més a la tenda. M’encanta trescar per les prestatgeries, comparar els punxons, els diferents tipus de gomes, les textures dels papers de dibuix, els colors alienats com un arc de Sant Martí dins les seves capses, els cavallets i les paletes, els pots d’acrílic. M’agrada sentir l’olor asfixiant de l’aiguarràs, fullejar els llibres de dibuix, canviar de postura les figures de fusta d’anatomia humana. De petita ja tenia tendència a col·leccionar-ho tot, a col·locar-ho a la vista com si fos una exposició: les Nancys, les Barriguitas, les Barbies, els cubs de Kubric, els Madelsmans, els dibuixos que feia amb els plastidecors, les copinyes que agafava a la platja, les “figuritas”, les juguetes que fabricava amb xapes de botella, amb tassons buits de iogurts i Nocilla, amb rotllos de paper de wàter i cotó. Ho tenia tot com a un mostrador per compartir-ho. Som filla única i mai va haver ningú, però. Ara ja no ho faig. Col·leccion, sí, però no ho mostro. De fet sovint m’agradaria esvair-me. Com ara que el cambrer metrosexual no em lleva l’ull de sobre. Crec que m’ha somrigut. No sé què es pensa. Mai em fixaria amb algú com ell. A mi qui m’agrada és el professor d’història de l’art, amb el seu cabell canós, la barba retallada, els ulls oliosos i la figura vençuda, com la meva. Em vaig fixar en ell molt abans de tenir-lo de professor. Me’l topava pels passadissos de l’escola o assegut al bar davant un cafè sol. Em semblava un monjo, un investigador moscat com els papers que li feien companyia, el geni distret tan fora d’aquest món com jo mateixa. Però aviat vaig carregar-lo de sexualitat. Des del dia que em besà el caragol de l’orella enfront de la mar amb virtuosa habilitat. Alternà l’alè calent amb la humitat de la llengua i n’escrigué un haikú senzill i ondulant que em va fer gemegar de plaer. “Bruixeta...”, em deia, mentre em mossegava el lòbul, i jo sols veia bruixeria en la seva llengua i els seus ulls regalimant desig entre les arrugues. No sé si besa de la mateixa manera la seva dona. No sé si ella sap que té una amant vint-i-dos anys més jove, tràgica i intensa en l’amor, fatalista i indolent en la vida quotidiana, estudiant de Belles Arts, que escriu cartes a amics imaginaris que no té enlloc d’anar a Artemisa a comprar material per a la classe de demà. No ho sé ni mi importa.

4 comentarios:

Pomona dijo...

Un relat magnífic, Frannia.

Poeta per un dia dijo...

Preciosa història... gràcies per compartir-la amb nosaltres... Per posar-la al diccionari en lloc de la definició de la paraula melangia...

Petonets!

Toni Ibañez dijo...

M'ha agradat. Per cert, on seràs el proper dijous 4 de setembre a les 20 h.?

Frannia dijo...

Gràcies a tots.
Toni Ibañez, no podré ser amb vosaltres a la presentació de la Catosfera, em sap molt de greu.