martes, 15 de julio de 2008

SOM PLATÒNICA


L’orquídia ha perdut una altra flor, ni queden dues. I és curiós perquè l’ha escopida quan encara els seus pètals eren frescs, només un començava a esmorteir-se. No sé què passa, però fa uns dies que tot cau al meu voltant, no és mentida ni només una metàfora: al supermercat, cauen productes de la prestatgeria al meu pas; a casa, es fonen bombetes quan m’atrac; al carrer, em cauen butzetes dels arbres als meus peus i es fonen fanals; al jardí, la llimonera em llança llimones i les plantes, flors; dins meu, cauen certeses i benes. No sé si la culpa la té tota la filosofia que llegeixo aquests dies, tant de temps per pensar…Avui he descobert que som essencialment platònica. Llegiu aquest paràgraf: “En el fons, ser platònic és reduir les ganes (és a dir, la potència de gaudir del que feim) a la fam (la carència d’allò que no tenim), per exemple tenir ganes de fer l’amor només quan s’està sol (…), dir t’estim quan volem dir vull posseir-te”. Dins aquest concepte erroni d’estimar es troben molts dels meus mals. Mil cops se m’ompl la boca dient “t’estim” quan el que realment vull dir és “et necessit” o quan el que vull és que em diguin “jo també” perquè la veritat primera i primigènia és que em trob sola. Alguns que coneixeu a la persona que hi ha darrera na Frannia podeu pensar que no pot ser, que mai pot estar sola una persona que tot el dia va d’aquí a allà, que queda amb els amics a cops d’agenda perquè sempre té coses a fer, que mai pot estar sola una persona que sovint anima i alegra i riu, que tot ho estima i de tot vol aprendre i gaudir…Idò aqueixa persona té una nina dintre que mirant amb ulls tristos sempre li diu “je suis seule et j’ai peur”. I na Frannia no sap com esvair aquesta veritat. Ho intenta anant d’aquí a allà, replegant dins un covo afectes, vivències, imatges, paraules, només per omplir aquest buit primer i creure que gaudeix quan només tapa, que viu quan només es distrau, que estima quan només necessita deixar de tenir por.
Ahir l’amic li va dir fent broma: “el que passa és que hauríem haver boixat més als setze anys; ara no tindríem damunt tanta tonteria i no tindríem un cap o un cor emocional adolescent”. Possiblement té raó, però hi ha més darrera, hi ha tota una manera d’entendre la vida, d’entendre la felicitat de viure.
Darrerament, ja dic, tot cau, fins i tot les meves ganes de sortir, de relacionar-me, de conèixer. Divendres vespre vaig rebutjar dues invitacions per anar a la festa del “Fletxes” i a un concert de la Mediterrània. Em preocupa aquest autoaïllament però imagín que és la passa idònia cap a l’autoconsciència. Supòs que és moment de reflexió i de solitud volguda, de mirar de cara aquesta nina sola i atemorida que som, d’acceptar-la, de fer la primera passa fora de la caverna de Plató on visc.

7 comentarios:

josepmanel dijo...

Ningú no pot transgredir "la força de la gravetat". Només podem deixar, de vegades, que les coses caiguen pel seu propi pes... Espere que la solitud siga profitosa, si més no.

Frannia dijo...

Tens raó, hi ha coses contra les que es fa inútil lluitar. Gràcies,Josep-Manel, per la teva comprensió, la teva mirada i el teu consol. Ressorgiré.

Poeta per un dia dijo...

... ai Frannia, que coneguts que són aquests camins que descrius, fins i tot les paraules del teu amic... el voler entendre les ombres a la pared de la caverna quan la pròpia flama que les genera és tan bellugadissa...

... però no tinguis por, escriu com fas, dibuixa a les pareds de la cova com la dona i l'home primitiu (sempre he cregut que qui dibuixava eren les dones, mentre els homes es feien els valents amb els mamuts), descriu allò que sents, col·lapsa la imatge i fes-la teva, "realitza-la"... fes néixer corbs dels teus cabells...

... potser escrivint, també, aprendràs a dir les coses pel seu nom...

... a mi em va ajudar, i molt,... i encara ara m'ajuda...

... ànims...

Frannia dijo...

La paraula cura. A mi em cura. Les que vesso i les que em regalau. Gràcies pels ànims, poeta (per cada dia).

Pomona dijo...

Fas bé en veure aquesta època de sol·litud volguda com una cosa possitiva. M'has fet pensar en l'ostra, que es tanca en ella mateixa per protegir i per fer créixer la perla que hi té a dins.

novesflors dijo...

Què puc dir? La teua solitud és la de moltes altres persones, no estàs sola, és solitud compartida, doncs.

Sí, escriure ajuda. I se't dóna bé.

Frannia dijo...

Sí, Pomona, tens raó.
Ho sé, Novesflors, però com diuen "mal de muchos, consuelo de tontos" i de tant en tant no està malament ser un poc egoísta i egocèntric i pensar que el teu dolor és el més gran del món, sobretot si ho fas escrivint i així afecta poc a les teves relacions.