PERVERS MOVIMENT DE DESIG

Teníem, d’infants, una bola del món que s’il·luminava com un sol. Sovint, durant alguna d’aquelles tardes d’estiu en que estava tan sola, entrava d’amagat al dormitori del germà i la mirava. La feia voltar i col·locava el meu dit sobre qualsevol punt i em deia baixet que allà on la bola i el dit s’aturassin, allà era on estaven els Reis Mags, ja de camí des d’Orient. No importava que fes una calor aferradissa i els Reis ja estassin a París; anaven a poc a poc perquè duien molts de regals, els únics regals que rebíem durant tot l’any. Aquells regals de Nadal eren la constatació de la meva bondat, el premi per ser bona nina. A principis de desembre escrivia la carta. Sempre demanava per favor, sempre havia d’admetre que no havia estat tan bona nina com devia, sempre demanava menys del que volia. I al final, la nit de Reis, sempre em duien més del que esperava. S’arremolinaven els regals sota el Betlem i era un goig veure tots aquells colors, tota la paperassa envoltant-los. Ens seiem al terra i començàvem a obrir capses, a emocionar-nos. Un cop obertes, però, la mare ens deixava triar-ne només una i la resta, verge, anava a parar a les calaixeres de dalt l’armari empotrat del rebedor. No es podien tocar les juguetes per evitar que es rompessin. Llavors la Nancy elegida es convertia en la companya de solitud d’un any més d’espera i desig. A l’estiu la pepa ja estava negra, d’aguantar-me i de brutor, cabells arrabassats, pintades de bolígraf, taques de Nocilla i després de molts de precs la mare accedia a baixar una altra jugueta. Fins llavors però aquelles calaixeres farcides de regals havien estat bategant cada segon de joc, fent que el meu desig es dirigís cap a elles enlloc de cap a la pepa que tenia.
Ho escric avui perquè ahir ho vaig contar per il·lustrar una conversa que tenia sobre el desig. Les cares dels meus tres amics m’ho digueren tot. Hi havia pena, a les seves cares, hi havia una guspira d’horror. Imagín que ara ja entenen per què el desig d’allò prohibit sempre planeja sobre el meu cap, per què menyspreo el que tinc en el present, per què estic instal·lada en la carència. Malgrat la crueltat de tot plegat, ara veig que per sobreviure a tot això se’m desenvolupà la imaginació, que saturar-me de l’objecte de desig pel simple fet de posseir-lo quan en tenia tants d’altres quasi a l’abast (només pujar a una cadira, obrir l’armari prohibit i deixar de ser bona nina), em va ensenyar a activar altres estratègies i si avui dibuix bé, i si avui escric bé, i si avui imagín bé, i si avui llegeixo i pens molt, també és gràcies a aquesta mutilació. Ara només cal aprendre a acceptar aquest mecanisme, que em destorbi el menys possible, ser conscient que els objectes de desig pot ser només ho siguin pel fet de no poder-se agafar i prendre’ls, quan es fa possible, em converteix en la mala persona que no em puc permetre ser. I per altra banda, de res serviria: satisfet el desig aviat n’apareixeria un altre. No vull estimar-te com un objecte de desig. Si està escrit que qualque dia ens estimem no serà així, et mereixes més. I si no està escrit, benvingut el somni que ens ha bressolat, benvingut el dolor i la reflexió, benvinguda tota la poesia que m’has fet florir.