jueves, 22 de mayo de 2008

LA PART ÉS EL TOT I EL TOT ÉS LA PART

Veu una úngla i pensa que és una mà. Veu un dit i pensa que és una mà. Veu el canell i pensa que és una mà. Ho pensa perquè així ho ha aprés. Però mai ningú li ha mostrat la mà sencera amb totes les seves parts; mai ningú li ha ensenyat tots els moviments que pot fer la mà. Se’ls pot imaginar, els llibres en parlen, també els grans filòsofs i els mags de tots els temps, però ho sent com quelcom irreal i imposible. Li hagués agradat que, de petita, s’haguessin unit tots els sabis, el dels músculs, el de la sang, el de la pell, el dels tendons, el dels dits, el de les paumes, el dels anversos, el del canell, el de les ungles, el de la carn, el del pèl, el de les carícies, el de l’artesania, el de l’escriptura, el dels treballs manuals, el del llenguatge de signes, el de la pintura, el de l’escultura, el dels comiats, el de les benvingudes, els de la quiromància, el dels pastissers, el dels jardiners...i li haguessin donat l’ensenyament universal. Perquè quan més s’especialitzen els sabers i es divideixen, més fàcilment es romp la xarxa invisible que els uneix, la connexió cap a la saviesa completa, la certesa que la part és el tot i el tot és la part.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Però tu saps que per a això només hi cal una carícia (i, potser, només així)

Anónimo dijo...

Sí, Carles, potser només així...