NO ÉS UN CONTE DE FADES

Catracack!..i quelcom es va rompre dins el cos del fill al temps que encridassava a la mare i li deia tot allò que mai hauria d'haver de sortit del seu cor. Sonava a vidres romputs i ella que ho observava tot des de la distància pensà que a la fi s'havia romput el mirall, que feia que només es miràs a ell mateix, que feia que actuàs a partir del seu egoïsme pur.

Xnyyyyyyyyyyccccccccccc! i quelcom començà a funcionar dins el seu cos mentre rebia els crits del fill, com si un mecanisme de ferro, rovellat des de feia molt de temps començàs a moure's. Ella pensà que a la fi era el mecanisme del seu amor propi, el que tenia enterrat sota totes les fulles mortes dels altres.

Xooooffffffffffffffffff! i quelcom s'enfonsà dins el cos del pare mentre veia com la seva família es feia mal. Era encara mariner en essència i no podia tenir altra cosa que un univers interior aquàtic. Ella pensà que aquell enfonsament era la bena que sempre havia dut als ulls i ara es submergia dins les aigües terbòles de la tragèdia de la seva família.

Aaaaiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! i quelcom cridà molt fort dins el meu interior, a la fi, alliberant les engoixes i mostrant-me com l'eco feia rebotar els silencis. Vaig pensar que era la meva ànima, cansada d'aguantar.

Miraculosament llavors sonà una música d'orquestra, com si aquells sons lletjos i incontrolables haguéssin obert la finestra tan de temps tancada. Va ser una petita tragèdia, farcida d'amnèsia i plors. Però quedà el més bell missatge: l'amor. Les persones que s'estimen superen totes les traves. No és un conte de fades. És la pura realitat. Potser no passi per art de màgia i sigui un procés tan natural com els canvis de les estacions, però passa. Que ningú menysprei el poder de l'amor. Fins i tot quan aquest poder passa per marxar i allunyar-se.