lunes, 16 de junio de 2008

JARDÍ

Una prova més de la meva bulímia vital és l'estat en que em pos per aconseguir que el meu petit jardí es transformi, exhuberant, en una delícia. Una prova més de la meva poca paciència i constància en la vida és l'estat en que em pos aquests dies: voldria que el petit bocí de terra aixuta i contaminada de ciment brotàs en verd al tocar del meu desig. Com que no és possible treball incansable i sembro i sembro i encara no és suficient. Avui he sembrat heura. No sé si m'empenediré, però necessit verdor.
El racó devora la llimonera comença ha semblar un jardí: tres rosers, "dineritos", cintes, un gessamí, dues enredaderes de flors vermelles amb el cinematogràfic nom d'Scarlett, que he sembrat de llavor i que ja tenen un pam de alçada, una palmereta, una passionària, llevamans, fulles mallorquines...Ahir al capvespre Mirall d'Huysvers i jo vam estar sota la llimonera. Es sentien els ocells cantar, les campanades de l'església, les nostres veus, incansables, volent arreglar el món. "Tinc una manera poc amorosa de viure"- li vaig dir. No sé si me va entendre. El que volia dir-li és que em dol no ser capaç, quasi mai, de gaudir l'instant precís, de valorar el que tinc, de viure sense bulímies que em fan devorar i vomitar després, que m'instal·len dins el buit. Tal volta quan broti el meu jardí, brotarà també la meva saviesa.

7 comentarios:

josepmanel dijo...

La teua saviesa ja es lliura al naixement de les teues paraules.

nimue dijo...

com m'agradaria tindre un jardí...
De moment en el meu mini-pis no tinc ni balcó!

Mery Cherry dijo...

jo hi veig un jardí, en aquest bloc, i m'agrada passejar-m'hi

Marina Arrogante dijo...

Jo he plantat, enciams, pebrots del "piquillo", api, tomateres, bledes... I el més bonic és veure-les créixer, florir. Cada dia em passejo per les jardineres i observo les tomatetes, els pebrotets... A partir d'ara també voleiaré per Frannia, tot un plaer haver-te trobat.

Frannia dijo...

Gràcies, Josep-Manel, no dic mai res que ja no s'hagi escrit, però com deia aquell "si dius alguna cosa que mai ningú ha pensat abans possiblement sigui una beneitura".

Nimue, jo abans tenia només un balcó i ara ja estic pensant amb un jardí més gros...ai, el ser humà

Merry Cherry, quina il·lusió!! T'havia perdut la pista!

Marina, gràcies, el mateix et dic.

frannia dijo...

Quina passada de jardí, Mery Cherry!! Potser un dia el meu serà així. Ja no tens bloc?

Mery Cherry dijo...

et vaig seguint, Frannia, encara que quasi sempre en silenci. M'apassiona com escrius, però també les coses que dius