lunes, 26 de mayo de 2008

BELLA

No es sol reconéixer a les fotos. A vegades pensa que la màgica veritat del procés fotogràfic, el d'evidenciar les imatges latents dels cossos i les coses, és més real que metafòrica i que, efectivament, cada foto seva és la imatge de la seva ànima, aquesta que no reconeix ni assumeix, tan expandida, inconcreta, com si es vessàs, una nina-vella que esgarrifa, amb uns ulls empetitits de mirar massa enlloc dels bells ulls que diuen que té, els protectors cabells convertits en feix, i la boca closa. Es veu massa grassa. Tot plegat, poc a veure amb la imatge que li mostra el mirall, més viva, més sensual, més atractiva. No sap quina és la real, si la seva veu, els seus gestos, la seva mirada poden superar aquesta imatge esborronada que mostren les fotos, si el seu ser tridimensional la millora o l'allibera, o és a l'inversa. Parla amb l'amiga de la necessitat de cuidar-se més i pensa que no ho fa perquè té por de ser bella. La bellesa alliberaria encara més les seves aus, que ara fan curtes volades però qui sap què farien llavors, cap on volarien, tot el que esborrarien amb el seu batre d'ales...

2 comentarios:

Carme dijo...

Totes les aus haurien de ser lliures. Volen, si, però saben cap on van i què és el que cerquen. I si no ho saben, l'instint els ho diu.
Les gàbies més doloroses i perilloses són les que no s'obrin mai. Ara pens amb els coloms missatgers: fan quilòmetres i quilòmetres per tornar a casa, sembla que per a ells no és important que sigui un colomer.

Somiant la lluna... dijo...

Durant temps, jo tampoc no em reconeixia en fotos, ni a travès del mirall. Em va costar molt veure quina imatge era la real i quina no; el més dur va ser acceptar-ho. Finalment vaig aprendre a sortir de la gàbia i a volar. Un post preciós :)