jueves, 5 de junio de 2008

VOLER O NECESSITAR?

És el mateix voler alguna cosa que necessitar-la? Na Marta vol estar amb en Pere. L’estima, sent un desig creixent cada cop que ell li parla o l’inclou mínimament dins el cercle de guix dels seus dies i els aconteixements flueixen de manera ordenada o no, però flueixen, sense cap destorb intern. Na Maria, en canvi, necessita estimar en Lluís. No conceb la seva vida sense ell, com no podria viure sense aire més enllà d’uns minuts. Com que el seu amor passa per la necessitat, res flueix lliurament i totes les emocions tenen una doble cara, com una capsa plena d’agulles entre cotó. Ambdues estimen, però. De fet, és na Maria la que estima com estimen la majoria dels altres; de fet, és na Marta la que va contracorrent. És possible estimar sense necessitar? És possible sobreviure sense les necessitats vitals? És l’amor una necessitat vital?
Per veure un món en un gra de sorra
i el cel en una flor salvatge
posa l'Infinit en la palma de la teva mà
i l'eternitat en una hora.
Qui s'aferra a una alegria
destrueix la vida alada
qui besa l'alegria mentre vola
viu en l'albada de l'Eternitat.
William Blake

5 comentarios:

Violette dijo...

No sé què ho fa però vaig trobant respostes a tantes preguntes dins les vostres cases...

Carme dijo...

Al llarg d'aquest post, llences quatre preguntes, i m'han fet pensar (com sempre que et llegeixo), no sé si encertadament:
Crec que quan volem, és perque necessitam. Quan estimam, sempre necessitam; però quan necessitam, no sempre és perque estimam (potser desitjam, odiam, envejam, dubtam, temem...). Les necessitats vitals són les que ens mantenen vius, les que ens mouen, i l'amor és una d'elles, una de tantes; per uns la més important, per altres, la més engorrosa... Una abraçada, Frannia, t'he enyorat aquests dies.

Carme dijo...

I gràcies pel poema de Blake, m'ha encantat!

Frannia dijo...

Carme, en parlarem de tot això ben aviat. Jo també t'he enyorat. Fins aviat.
Violette, sí, només cal veure-hi clar.

xot dijo...

M'han agradat molt els versos de Blake i m'has fet reflexionar. Gràcies frannia. Ara feia temps que no et saludava.

I quan l'alegria ha decidit volar en un cel tan diferent? Quina pena.