viernes, 20 de febrero de 2009

EN ESPERA, EN FUGIDA O EN RECERCA

Julio César Navarro era un poeta de 39 anys que morí aquest Nadal de càncer. Em van regalar el seu llibre just en les hores prèvies de la teva mort. Així com ell viatjava i escrivia en el metro de Madrid, jo l'he llegit aquests dies en el tren. M'atravesc a fer-ne la traducció...
Em vaig capbussar dins l'aigua freda del riu
i vaig estar submergit tot el que vaig aguantar,
vaig obrir els ulls i vaig mirar com les bimbolles es movien
al meu voltant, i el va i ve dels meus braços entorn
el meu cos
dins l'aigua obscura. Al final, fins i tot,
vaig poder veure'm a mi mateix a certa distància,
movent-me al mig de l'aigua i les bimbolles,
amb els ulls inexpressius
i el cabell despentinat agitant-se cap a dalt.
Potser ens hauríem pogut adonar
de que alguna cosa desapareixia
i arribava a un punt en que no havia marxa enrere.
Se'ns va oblidar
massa prest que va haver un estiu,
un horabaixa, un llamp
en el que vam deixar de ser nins.
Jo vaig notar que se'm gastava la joventut en somnis sense
avantatge,
que anaven caiguent com les ciutats dels imperis
antics
en els llibres que llegia. Vaig descobrir
que les abraçades eren el tacte furtiu d'allò impossible
i no suportava que la meva il·lusió
s'amagàs tan enfora de la meva vista.
Al moll ens escapàvem els horabaixes,
per nedar plegats.
Aquell estiu ja sentiem la pressa de viure,
que se'ns escolava l'edat entre les mans.
El moll era llavors una fuga a la nostra imaginació
i allà amagàvem les nostres besades i carícies secretes.
En el riu segueix el moll on mai es veu cap barca.
I res canvia,
excepte els avellaners que alteren el seu color quan se n'adonen
que també per a ells s'acaba el temps.

...Som massa gran per encara estar en espera, en fugida o en recerca. Sent que ja no tinc edat per seguir jugant a que no passa res i el temps no passa...El cor em bategava molt fort ahir vespre, sota l'edredó de plomes d'Ikea i el silenci pesat de la nit fonda. Crec que ja no sap com dir-m'ho.