-S'ha de ser perseverant...
-Perseverant en què?
-En el que sigui, no sé, ara mateix per exemple en acomplir el teu desig. Tot això t'està matant, no deixis que passi...
-És que és molt fort...salvar la relació implica enfonsar-me a mi, matar-me...A vegades pens, que aquesta ha de ser la perseverança: lluitar per salvar la relació i per tant transormar-me...
-Sí, però no ho facis a partir de la teva pròpia destrucció.
-Però les persones som en aquest món per millorar, per evolucionar, no? i si és aquest punt el que em manca per ser millor persona? Qualsevol millora requereix un canvi i deixar enrere moltes coses...
-Sí, però cap canvi és sa si és radical. No es pot anar en contra de la teva essència, i tu ho estàs fent. Per això tens mal de cervicals, i diarrees, i mal de cap i mal d'articulacions...et mates
-...és que mai sé si l'aprenentatge de tot això està en abandonar aquesta part de mi que tant l'agobia a ell acceptant la part d'ell que tant m'agobia a mi, o bé l'aprenentatge es troba en créixer cap a una altra banda, sola, sense por a aquesta solitud...
-...no ho sé, no ho sé...
-I saps quina és l'esquizofrènia de tot això? En realitat som iguals, el nostre aprenentatge es troba en el mateix punt, tenim la mateixa ferida: ell sembla un home tradicional, però que en realitat no vol viure de manera tradicional i jo semblo una bohèmia que en realitat no vull viure com una bohèmia. El que ens va enamorar de cada u és el que ens allunya ara...
-No sé què dir-te. Jo també lluito continuadament, jo també estic en el camí...
(Ara, quan arribi a casa, li diré: només hi ha una solució, o camviam els dos en la part que ens ha de millorar com a persones i com a parella i ho feim des del principi, començant de zero, sense sorpreses desagradables, pèrdues de confiança i mutilacions...o ens separam definitivament i som amics. I aquest pic no haurà treves, no haurà més oportunitats, ni plors que esvaeixin la decisió...)
(I la resposta ha estat: "Dame unos días para que piense, Azizam, dame sólo unos días...")
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
.JPG)
5 comentarios:
... pobre sóc jo per donar consells, que ja tinc prou treballs amb mi mateix... però canviar és difícil, les persones poc canvien, per molt que els sembli el contrari, i si ho fan no és de forma forçada, no és un "a partir d'ara seré diferent, canviaré" sinó que és per evolució, per adaptació a una situació diferent, per viure experiències que ens enriqueixen (o no) però que ens donen un nou prisma per mirar la vida d'un altre color, el que fa que, d'alguna forma, anem canviant... Un canvi forçat no és un canvi, és una obligació que, a la llarga, passa factura,....
... però, com dic, parlo sense saber què em dic... no és possible aconsellar...
... facis el que facis, molts ànims...
... petonets!
Llegint-te puc sentir el vertigen, i la solitud. Jo no tinc consells. Només comprensió.
Passe el que passe, que la força t'acompanye.
Em trobo en una situació molt similar a la teva. Però tampoc sé massa bé com solucionar-ho...
Espero que no et facin gaire mal. Ànims :)
Estic d'acord amb tu, Poeta, els vertaders canvis són progressius, però...també aquests necessiten d'un principi, d'una primera passa. Aquesta és la que esper. L'amor em fa seguir esperant.
Gràcies, Josep-Manel i ànims també a tu. Ens equivocam o no, així va anant el camí. I això no ho hem d'evitar. Només hem d'aprendre.
Novesflors, gràcies.
Somniant la lluna, ànims també a tu. Però no són els altres els que fan mal; nosaltres tenim aquesta responsabilitat. I només nosaltres mateixes podem evitar-ho. Si asumim això el dolor és més suportable.
I a tots us dic, que l'únic que vull és quedar-me tranquila, saber que ho he intentat tot, que he lluitat i que no es perd per la meva responsabiliat. Si per això som nècia i idealista, ho seré conscientment. Ara la pilota és a un altre terrat...
Publicar un comentario