Frannia

PREN EL VOL

2010-04-28T17:34:00.002+02:00

El 10 d'abril de 2007 Frannia va començar a publicar de nou. Havia començat uns anys abans amb un blog ara ja esborrat, que era un assaig, una pomada guaridora. Tornà, com dic, perquè duia l'esquena plena de paraules. Va ser, per dir-ho d'alguna manera, la segona etapa, fins que els problemes tècnics en el domini blocat la van fer translladar-se a aquesta casa el 7 de gener de 2008. Des de llavors, he publicat 514 posts. El d'avui, el darrer, el 515, cap i cua -diuen que porta bona sort-. He pensat incloure aquí, com a comiat, el que vaig dir els 28 d'abril passats. Mirau...

martes 28 de abril de 2008
TANTES COSES A DIR
Si et demanes per què les paraules escrites sembla què tenguin més importància que les dites podria dir-te que allò dit passa per massa filtres, pel que vols dir, pel que et volen entendre, pel que voldries dir, pel del vent que bufa i es porta les paraules; en canvi, allò escrit perdura, més enllà del temps i de les ànsies. Jo sempre m'he expressat millor a través de la paraula escrita, sempre he volgut dir allò important a través de l'escrit, des de ben petita, des que a vaig aprendre la "e" d'elefant i la "a" d'aranya. Per això em mata aquesta condemna a no escriure-vos. Tinc tantes coses a dir...
Publicado por Frannia en 18:45 0 comentarios

martes 28 de abril de 2009
L'EGO, PRIMERA LLIÇÓ*
Saps què és l'ego? Imagina't que ets una ceba. Imagina't que et tallassin per la meitat i que una de les capes que extrauries té exactament el teu cos i la teva forma. És tan igual a tu que sembles tu amb la única diferència que no està feta de pell, carn, budells, líquids i ossos sinó de pors i traumes. Imagina't que aquestes, les pors i els traumes, han modelat la teva figura-ego tan magistralment, tan profundament i des de tant de temps enrere que quan et mires al mirall és la única persona que veus. Veus el teu ego, et penses que tu ets el que veus quan només és una capa que no et defineix, ans el contrari: t'esclavitza i et controla. Posem que et veus com una persona riallera, que sempre ha d'estar bé i ha d'agradar als altres. Posem que un dia descobreixes que aquesta descripció només correspon al teu ego i el teu vertader ser no sempre és rialler. De fet, a vegades s'enfada, o s'entristeix, o és superb i entremaliat. Si no sempre és rialler llavors no sempre agrades als altres. I el dia que ho acceptes ja no vius dins la carència de ser quelcom que realment no ets. Llavors ja no és important ser rialler, ja no ho ets perquè els altres t'estimin i, oh, miracle! només llavors és quan ets rialler de debò! i el ego s'empetiteix i ocupa l'espai que li correspon.
*Dedicat a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i a tu, i, per suposat, a mi.
Publicado por Frannia en 20:33 4 comentarios

No he canviat massa els neguits, en aquest sentit, no ho trobau?

Però és hora de partir. Frannia desapareix. Vindrà una altra, no m'hi sé estar, i seria bell que em reconeguessiu encara que canvii de casa i cara, seria bell que em llegissiu com ho heu fet amb na Frannia, sovint críptica, sovint melangiosa, sovint difícil, i em donassiu tota la companyia que li heu donat a ella.

Fins aviat idò. Cuidau-vos.

AUTORETRAT EN PATCHWORK

2010-04-27T13:09:00.002+02:00

On t'has deixat el sentit de l'humor? L'has perdut amb el canvi d'hora?

M'importes molt més del que penses, però tens un greu problema de comprensió.

Aquests dies amb tu han estat molt especials, molt tendres, lluminosos -tot i els núvols- i m'han posat en el camí de recuperar un equilibri que havia perdut feia molt de temps

Jo també t'estim molt, i si alguna vegada faig comentaris o observacions que poden semblar-te injustes (com ara aquesta "estirada d'orelles" sobre la necessitat de trobar feina) és perquè de vegades em fas patir un poc!-.

Ets un àngel. Gràcies per ser tan bona amiga, de veritat, t'estim molt

No dudo de tu inteligencia, y si tu eres feliz yo lo soy doblemente, por ti.

No passis pena, no te guard cap tipus de rencor, simplement trob que és una ironia rebre correus d'una persona que ha deixat perdre l'amistat, i a més, als correus, sembla com si jo formàs part des teu club de fans i no és el cas.

Estas… Guapísima

Estimada, no puedes ni imaginar el consuelo que me has dado con tu e-mail

Crec que la teva postura es massa maternalista i això por crear una espècie de saturació, agobi i fins i tot rebuig

Yo estoy bastante molesto por lo que dices, sobre todo por poner en tela de juicio mi amistad hacia ti

Deja el miedo de lado, es una ilusión como todito. Si lo miras de cerca veras que pasa volando y nunca tiene ningún sitio donde afincarse excepto en la tierra de tu pensamiento

Me sembla boníssim, de veritat. enganxa i té una arquitectura formidable, narrat de luxe i poesia.

Encara que no ho creguis pens en tu ja que la darrera vegada que parlarem me va donar la impressió de que no sabría res més de tu, per la manera en que et vaig trobar, i he volgut respectar aquesta distància que en definitiva te auto-imposares.

Sé que serà tot un repte però tot esforç no serà mai suficient en relació a tot el que tu et mereixes.

Perdona mi ausencia injustificable. Y por favor créeme si te aseguro que a pesar de mi egoismo y hermetismo de estos días, pienso en ti, no te olvido.

Confia en la solitud perquè és part de la vida i a més pot ser sonora. T’estim.

Qué maravilla todo…y más recordarte estando por aquí

BLOGAIRES ENYORATS

2010-04-26T21:15:00.001+02:00

Jo enyor un blogaire que es deia Rock i que es pixava en tot. Era irreverent. Era lluitador. Era un xic tocanassos. Vivia a un hotel blau i el darrer que sé d’ell és que va dir: “xinos, sou tontos”. Jo sospit que alguna màfia el va castigar i va passar a formar part d’un bon cuinat de porc agredolç, com no podia ser d’altre manera.
Jo enyor també un blogaire que es deia Tom. Era dolç. Li agradava restar sota els paraigües si plovia. Li agradava llegir Pessoa. Tenia cura dels ramats i just fent el darrer primer petó, també va desaparèixer dins l’univers blogaire.
Jo enyor una blogaire que es deia Octubrina i escrivia petits poemes sense rima plens de neguits i preguntes.
Jo enyor una altra blogaire que es deia Insel, que va quedar embruixada pels rínxols rossos d’un tros de vida que havia sorgit del seu ventre.
També enyor a un tal Giorgio Grappa, que sé que existeix encara, però no es permet viatjar cap a l’univers Frannia i, amés, li té barrada l’entrada.
Com en la vida, aquest món paral·lel creix, s’empetiteix, es bescanvia. Uns surten i altres entren. Uns marxen a poc a poc perquè no es noti i altres surten corrensos sense control. Alguns queden, passi el que passi. Altres es transformen amb un sol gest. Uns deixen un gust dolç dins la memòria i altres només dolor.
L’univers s’espandeix i es transforma. A fora. I a dins meu. Sospit que ha de nèixer aviat una nova galàxia.

BÉ VIATGE

2010-04-25T08:57:00.002+02:00

I a mi que l’Alícia del Tim Burton m’ha agradat força. Precisament l’absurda denominació d’Underland (submón) em sembla molt adient, perquè d’això parla aquest nou conte: de les forces de l’inconscient. Que l’argument és fluix i respon a la clàssica fòrmula dual bé vs mal? Sí, però l’estètica Burton, la sorprenent imatge 3D i alguns missatges entre línies, són suficients per captivar. No és Alícia certament i precisament aquest és el gran debat d’un bon tros de la història, talment com tots a la vida real en un moment o altra ens trobam en aquesta disjuntiva perquè ens hem perdut i no sabem si som o qui som, perquè volen massa de nosaltres, perquè hem d’aprendre a transformar-nos (només matant –i això que no era capaç de matar ni una mosca- aconsegueix n’Alícia arribar a on pertoca). La pel·lícula és plena de bellíssimes i especials metàfores: els ulls punxats (el que no volem veure perquè es troba a l’incoscient), els caps tallats al foso que envolta el castell de la Reina Roja que fan d’entrada al seu món malvat (talment en la vida moltes persones malvades s’envolten de les seves víctimes i només trascendint aquestes morts metafòriques s’arriba al cor del problema), la malvada reina Roja, amb un cap deformadament enorme, que està envoltada d’un seguici de persones que s’han col·locat peces falses a la cara per semblar més lletjos i que ella no s’enfadi (com els falsos amics que no són capaços de dir ni voler veritats o opinions diferents), el càstig final al mal: no la mort sinó la solitud o la companyia d’algú que no t’estima.
Jo l’he trobada fantàstica perquè s’inventen paraules i conceptes -bé viatge, amics-, perquè la clau de la força es troba en creurer-se 6 veritats impossibles abans de berenar, perquè es tracta de la història d’una evolució, d’un creixement, perquè només s’aprèn si caus per un forat, perquè el moix de Cheshire riu i s’esfuma més que mai, perquè el bé guanya al mal, perquè, com a l’Alícia de Lewis Carroll, s’ha de saber empetitir-se o engrandar-se segons l’ocasió, perquè l’estètica és bellísima, perquè el 3D és una novetat força interessant per a l’acció i perquè el meu capalleret boig estima l’Alícia.

DIÀLEG

2010-04-24T11:41:00.002+02:00

- La pitjor emoció humana – va concloure abatuda- és l’enveja.
- Trobes? –la provocà.
- Sí. L’enveja neix de la carència.
- També hi neix la melangia i tu sempre n’has estat una gran defensora.
Va somriure. Tenia molta raó. Però l’enveja d’un altre temps –real o fictici- i, sí, efectivament una carència, en tot cas afectava a un mateix, mentre que l’enveja deixava víctimes per tot arreu.
- Tu sempre pensant que el mal que et fas a tu mateixa no és tan important com el mal que es fa a un altre..., però saps per què toleres tan poc l’enveja? Perquè no la veus des de la compassió.
- Què vols dir?
- L’envejós mostra un trauma quan t’enveja. Realment desitja quelcom que tu tens i ell no, o fins i tot quelcom que pensa que tu tens i a ell li manca
- Aquest és el punt que m’enrabia...és que –continuà indignada- possiblement ni és veritat, no hi ha objecte de desig.
- Bé, en realitat això no importa. Saps com tractar a un envejós o a una persona que puntualment ho és? Aconseguint que es sentí més valuós. Llavors no t’envejarà.
- Però no depèn de mi...
- A vegades sí. A vegades no ens adonam de com poden afectar les nostres accions. Mira, potser tu intentes ajudar a una amiga a aconseguir parella perquè ella t’ha expressat milers de vegades la seva tristor per no tenir-ne. Les teves accions són per a tu una mostra del teu amor, del teu interès cap al seu benestar. Ella, però, que ho viu des de la carència i la frustració, cada cop que ho intentes, ho veu com una evidència del seu fracàs. El que sent com a fracàs, evidentment, no vol dir que ho sigui. Llavors només es queda amb la idea: “ella en té, jo no”
- Llavors, què fer? No ajudar-la?
- Efectivament. Això que a tu te costa tant. En aquest cas, obta per la no-acció. Simplement escolta. Ella no vol que tu li cerquis una parella. Ella vol, simplement, que l’escoltis.
- Però jo som quelcom més que una orella amb cames...que pagui un psicòleg llavors...
- Molt bé. Si ho sent així, està clar. Tampoc escoltis. Crea un altre tipus de relació amb ella. No toquis aquest tema i potencia totes les altres abundàncies que té. Fes-la sentir valuosa i plena.
- Però sentir-se així està en la seva mà, no en la meva.
- Així és. Ara ho has entès. Deixa, en darrera instancia, de responsabilitzar-te tant de tot el que t’envolta.
- Buf, què cansat, què complicat. He tornat vella, saps? Despusí tot d’una vaig obrir el paraigües quan començà a ploure.
- No és vellesa. Simplement ara necessites protegir-te. Aviat tornaràs a deixar que la pluja et banyi.
Somrigué esperançada, encara que no estava massa segura de poder posar en pràctica tot allò recomanant. Una cosa era teoritzar, l’altra dominar les pròpies emocions. Seguí amb la tasca que duia entre mans mentre parlaven: transplantar el geranis. Tocar terra l’aserenà. Veure la bellesa de les flors, l’omplí de joia.

FELIÇ SANT JORDI

2010-04-23T20:48:00.002+02:00

S'engronsa al ritme de les paraules que inventen el seu futur.

S'engronsa i tanca els ulls.
Recorda el dolor sentit sobre el llom del drac.

I ara el dolor és un altre, dolor al cap i a la fi.

Però ningú ho adivina: sembla plàcid el seu somni.

EL DIABÈTIC I LA CULPA

2010-04-22T17:35:00.000+02:00

El Sr. Feliu era un home un poc gris, correcte, ben plantat, amable i educat, però sense llum als ulls. La primor l’havia encorbat un poc (o potser la solitud) i els cabells començaven a aclarir-se damunt la coroneta, expandint-se com una taca de tinta cap a les entrades del front. Tot i això, era un home interessant. O així ho pensava la Victòria, la seva núvia de tota la vida, amb qui mantenia una relació més fraternal que altra cosa, des de feia setze anys i amb qui no arribava a donar la passa de casar-se. Vivia sol, doncs, a una casona vella del centre antic de Palma, envoltat de moixos i un canari groc com el sol. Els dilluns i els dimecres, la Ramona, una senyora de la neteja que pràcticament l’havia vist nèixer, anava a la casa per fer un poc net, car el Sr. Feliu era un home educat a l’antiga i no podia ocupar-se de les coses de casa, excepte el cuinar, que li apassionava. Quasi podríem dir que la Ramona era més conscient de l’estat del Sr. Feliu que la seva pròpia núvia. Aviat s’adonà que alguna cosa passava. El veia menjar molt, a pesar de continuar prim com una canya. També anava molt al bany. I sabia que darrerament l’havien trobat, més d’un pic, adormit, dins el seu despatx del museu arqueològic, d’on era el Cap. Quan el va trobar filtrejant amb una dona uruguaya, bastant més jove que ell i absolutament antagònica a la Victòria, no en va tenir cap dubte:
- Tu estàs malalt –li va dir – tu tens sucre.
I efectivament, així va ser. El Sr. Feliu es convertí en diabètic, deixà a la seva núvia de tota la vida, es casà amb la sudamericana, despatxà a la meitat de la plantilla de la biblioteca, es barellà amb la Ramona i començà una nova vida, com si res.
La tragèdia de tot plegat no estava tan en les diferents ruptures sinó en que, a part del dolor inherent en les pèrdues, tot havia esdevingut de manera asincrònica. Quan una ruptura es produeix per mutu acord pot ser hagi sensació de fracàs, però els esperits es troben en pau i tot esdevé amb relativa naturalitat. Però desgraciadamet, les ruptures més comunes i les que protagonitzà el Sr. Feliu n’eren unes, eren de les que sempre n’havia un que decidia per l’altre o que li traspassava la responsabilitat per a que s’accelerassin els esdeviments per no haver d’assumir responsabilitats. De fet, si observassim l’escena com si estassim a un zoològic contemplant les monees, veuríem com el Sr. Feliu va acomiadar als seus empleats sense cap motiu concret. Hagué de pagar una petita indemnització per comiat improcedent, això sí, però econòmicament s’ho podia permetre i, al cap i a la fi, compensava en escreix el no haver-los de veure més. No l’importava, en aquest cas, ser el dolent de la pel·lícula. Venia la culpa a canvi de la indemnització. Amb la Victòria, però, no podia fer servir aquells mètodes, així que anà creant un ambient insoportable i a partir de la manipulació aconseguí que fos ella la que donàs per acabada la relació. Ni seria culpable a la vista dels altres ni hauria de pagar indemnització.
- Un manipulador –li va dir la Ramona, indignada- és qui no accepta la culpa de les seves accions, qui fa mal gratuït, qui no es responsabilitza dels seus actes, qui repetirà la conducta fins a l’infinit i mai podrà passar pàgina.I dit això, el Sr. Feliu, com no, acomiadà a la Ramona. Sense indemnització ni manipulació. Sense, tan sols, ni el vessament d’una llàgrima.

UN BON SABÓ

2010-04-21T17:08:00.003+02:00

Vaig comprar aquesta postal a una petita llibreria de Brussel·les. No sé francès així que la vaig comprar per la il·lustració, única i exclusivament. La vaig enganxar a la porta del bany. Una amiga em va traduir l'altre dia el significat: "netejar-se bé dóna idees". I encara em va semblar més adient. Perquè és, efectivament, el que estic constatant aquests dies: netejar-se bé, encara que a vegades la pell s'irriti, netejar-se bé, per tenir l'ànima més verge i redreçar el camí. A mi, a part de cert dolor, m'ha donat moltes idees noves aquest llarg bany, i ara, a la fi, pot continuar el goig. Després d'aixugar-me bé, clar, no sigui cosa que em surtin fongs.

LES CIUTATS

2010-04-20T17:53:00.001+02:00

http://www.youtube.com/watch?v=R7wvdxqDh14

Acabo “Les ciutats invisibles”, d’Ítalo Calvino i m’imagino fent un decàleg semblant de les ciutats que conec, no les construides, sinó les de carn i ossos, les que ens recorren i recorrem creixent o destruint alhora, les que habitam i ens habiten, les que embrutam amb fems diversos o decoram amb graffittis, les que queden dins el nostre desig o dins la nostra memòria. Si Calvino pot parlar de una “Isidora, ciutat on els palaus tenen escales de caragol incrustades de copinyes marines, on es fabriquen amb totes les regles de l’art, catalejos i violins, on quan un foraster està indecís entre dues dones sempre troba una tercera...” per què no puc jo parlar de una Haaz, ciutat on els caragols es passegen per les parets, i les escales, i les finestres, i els terrats, i creen amb les seves besades camins imposibles plens de plaer? Si ell parla d’una “Anastasia, ciutat banyada per Canals concèntrics i sobrevolada per cometes”, no puc jo escriure sobre una Alheha, ciutat plena de laberints secrets i carrerons en cul-de-sac de revolts inexistents, sobrevolats per lletres Verdanes o Arials?. I si l’autor escriu sobre dues ciutats bessones que no són iguales, doncs “les dues Valdrades viuen l’una per a l’altra, mirant-se constanment als ulls, però sense estimar-se”, no podria jo descriure una Maselo continuada pels dits de dues germanes, meitat submergida, meitat enlairada i connectades per un ascensor de mirall insuportablement reflectant? O una ciutat aquàtica, on les cases, surassin sobre les aigües, amb els seus petits jardins de càctus i nenúfars i...?ei, no, aquesta no és invisible ni inventada, aquesta és Ámsterdam.
Com seriu si fossiu ciutats? Jo seria petita –seria poble- i concèntrica, seria marítima i rural. Aus, peixos, tortugues, moixos i cargols serien la fauna; roses, gessamins, trèbols i violetes serien la flora. Les cases serien coves pintandes de blanc i cel, els carrers camins empedregats. Cada casa tendria un cementiri, un jardí i una biblioteca. No hauria tendes de xinesos ni bars de fritanga. I els semàfors servirien per circular les emocions sense perill. Tràfic rodat no n’hauria, ni cartells publicitaris. Prohibit escupir, llançar papers al terra i dir mentides. Tindria un far. Seria una ciutat plàcida i poc coneguda, només famosa per les seves extraordinàries fires de hortalisses i poemes. Pocs turistes. Qui volgués instal·lar-se hauria de prometre no partir.
Com seriu si fossiu ciutats?

LES FLORS PAPALLONES

2010-04-18T20:15:00.003+02:00

Unes papallones, disfressades de flors, s'han instal·lat a la meva terrassa. Necessitaven descansar de tan de vol i no sabien com fer-ho per estar tranquil·les. Jo les he acollides com es mareixen i he promès guardar el secret de les seves ales cansades.

Aviat tornaran partir -si els volcans en erupció ho permeten-, mar enllà, cel amunt i, de nou, estaré privada de les seva bellesa delicada.

Ja tornaré a vessar les llàgrimes quan em deixin orfena. Mentrestant a celebrar l'alegria i la bellesa de tenir-les a casa.

EL CARAGOL

2010-04-17T11:43:00.001+02:00

Un caragol es passeja damunt la taula de la terrassa. Deixa una seqüela d’allegros i construeix un camí ple de fites per a les formigues i altres habitants minúsculs. És paussat el seu caminar, car els caragols no tenen pressa: es porten a sobre.
Jo ho observo tot, contemplativa, abans de posar-me a netejar la casa, abans de posar-me a cuinar, a estendre la roba neta, a escriure un poc, a acollir els amics el vespre. Intentaré fer-ho, també, plàcidament, deixant enrere el neguit dels darrers dies, les preguntes, els enyors, les redempcions obligades després de totes les petites morts. Avui toca sortir als ravals del meu jo i fer descansar el pensament. Avui toca ser caragol i passejar-me per casa.

AXIOMA DE L'ALLIBERAMENT

2010-04-16T21:07:00.002+02:00

Detall d'una pintura de la façana d'una casa del Barri Roig d'Amsterdam

No volia paraigua, aquella dona despenjada. Aguantaria l’aixopluc amb valentia, consentiria desmaiar-se en defensa de la seva llibertat d’elecció. Desferia, així, el boirós mirall i s’alleugeria d’afrentes i de plors. La partença no semblava la desgràcia, sinó sortir-ne il·lesa. I aquell maragda tan fosc vessant per les cames, i aquella ombra cridant: “no llancis coses per la finestra”, i aquell desgavell de lletres que volia ser oració i sols era un penjarobes o un obrellaunes. Però tot era un joc de semblances perquè la realitat era una altra: haver-se conquerit, a la fi, l’ànima, aqueix el triomf.

JOC D'ESCACS

2010-04-15T18:55:00.001+02:00

A vegades tot era qüestió de voluntat, però d’altres era qüestió d’estratègia. S’imaginà un joc d’escacs gegantí i, e voilà, evidentment aparagué. Començà a jugar. Trià les blanques. Curiosament, però, no tenia contrincant perquè era completament sola en aquell paratge així que, en realitat, jugava contra ella mateixa. I a pesar de saber-ho continuava fent-lo. Cada peça que menjava feia sorgir una dita o una frase. Es menjà un peó i escoltà: “l’idolatrava tant que ara sols podia odiar-la”. No li agradà gaire l’emoció que sentí. Es canvià de bàndol i es menjà un dels peons blancs. Sentí: “s’està acabant l’abecedari”. No ho va entendre, però continuà. De nou, contra les peces negres, després de quatre jugades previsibles evidentment, es menjà la torre. Però li caigué malament a l’estómac i l’acabà vomitant...“Jo no som d’estratègies –pensà-, som d’instints. I l’instint em diu que deixi de lluitar”. Llançà al vent tot l’infortuni, s’empessà els neguits com qui menja pipes davant una pel·lícula aliena i partí, xano xano, cap a una altra part del paisatge, sense oblidar-se ni el bolígraf ni el quadern ni la màquina de fer fotos ni el somriure.

QÜESTIÓ DE VOLUNTAT

2010-04-14T21:06:00.001+02:00

...Quan botà a l’andana, alleugerida, el paisatge que va veure la va sorprendre: tot era blanc com la neu. Li feia por fer una sola passa endavant perquè semblava que suràs. No hi havia horitzó, ni terra ferma, ni cel, ni cap objecte, ni persona ni accident geogràfic. Semblava que tot havia estat engolit per la boira. Es quedà quieta. El tren partí cap enrere i va quedar engolit pel blanc. Després de comprovar que estava dins el no-res es mirà a ella mateixa. Estava completa. Per un moment, sospità que també estava fusa dins el no color, però afortunadament no va ser així. S’agafà fortament al seu mocador de coll color taronja. S’amarà d’aquell color intens i càlid i s’imaginà un terra tacat de tulipans. A mesura que ho imaginava, les flors s’anaven dibuixant sota els seus peus. No se’n podia avenir de tot plegat. Fixà la vista en els seus texans blaus i després mirà adalt: un cel esplèndit, sense cap nigul aparegué sobre el seu cap. Era extraordinari. No volia creure el mecanisme. Però no podia aturar-se davant la màgia: observà les seves sabates negres i un esbart de falzies tacà el cel; mirà el seu jersei verd, i tot el terra es cobrí d’herba; s’estirà un rínxol castany i un bosquet aparegué al final de l’horitzó...tot el que imaginava es dibuixava i ho feia a partir dels colors que estaven continguts dins ella. Aquest era el lloc on necessitava arribar. I pensà en els anys d’adolescència, sempre vestida de negre i en el paisatge que generava llavors. I pensà en moltes persones grises que coneixia i en altres blanques i en altres roses...Va somriure: podia crear un nou món perquè havia sabut créixer dins els colors.
- No et creguis, però que el mèrit és només dels colors –va dir una veu que sortia de no sabia on –, jo conec gent vestida amb els teus mateixos colors que del taronja no treuen tulipans sinó foc, que del blau no treuen cel, sinó cops, que del negre no treuen aus sinó buidor...Es va seure davant el paisatge que amb tan d’esforç havia creat i va somriure: efectivament, a vegades tot era qüestió de voluntat.

SOBRE EL NENÚFAR

2010-04-13T18:04:00.001+02:00

Es va seure sobre un nenúfar a esperar que arribàs el tren. Pensava que el fred riu l’engoliria perquè la fulla no seria prou forta per suportar el seu pes, però sorprenentment la va mantenir surant en perfecte equilibri. “El tren porta retard” anuncià un empleat ferroviari que semblava un corb, pel nas punxegut, perquè vestia d’obscur i perquè movia els braços mentre ho anunciava com si hagués de partir volant. Ella es va treure les sabates, les col·locà a un racó del nenúfar i submergí el seus peus dins el llac, disposada a esperar. L’aigua era gelada, tant que cremava. Poc a poc, però, s’acostumà a aquells centenars d’agulles que li picaven les plantes dels peus. Qualsevol cosa per no haver de pensar i distraure un poc la seva ment. De sobte, va sentir una mossegada al dit gros del peu dret. Instintivament va treure el peu de l’aigua i, amb ell, un peix negre de llargs bigots, de la mida d’una sabata. Li agradaven més els peixos vermells, pensà, així que decidí llançar-lo de nou a l’aigua abans que morís. Però el peix li parlà, com ho faria qualsevol peix habitant d’un bosc de te verd com aquell:
- Quan no perdones l’altra – va dir- és perquè no vols perdonar-te a tu mateixa per haver-te deixat enganar.
- Això no és cert –es sentí dir a ella mateixa-, no el perdon perquè no s’ho mareix, perquè m’ha fet mal.
Alçà la vista i veié que els altres passatgers la miraven. Ja era extrany que esperàs sobre una planta, ja ho era que es descalçàs amb aquell fred, més ho era que pescàs un peix xerrador amb el dit gros del peu i insoportablement extrany era que hi tingués una conversació tan profunda.
- Escolta –li va dir baixant el to de veu-, això ho hauríem de parlar en una altra ocasió més íntima, no ho trobes? Torna a l’aigua. Jo et promet que també tornaré a parlar amb tu aviat.
Així ho feren. Però ella es quedà pensativa: S’ha de tenir una gran grandesa de cor per perdonar una ofensa tan gran i tornar començar de zero. S’ha de tenir una gran saviesa de ment per adonar-se’n que l’abús és una esclavitud de per vida que es transforma en un vestit de víctima constant si no es perdona...
Sentí el siulo del tren que arribava per darrera el pujolet. Ràpidament es calçà de nou i botà del nenúfar per pujar, veloç, quan arribàs a l’estació.
Dins el tren, bressolada pel vaivé de la màquina, que era com un ventre matern, calent i agradable, va treure un paper i un bolígraf i començà a escriure: “Benvolguda amiga, saps que de petita, quan eres tan sensible com un floc de neu, patires abusos sexuals, saps que vas mantenir el secret tota una vida, fins i tot a tu mateixa, saps que vas passar per diferents fases i en totes vas odiar i vas culpabilitzar-te, saps que això ha fet que visquis totes les pèrdues com un abús terriblement dolorós i tots els guanys com una possibilitat més d’abús, saps que això ha fet que caminis sobre el fil del penya-segats més d’un pic, saps que això ha fet que no creguis quasi amb res ni per res, saps que això ha fet que estimis als altres molt més del que a vegades s’han marescut i també més del que realment has sentit, però ara has deixat de ser víctima per convertir- te en còmplice dels esdeveniments. Perdona’t i ja no haurà res a perdonar als altres. Sabràs que aquell va ser un ser malalt (a part de malvat). Sabràs que aquells van ser petits homes tan involucionats com tu amb les seves pors i petiteses. Sabràs que aquella és un infant que no sap valorar l’amistat com a mirall ni com a espai de creixement humà, sabràs...sabràs que ja no tindràs la llista de greuges gravada a foc dins el cor i l’amistat i l’amor i totes les coses que facis en la vida, a partir d’ara, seran un espai de proximitat i mútua benevolença, un espai de confidència, afinitat i capacitat d’entrega, el lloc on necessitis que arribi el tren, ni més ni manco”.
Arribà al destí fixat just quan posava el punt final al paràgraf. Quan botà a l’andana, alleugerida, el paisatge que va veure la va sorprendre...però això és una altra història.

EL CIGNE

2010-04-12T17:17:00.003+02:00

Per a ell no acabava d'arribar la primavera. Potser era perquè s'entestava en restar en les àlgides aigües dels canals d'Amsterdam.

- Vés-te'n un poc més enllà, almanco -li va dir un ànec ratxat-, al barri roig, com a mínim...allà hi ha més caloreta.

Però el cigne volia restar en el canal que l'havia vist néixer i créixer, aprop de la Plaça Rembrandplein.

- Vés-te'n un poc més enllà, al canal del mercat flotant de flors -li va dir un lluent corb negre-, almanco allà hi ha color.

Però el cigne estimava l'ombra allargada del pont amb les seves bicicletes aparcades, les més negres, les més fredes.

-Vés-te'n a voltar pel port -li va dir una gavina que passava per allà.

Però el cigne no sabia fer res pus que queixar-se del fred i restar donant voltes dins el seu canal obscur.

-Quina llàstima -va dir una turista espanyola que el fotografiava -, tan bell i tan amagat, dins aquesta negra aigua. Si sabés que uns quilòmetres més enllà hi ha parcs instal·lats dins la primavera perenne, faria una volada...segur.

El cigne estirà el coll i la mirà una estona. Potser l'havia entesa.

CRÒNICA D'UN VIATGE ANUNCIAT

2010-04-10T21:02:00.005+02:00

Ja sé que Neverland i Nederland no són el mateix, però el cert és que aquests darrers dies, hem viatjat per terra de sominis. Les hores s'han estirat com a quilomètriques orelles de conill i hem pogut botar d'Holanda a Alemanya i a Bèlgica com si estassim en un conte, i fins i tot, restar una estona sobre el punt on es troben els tres països alhora. M'he adonat que hi ha fronteres que només existeixen dins el cap de les persones i res, excepte un cartell escrit, et pot fer sospitar que ets dins un altre país.
Els voltants de Vaals, on dormíem, a uns quilòmetres de l'antiga ciutat d'Acheen (Aquisgran), és una flassada verda tacada per petits nuclis de cinc o sis cases, amb els seus terrats de pissarra negra a doble vessant i les seves finestres sense persianes poblades d'orquidies i tulipans. Mirassim on mirassim, veiem un rierol, una vaca pasturant, un corb lluent fent una volada o un ànec tranquil. Hem menjat pomes dolces i àcides, explosionades de sabor, formatge fresc i curat i molta molta xocolata. També hem caminat per molts camins. A fora i a dins.

I després, l'aquàtica Amsterdam. Diuen que la travessen més de cent quilòmetres de canals amb els seus corresponents mil ponts. N'hem passat per una bona part, en barca i a peu, esquivant bicicletes i turistes, visitant tots els tòpics: els coffeeshop obscurs i transgressors, el calent barri de les prostitutes, el mercat flotant de flors, els jardins plens de tulipans, els molins d'aigua, les places...

I finalment, la visita a Maastrich i Brussel·les, cases i castells antics, poblats d'heures i aus, i possiblement més d'un fantasma.

Ens hem amarat de molta bellesa. Ens hem engatat amb vins d'Austràlia i de Sudàfrica i amb cervesa belga. Ens hem divertit contant pèl-roigs pel carrer i constatant que si demanes amb accent espanyol pel Museu Van Gogh, t'envien a Tailandia. Ens hem contat històries, alegries i penes, com hem pogut, en un rosari de llengues babèliques (català, espanyol, alemany, farsi, anglès, francès i holandès). Ens hem perdut més d'un pic pels carrers empedregats, els camins grocs dels narcisos i les estacions de tren. Però, sobretot, ens hem reafirmat en la idea que tots som tan diferents com iguals, que tots som tan grans com petits i que no hi ha millor manera per engrandir la ment i el cor que viatjar molt.

TANCAT PER VACANCES

2010-03-25T20:16:00.002+01:00

Me'n vaig uns dies. A dintre meu, una estona; a casa, una altra; i a Holanda, un parell de dies més. Tot plegat, potser estigui 2 o 3 setmanes fora guaitar per aquesta finestrona. És ben just i necessari, com deia l'oració. Hi sereu quan torni? M'agradaria.

EGO-OFENSES

2010-03-24T21:09:00.002+01:00

Estratègies de supervivència de l’ego: lluita injustificada, evasió infantil i congelació de moviments.
Això era i no era, un titella mostatxut que vivia manejat per les mans d’un poderós rei, el Gran Ego I. El petit teatret que habitava tenia bells colors, blaus turqueses pel cel i els rius, verds maragdes pels arbres i els granots, grocs elèctrics pel sol i les pedres, vermells intensos pels insectes i les flors. Era petit, però acollidor, aquell regne de cartró. L’únic problema és que el titellaire rei Ego no deixava en pau al pobre titella mostatxut i el feia barallar-se seguit seguit contra dracs, genis i animals, o el feia volar nit amunt encalçant la lluna plena o, pitjor fins i tot, perseguint el reflex de la lluna dins l’aigua, o el deixava al racó d’una cova, mort de por. Les històries sempre eren les mateixes: una guerra, un amor, una pena. El públic seguia, fidel, els contes, no perquè els hi agradassin massa, sinó perquè tenien por al Rei Ego i perquè tampoc coneixen gaire cosa més i això els entretenia. Un dia, però, el titella mostatxut es va rebel·lar. Tallà les cordes invisibles que l’unien al Rei Ego i botà de l’escenari de cartó. N’hi ha que diuen que va caure per l’aubelló de la pica i es va ofegar. Altres, però, diuen que no, que cansat de vendre la seva ànima perquè es beneficiàs l’ego, va pegar el bot que el transformà de titella en ànima. A partir de llavors l’Ego va restar al servei de l’ànima i s’acabà el teatre. FIN.

PETITA FLOR SILVESTRE

2010-03-24T07:49:00.002+01:00

Ahir matí, a la feina, i mentre jo escoltava per internet "L'ofici de viure", en Mates, petita flor silvestre dins aquesta selva política mallorquina, declarava davant un jutge. Molts havien perdut la son per això: els afins, per angoixa; els contraris, pel plaer de veure'l imputat. Jo, sincerament, em centrava en les petites flors que em regalava el programa de ràdio i pensava que si tots haguéssim estat educats dins els valors que l'equip radiofònic divulgava, potser els casos de corrupció serien inexistents.

Ahir horabaixa, il·lusionada, em reunia amb tres floretes més per parlar i despullar-nos l'ànima. Difícil tasca. Ens rentàrem una a l'altra, en un joc un poc cruel i un poc eròtic. I molt necessari. Veurem què passa.

Ahir capvespre, ja tombat la nit, parlava amb una altra amiga que té pau d'ànima, sobre les flors mortes i així jo feia una passa más cap a l'acceptació de les coses.

Ahir vespre, quan vaig arribar al cotxe, energèticament xuclada i físicament cansada, ja eren les 21:3oh. Em vaig trobar una flor silvestre de color lila enganxada al "neteja-parabrises" del darrera. Tot i saber, que possiblement va ser un fet casual, em va agradar imaginar que algú l'havia col·locada allà per a mi, conscient i clarament per a mi, la morena del C3 color de cirera madura i, per primer cop en tot el dia, vaig somriure de debò.

EN TERRA HOSTIL

2010-03-22T20:55:00.002+01:00

No puc imaginar-me un món en el que el contacte físic sigui impossible. Sols els contes de ciència ficció contemplen aquesta possibilitat. També la vida pública a indrets i a moments històrics on la religió ha manat sobre el sentit comú i ha ofegat a tots els altres sentits. Podria imaginar-me un món sense besades, però mai un món sense abraçades. I, en canvi, això és el que els hi passa als malalts de la desconeguda i, afortunadament, raríssima, Síndrome de la Sensibilitat Química Múltiple, una malaltia crònica inmunològica que fa que les persones que la pateixen reaccionin exageradament davant qualsevol objecte no-natural, amb episodis de fotofobia, extrema sequedat, espasmes pulmonars i problemes digestius. Podeu imaginar que algú no pugui abraçar-te perquè t’has dutxat al matí amb un sabó, el de sempre, compost per productes químics? I perque t’has perfumat abans de sortir de casa i t’has posat aquell jersei amb un 20% d’acrílic? Us imaginau que si ho fa s’arrisca a quedar ceg, a quedar-se sense pell com les serps o a morir per culpa d’una aturada pulmonar o multiorgànica? Doncs hi ha persones que ho pateixen, que viure és per elles romandre en terra hostil, que estimar i comunicar-se també ho és, que estan condemnades a morir perquè tot, gairebé tot, està avui en dia, compost per substàncies químiques. Ni parlar cara a cara, perquè tota la química que emana el cos, els mata, ni escriure cartes perquè el paper i la tinta són química, ni escriure davant un ordinador perquè el plàstic del pc els pot ofegar, ni parlar per telèfon perquè els mòbils o els auriculars també contenen substàncies químiques en la seva composició...

Pensar que els que tenim la immensa sort d’estar sans ens autoaïllam, a vegades, fins el punt de passar dies sense tocar a un altre, em fa fredat.

Tocar, punyir, acariciar, estrènyer, abraçar, covar, sostenir…quina sort i quina bellesa. No fer-ho, tenint la possibilitat, quin pecat.

LA CASA ENCANTADA

2010-03-22T07:57:00.002+01:00

La casa encantada ens habita els budells. Creix i es ramifica per tota la nostra còrpora i envaeix els dubtes i els racons. La casa encantada, ara que és primavera, ens omplirà les finestres de flors.

EL SILENCI

2010-03-21T10:08:00.003+01:00

Cercava un llibre per regalar. Tenia quinze minuts per triar-ne un entre els centenar que apareixin davant seu, durant la Setmana del Llibre en català. Entre tots ells, el llibre la trià a ella: va veure una branca de cirerer florida i una noia japonesa adormida i, entre ambdues imatges, un títol: “El silenci”. Curiosament la persona per a qui era el llibre li havia parlat molt i darrerament del silenci, primer capgir de cor. Girà el llibre per llegir-ne la contraportada: “En una habitació de Formentera, un home parla suaument, durant tota la nit, a una noia adormida, despullada. Ella és Umiko, una jove japonesa que fa classes de meditació i que creu en el poder de la curació espiritual. Està malalta de càncer, i no dubta ni un segon a desafiar la medicina convencional…”, segon capgir de cor, i ara la seva ment d’una amiga a l’altra, la que ara restava, feta cendre, dins aigües de Formentera precisament. Cercà qui era l’autor: Gaspar Hernàndez, tercer batec, l’autor que havia descobert poc temps després de la seva mort i que llegia –enlloc d’escoltar-lo que hagués estat alló lògic ja que conduïa un programa de ràdio- des de llavors al seu blog “L’ofici de viure”. No s’ho pensà. Comprà un llibre per a la primera amiga, ja que la novel·la parlava del poder de la confiança, dels límits i de les situacions extremes, i tot i que el silenci de l’amiga era un silenci diferent del narrat, pensava que li podria servir. I en comprà un altre per a ella.
A mesura que llegia, trobava totes les converses i reflexions que havien sortit aquells darrers anys, acompanyant el procès de la malaltia de l’altra amiga: la devastació del càncer, l’intent per guarir-se a si mateixa fent-se també responsable de la malaltia –quelcom terrible per a un malalt, que l’últim que necessita és sentir-se culpable-, el desafiament i allargament de la vida, davant les expectatives mèdiques, i la constatació del poder del cos per curar-se a si mateix, tot i que no sempre i del tot, el dolor com a objecte de meditació, l’estat elevat de la consciència, l’acceptació de la tristesa, el Jodorowsky –que l’amiga també venerava i a ella li semblava un xarlatà-, l’intent per trascendir aquell tràgol tan difícil…
La seva amiga, després de gairebé 5 anys de lluita, s’anà, com també partí Baltasar Porcel –continuament citat a l’obra-, a pesar de les seves extraordinàries forces vitals, però aquest silenci deixat amb les seves morts, amb les seves absències, era en ell mateix un espai ric, com ho eren els silencis que l’autor deixa al seu programa de ràdio. Diu l’escriptor “anam per la vida pensant la realitat”. En canvi, dins el silenci la vida simplement esdevé. Per això, l’importància de la meditació. Va pensar que ara mateix, els morts meditaven, a punt per tornar a la vida ben aviat i aquesta creença, certa o no, pensada o intuïda, li va donar conhort. Com també ho va fer l’anècdota del monestir budista i les fulles vermelloses i grogues que el mestre va tornar escampar per tot arreu, després del poderós esforç de recollir-les: “El resultat no té cap importància. Allò important és el treball que has fet. I jo te l’agraeixo”. De sobte, s’adonà de com li agraia a l’amiga haver-la acollit dins aquell procès. Era veritat que s’havia sentit molt frustada quan va morir, però ara, passat ja 1 any, podia agrair-li aquells anys. A vegades pensava que potser no havia après tot el que calia. S’havia barellat feia poc amb una altra amiga ("jo també ho he passat malament aquests darrers dies, no per un amor sinó per una amistat, però, bé, al cap i a la fi, també és amor. I m'he sentit enganyada. I m'he sentit impotent. I m'he sentit sola. I m'he sentit ofesa. I m'he sentit maltractada. I m’he sentit incompresa. Però també m'he posat en la pell d'ella, encara que no ho vegi, i pensat que tal volta ella també s'ha sentit exactament igual i enlloc de trascendir-ho, a baixat als inferns, ha connectat amb aquest monstre o animaló que duim a dins (alguns més que altres) i ho ha embullat encara tot més. Ella diu que està tranquil·la, però no ho crec. I saps per què? No perquè m'hagi fet mal i jo n’hagi fet a ella, sinó perquè no és ella qui viu ara. Va disfressada. I no s'hauria de disfressar si s'estimàs. Estima't. I comença de nou. Com em deia un amic meu fa uns dies...és que no sabem estimar. Supera-ho si no hi ha volta enrere, però no amb ràbia o resignació sinó plenament conscient que això que ha passat és el millor que podia passar, i si no ho és, com a mínim n'has de treure un aprenentatge. Crec que no ens queda altra, davant els desencontres i entrebancs que ens trobam en la vida. Perquè això també és la vida, més vida que no aquest estat ideal i perfecte cap al que que correm constantment i que només es troba dins el nostre cervell”, això havia escrit) i no li agradava aquesta nova mort que implicava la seva ruptura fraternal, però veia aquest moment com un moment crucial, l’espai en que el cos i la ment s’havien esforçat al màxim pera conseguir una cosa diferent, l’estat en definitiva, de consciència, del qual tan parlaven amb l’amiga malalta. I per això restava en la postura esforçadament triada. I potser és que no importava tan el resultat i sí tot el que havia esdevingut mentre el cercaven.

Reflexionà sobre tot plegat, aquell matí primaveral, de nou plugós; col·locà el llibre a la prestatgeria, en un lloc visible, fácil de trobar, i es disposà a continuar vivint, mentre el seu cos i la seva ment i el seu Déu volguessin.

NOWROOZ ESPECIAL

2010-03-20T12:23:00.002+01:00

Aquest cop, l'inici de la primavera -i l'any nou persa- és especial. Primer i principalment perquè el persa no és a casa i després perquè la taula que he acabat muntant és una versió ben estranya: els jacints encara no han florit per culpa de les pluges, la neu i el fred; no tinc peixos vius -cansada de que se'm morin a les poques setmanes- així que els he pintat; no tenia pomes a casa i n'he hagut de posar una de marbre; he oblidat posar l'ou; el vinagre és de mòdena i fa una pudorada i com que tot ja era una versió massa lliure i surrealista, he decidit col·locar una postal amb una imatge de Chagall, uns dibuixets perses que tenia penjats a la galera quan vivia sola a l'apartament i un Sant Pancraci, ole! Tindrà tot això conseqüències devastadores per al 2010? Em caurà una maladicció més cruenta que les de les piràmides egípcies? O per el contrari m'instal·laré dins l'harmonia i la bona sort? Ara ja està fet...Feliç primavera!

SENSIBILITAT POÈTICA

2010-03-20T07:52:00.003+01:00

Il·lustració de Kristina Sabaite

Resultat: Poema núm. 1: Home (Lluís Servera); poema núm. 2: dona (Àngels Cardona)
Recompte: 2 persones han encercat plenament, Albanta i Filadora. Llum i Pere han encertat parcialment. Els altres 3 han errat.
Conclusió: evidentment la mostra és massa reduïda (anant al blog de Carme, trobareu una mostra més acurada i àmplia, i una prova que personalment m'ha encantat: un home va escriure un poema amb la paraula ventre!). Tot i així continua guanyat la tendència que resulta impossible definir el sexe del poeta pels seus escrits. Dels que ho han encertat, Albanta diu haver-ho fet per intuició. La resta d’argumentacions han estat ben il·lustratives, sobretot les que relacionen vocabulari violent amb gènere masculí. Crec que la conclusió final és, com ja defensàvem, que tots, homes i dones, mentre tinguem sensibilitat poètica, podem escriure de qualsevol tema i que l’única mirada que destaca no té nom de sexe sinó de COR. Gràcies!!!

AMOR, POR I MIRADES

2010-03-19T07:38:00.003+01:00

I ara mira el món des del darrera d'una finestra, ben protegida. Tanmateix, però, el forat que la connecta amb l'exterior continua sent el cor i, per allà, tot s'hi escola. Pensa en com mirava les pel·lícules de terror quan era petita, la cara ben tapada amb les dues mans, però els dits ben oberts per entreveure-hi. Pensa com ara, el seu fillol de 10 anys també mira d'igual manera, les escenes d'amor que veu per la televisió. I pensa que potser no vagi ell tan errat, i l'amor pugui arribar ser, a vegades, la pitjor de les pel·lícules de por.

(Demà tindreu el resultat de l'experiment del post anterior. Qui no hagi participat, encara ho pot fer, així com també al blog de Carme Rosanas, "Col·lecció de moments". Animau-vos que és ben interessant)

UN EXPERIMENT

2010-03-17T22:23:00.003+01:00

Ahir vaig participar en una tertúlia literària sobre dona i poesia. Alguns dels participants pensaven que havia una mirada poètica masculina i una altra femenina. Jo pens que no, que existeix una sensibilitat comuna -hi ha persones que la tenen i n'hi ha que no-, independentment del seu sexe. M'ajudau a fer un experiment? Vull incloure ara dos poemes, sense citar el seu autor. Un l'ha escrit una dona i l'altre, un home. Voleu partipar i dir-me quin trobau que l'ha escrit l'home i quin la dona? Voleu argumentar el per què? A veure si podem contribuir a aquesta polèmica antiga i establir alguna conclusió...

POEMA 1

La poesia pot poc,
però és la cantonada del pensar
que no apareda el silenci,
ni ofega la idea, ni espolia la paraula,
ni tanca l’acció,
ni deixa l’emoció de banda,
Ni s’expressa dins un corral unívoc,
Ni es maneja dins un blanc empresonat.
Excel·leix constant com una vida apenes començada.

POEMA 2

És l’hora del llop,
el temps de les entranyes perdudes
quan el cel sense lluna
i sense lluna l’udol ressona
sobre una terra erma de pes i consol.
Harpia es confon
arravatada de foc
arravatada de llum
que li ve donada per ràbia inacabada
per ràbia de fel i fetge
queixalada per les serps del gemec.
Calabruix li vessa les galtes
del cap corona d’aritja
ceptre escandalós de sexes
en mans tocades d’àliga.
Ës l’hora del llop.
Hora de sortir a veure
com s’esbudella el temps
pels carrerons de ciutat.

LLUM

2010-03-16T07:49:00.004+01:00

El Cafè "El Velódromo", a l'Eixample de Barcelona, és un local que data de la passada dècada dels 30, gran, d'alts sòtils, grans vitralls i amb una escala de fusta i estora de vellut vermell. S'hi reunien, antany, republicans i intel·lectuals de tota mena i sembla que una revista amb tan de pes com "L'avenç" s'hi va gestar. En aquest ambient especial, tastant un menjar inèdit per a mi: pa amb oli, xocolata i sal, (així, tot junt) el meu home em digué una gran veritat: "És un pecat regalar a un altre la llum que manca a casa teva". Aquesta frase, que deu ser un proverbi oriental, tal volta persa o tal volta del món musulmà, va sorgir arran d'una conversació intrascendent sobre política, sobre la doble moral de molts països europeus, que regalen ajuts a altres països necessitats mentre mantenen la seva pròpia gent dins la pobresa i les penúries, però jo la vaig aplicar a una conversació més personal sobre l'amistat i les relacions en general, i així vaig aconseguir entendre moltes coses de mi mateixa. Ni PNL, ni reflexions, ni lectures, ni discusions, ni voltes i més voltes, sols una frase tan senzilla com aquesta em va encendre l'enteniment. I és que no és possible voler protegir un altre si un mateix no sap protegir-se; no és possible estimar un altre, si un mateix no sap estimar-se; no és possible guiar un altre, si un mateix no sap cap on ha de fer les passes. Per això la meva manera d'estimar, difícilment s'ha entès i tot el que per a mi era donar, en realitat era rebut com una exigència, com un mandat. Em preguntava per què sovint em sento decebuda envers els que m'envolten. No m'ha passat un sol pic i ja diuen que les situacions que es repeteixen en la vida, tenen un sentit i cerquen una superació i un aprenentatge. Crec que és per què esper d'ells el que jo mateixa no em don, és a dir, si no tinc prou llum a casa meva, què faig regalant-la als altres? Així només trobaré foscor i quan l'altre marxi ben il·luminat, cap a altres paranys, em sentiré enganyada i usada, a les fosques, sense llum. No puc canviar els altres, no puc pensar que voldran millorar espiritualment i créixer constanment, com jo intent dia a dia, ni tan sols que voldran restar al meu costat, com jo al seu exactament durant el mateix temps i amb la mateixa atenció i intensitat. La meva lluita ha de ser meva i he de deixar de perllongar-me en els altres, de reflectir-me, d'esperar-me en els seus rostres i els seus gestos, d'emparar-m'hi. Aquesta és la meva part de responsabilitat dins tanta incomunicació. M'agradaria que l'altra part també fos capaç de treure'n un aprenentatge, però si no, ja no m'importa: m'he instal·lat un complex sistema de plaques solars sobre la cocorota :)

GUAPA!

2010-03-15T17:46:00.002+01:00

Fa uns dies, vaig anar a veure una obra de teatre que es titulava "Pes zero", una obra tòpica i típica, però interessant i divertida, amb pretensions didàctiques i que ens mostrava de manera clara l'esclavitud de la moda actual, el miratge d'una bellesa anorèxica, i la dualitat entre dona magre i amargada i dona grassona i alegre (dualitat amb la que discrepo, això sí), explicat amb un llenguatge podríem dir tragicòmic, no mancat de veritat. L'obra acabava en un missatge sa i recomanable, el de dir-nos cada dia "guapa" sigui com sigui el nostre aspecte i les nostres circumstàncies.
Dissabte no vaig poder evitar fer aquesta foto i ara dic doblement "guapa!", a les formes arrodonides i plenes de l'esculptura i a totes les dones que així les tenim, i a la meravellosa ciutat de Sitges, desdibuixada al darrera.
Tot i a la subjectivitat de la mirada, àmpliament tractada aquests darrers dies, hi ha belleses, hi ha veritats irrefutables, com aquesta, no ho trobau? (Admeto que em digueu que no, és una frase feta :))

SÍMBOLS

2010-03-14T22:03:00.002+01:00

No sé si aquest post d'avui parla de "la ment" o del "lament". Tal volta del lament de la ment...

Estic cansada. Vull dormir. Sé que el paó, per a la cultura cristiana, simbolitza la resurrecció, l'eternitat i la saviesa. No sé si aquesta imatge l'he pressa avui matí per pura casualitat. No sé si simbolitza res en especial. Tinc massa son. Demà serà un altre dia per imaginar i creure...

FAULA DE LA PAPALLONA QUE ES CREIA LLUERNA

2010-03-11T18:04:00.001+01:00

Això era i no era una papallona petita, d’ales de paper groc com els cels de l’albada, una papallona temorenca que vivia en terra de ningú i que creia, per aquelles coses extranyes de la vida, que era una lluerna. Volava, doncs, només de vespre, no massa lluny, i com que no era massa ambiciosa, qualsevol petit raig de llum li bastava, així que de dia dormia i s’entretenia dins un vell piano de cua i, de nit, voleiava com una lluna entorn de la bombeta de l’entrada de la casa, sempre encesa. En comptades ocasions, quedava emmirallada per la llum que sortia de dintre la nevera, al fons del passadís, sense aconseguir mai arribar-hi. Moltes vegades, havia esperat aquell resplandor tènue, a mitja nit, i s’havia esforçat per arribar-hi volant amb totes les seves forces, però sovint quan creuava el llindar de la porta de la cuina, la claror desapareixia i molts de pics havia estat a punt de xocar amb la persona que tocava diariament el piano i que veia de rampallada, talment la llum misteriosa. Evidentment ella no sabia que la llum venia d’una nevera, com tampoc sabia que girava constantment al voltant d’una simple bombeta, ni que el seu únic amic, el piano, no era res més que un vell instrument, inservible sense unes mans humanes que el tocassin. Però la ignorància de les grans veritats, no les absolutes (que no existeixen), sinó les grans, era cosa habitual entre pràcticament tots els éssers vius d’aquell planeta.
Vivia, com deia, dins la panxa d’un senyor piano de cua, un poc remugador i molt irònic, que s’havia resignat a ser tocat en privat, a pesar que fou fabricat amb l’ambició de ser escoltat pel públic més selecte i tocat pels músics més virtuosos. Tenien una bona relació, fins i tot podríem dir que s’estimaven i, si més no, es feien companyia, que ja era molt en aquell món de solituds.
La papallona que es creia lluerna somniava sovint que era una papallona africana, que algú li havia contat –potser una oronella- que era com de coure amb les puntes blanques i que volava i volava sobre els daurats camps de la sabana. Somniava que ho feia en companyia d’una esplèndida papallona Rei, majestuosa, atigrada i càlida. No sabia si hi podia haver incompatibilitats entre dues papallones tan diferents, però què importava! Ningú havia dit que els somnis haguéssin de tenir rigor científic. Aquestes coses li contava a l’amic piano i ell escoltava, amorós, ben segur que somniar no feia mal si no dificultava les pròpies passes.
El piano sabia que la papallona que es creia lluerna, era una papallona ben especial. Potser no tant com una africana, però el suficientment bella com per començar a volar de dia. El camí va ser dur. A la papallona li costava molt creure-ho. Ella es delia amb la música que cada dia, quatre o cinc hores, sortia dels budells del piano i ambdós s’ajudaven, compartien, creixien. Poc a poc, el piano passà de la resignació a l’acceptació i, a pesar, que continuà tan caga-ràbies com sempre, interiorment guanyà amb serenor i saviesa. Poc a poc, la papallona que es creia lluerna, s’adonà que era una papallona real. Estava tan contenta de ser papallona que començà a sentir-se malament en aquella casona i amb tot el que li recordàs la vida nocturna i les voltes sacrificades i infructuoses envers els llums encisadors. Els consells de l’amic piano li resultaven insoportables i malinterpretava tot el que li deia. Deixà de volar al voltant de la bombeta, evidentment; deixà d’escoltar la música del piano; deixà de parlar amb el piano i fer-se’n companyia; però no deixà de desitjar volar cap a la llum de la nevera, el seu somni secret.
Cada cop que el piano li advertia que no ho fes, la papallona li recriminava. “No siguis pesat, piano, no em tractes com un igual. Vull fer el que sent. Som un ésser nou. No vull estar de nou esclavitzada. Tu no tens la veritat”, li deia. “Però, papallona estimada, no m’entens, pas pena per a tu, no vull imposar-te res, però m’estic cansant de que em tractis així…” “Tu ja no ets el mateix, piano, em canses, m’asfixies, sempre vols tenir la raó”. “Però què dius? Som el de sempre. Més cansat. Més vell, això sí. Tu no m’escoltes. T’entestes en entendre les meves paraules com a imposicions. Escoltes el que vols creure. No puc deixar-te que em faltis el respecte. Si la lluerna era respectuosa, també ho ha de ser la papallona. Per què estàs tan a la defensiva? Quina és la por?”
Ni la música, ni les paraules, ni els records serviren per a res. El piano tancà els ulls, es trencà un parell de tecles, ben conscient de que les trencava, i deixà de sonar. Mai va saber si la papallona acabà la boja aventura d’arribar fins la llum de la nevera. Tampoc importava. Ell romput i la papallona congelada, trist final per a una amistat tan especial envoltada de somnis.

LA VIDA SECRETA DELS SILENCIS

2010-03-10T08:10:00.000+01:00

Quan algú s’entesta a pensar que el fet d’explicar les emocions sentides no és un lliure exercici d’expressió sinó un judici, un intent d’imposar les pròpies idees i la negació de que tots tenim un punt de vista diferent igualment vàlid, no queda altra que reconar les paraules i deixar pas als silencis.
Qual algú pensa que l’altre usa les paraules per jugar o per atacar, enlloc de per expressar (que és el seu dret), no queda altra que deixar pas al silenci. Saps què és de fácil mirar les pròpies paraules com una visió de les coses i, en canvi, les dels altres com un atac. És curiós constatar com, sovint, les paraules van per un vent i les actituds per un altre i com els que es defensen de fantasmes també ataquen al mínim entrebanc.
Hi ha persones que tenen tendència a fer reflexions en veu alta i conten coses de la seva vida, interior i exterior, no frívolament ni egocentricament, sinó com necessitat vital, com qui necessita respirar o riure o somniar i ben convençudes de que són pols (que ni la gent que es suposa que t’estima i et coneix sigui incapaç de veure això és una gran decepció). Davant els que contemplen aquest fet com un intent d’imposar la seva veritat o les seves coses i no com una necessitat de comunicació, només resta deixar pas al silenci.
Qui està constantment comparant o buscant culpables és perquè necessita, precisament, un judici de valor per seguir endavant. Resulta bastant curiós també com, normalment, aquestes persones que s’han de recolzar sovint en la opinió dels demés no toleren, en canvi, les valoracions suposadament negatives i troben en els altres inflexibilitat, a partir de la seva pròpia mirada inflexible.
Com que darrerament no em trobó bé devora persones així, com que he intentat per activa i per passiva demanar respecte i no l’he trobat, ara només em queda passar un temps de silenci. És necessari. M’he cansat de donar (o pensar que don) i no rebre. Que ningú pensi que aquesta actitud meva, ve perquè em crec en posessió de veritats absolutes i no tolero les veritats dels altres. Aclareixo: no és el contingut de tot plegat el que m’ha dut a prendre aquesta decisió; és el que jo sento com una manca de respecte, són les formes que m’han acabat tocant els nassos. Entre la meva multitud de defectes, un d’ells és tenir molta paciència, tota la que em permet la fe i l’estimació en l’altre, però, malauradament, al perdre-la i sentir-me decebuda, em radicalitzo, ara sí, i marxo. Necessitava respecte cap a la meva persona i les meves emocions i no n’he trobat. Ara necessit espai i inaugur, per tant, amb qui ha tensat tant la corda que l’ha rompuda, l’etapa dels silencis.

EL COSSIOL

2010-03-09T19:28:00.002+01:00

El cossiol compliria 100 anys el 4 de maig de 2010. Li havien dut a la padrina Magdalena de Barcelona com a regal de nuviatge, juntament amb un altre de bessó, ambdós col·locats sobre dues columnes d’idèntic disseny. Els va posar a l’entrada de la tenda de mobles del carrer Sant Miquel, perquè tothom els veiés i els admiràs, però contrariament del que desitjava eren ben pocs els que els admiraven, car aquell estil tan floral semblava a l'illa, encara, poc elegant.

L’any 1922, quan la casa del Molinar va estar enllestida els traslladà allà, sota l’arc que separava el rebedor de la sala i dins aquella ombra restaren fins l’any 1983. Després ocuparen el racó d’un traster i es feren malbé a causa de l’humitat i el pas del temps.

Ara, la filla de la fillola, n’ha aconseguit salvar un i l’ha col·locat a la nova llar, massa plena d’absències encara. Recorda, curiosament, que quan la padrina morí i desferen el contingut de la casa, ella, de vuit anys escassos, descobrí que dins aquells cossiols no hi havia terra ni plantes, sinó arena. Arena blanquíssima de la platja del Portitxol, i dins l’arena, un grapat de pastilles blanques i petites, que la padrina s’hauria d’haver près diariàment per evitar perdre el capet, o si més no, per tenir-la adormida mentre el perdia. Recorda aquest detall i que va pensar, tot i ser una nena, que la padrina era molt valenta. També recorda les arracades d’atzabeja, la colònia verd-blavosa que comprava a betzec, el quadre de l’Àngel de la Guarda que li feia molta por, la vaixella guardada dins el cantarano i embolicada amb paper de diari devora la trunyella de pèl natural de la repadrina i, com no, la figura de fallera que treia fum pel cigarr i que era, en realitat, un objecte per cremar encens.

Mira el cossiol ara, i sap que ha contemplat moltes llàgrimes i molts riures i se n’alegra de tenir-lo a casa perquè continui la nissaga de vida.

OCELLS QUE NO VOLEN

2010-03-09T07:49:00.002+01:00

I en aquests dies hivernals de reflexió i serenor, tres o quatre idees obsessives que em ronden pel cap i no deixen que els ocell prenguin el vol: per què ens costa tan comunicar-nos, per què hi ha mirades tan diferents davant els mateixos fets, per què la incomunicació em dol, per què algunes mirades em deceben...

Si és veritat que ja no he de canviar-me el rostre, si és veritat que practico el poder de la consciència i l'acceptació, si és veritat que puc expressar el que hi ha dins el meu cor, per què estic tan trista?

A VEGADES

2010-03-06T23:22:00.000+01:00

A vegades em passa que no sé caminar cap on m’agradaria fer-ho. Tinc ben clar que és el camí del mig el que vull seguir i, de cop i volta, em trobo caminant per un altre indret. Ni m’he adonat de com he arribat allà i desfer el camí ja no és possible. A vegades em passa que veig clarament com els meus actes no s’han entés i poc a poc les paraules s’han trunyellat amb els fets i tot ha esdevingut el contrari del que volia. A vegades em passa que no aconsegueixo explicar res. No suporto la idea que algú cregui que em fic on no em correspon. Hauria de ser més diplomàtica, ja ho sé, ulls, oïda i boca tancades, però aquesta passió que me’n dur aquí i allà i em fa opinar i em fa posicionar-me i em fa reflexionar i em fa comunicar i em fa comportar-me com la mare que no som, aquesta passió, ja dic, em condueix sense fre, em du cap a paranys difícils de conquerir. La meva sensibilitat té ales urticants, la meva energia té cames veloces i nervioses, la meva capacitat de reflexió té aspecte de tiburó martell, el meu cor guerrer em surt, seguit seguit, per la boca. I és que, com deia la cançó, no es pot anar per aquesta vida sent “un cor estés al sol”. Lamento que alguns no m’entenguin. M’obsessiona la incomunicació. Si avui pogués ser inventora, inventaria l’interruptor de la consciència, la màquina de la veritat, el llenguatge sense metàfores i l’escrit sense “entre línies”. A vegades em passa que les flors pesen molt.

REVIVAL 70

2010-03-06T13:22:00.002+01:00

Es mou per la xarxa la idea de recordar una cançó dels anys 70. Com que vaig guaitar a aquest món l'any 1974, difícilment puc incloure cançons d'aquelles que sonaven als saraos o al tocadiscos de l'habitació, així que us poso la banda sonora de la meva infantesa. A que ara enteneu millor algunes coses?

QUATRE MIRADES

2010-03-05T21:03:00.003+01:00

I a mi que els expressionistes cada cop m'agraden manco. I que de tota l'exposició em quedo amb aquesta "Senyoreta Mary" de Hanns Ludwig Katz, jo crec que precisament perquè no sembla massa expressionista. Els colors reals eren impresionants, això sí, però el simbolisme que amaga em sembla més surrealista que altra cosa...

Però si vull resumir alguna cosa de l'experiència és com quatre mirades -les dels que hi erem- han interpretat una mateixa imatge de manera diferent. És molt interessant comprovar-ho i és quelcom que haurien de fer els inflexibles, els que es mouen per la vida amb cucales pensant que la seva visió és la correcta.

Davant la imatge d'una dona agenollada que ha resultat ser un nu, segons explicava el títol del quadre, na R. ha vist una dona que netejava el terra (i vestida), n'A. ha vist una dona caiguda al terra (i vestida), en M. ha vist una dona nua en posició eròtica (despullada) i jo he vist una dona vestida a punt d'alçar-se i córrer, com fan els atletes en una cursa...hi podem treure punta del significat d'aquestes quatre mirades? A mi em basta pensar com un objecte concret pot generar quatre realitats, quatre mirades, quatre idees. Com no ha de passar el mateix davant tot allò inebastable, davant les emocions, sempre tan personals i etèries?

Com a mínim, mentre hagi vida, sempre ens quedarà la capacitat d'expressar-nos. I tal volta, també després.

NECIS

2010-03-04T18:12:00.001+01:00

Cau dins les meves mans un article que es titula “Sobre el pesimismo activo” i que m’il·lustra de manera molt clara el que em ronda aquests dies pel cap i, en canvi, em costa tant expressar. Parla, aquesta reflexió, sobre dues maneres oposades d’entendre la vida: l’optimisme infantil o síndrome del neci (i cito: “la improvisación, la negación descarada de sus propios actos, la queja victimista que echa la culpa a otros, la afirmación de que “no pasa nada” o al menos nada grave”) i el pesimisme tràgic, clarament hereu de tota una filosofia occidental antiquíssima que no és més que por a la mort, transformada, en conseqüència, en por a la vida, entesa aquesta, sols, com un seguici de sofriments. La resposta conductual varia clarament des d’orient a occident. La no-acció oriental xoca clarament amb l’ímpetu occidental. Però no vull escriure avui en aquests termes tan amplis i tot i que l’article es recolza clarament en aquestes premisses per fer-ne una crítica política i sociològica d’Espanya, jo el que vull és utilitzar aquesta dualitat de visions per parlar de persones concretes.
No hauria de ser un problema que dos necis -un absurdament optimista i un altre injustificadament pesimista- poguessin conviure i compartir. De fet, pens que no sols no hauria de ser un problema, sinó que hauria de ser un incentiu per aprendre un de l’altre, però el que passa és que normalment qui es creu obert de pensament és el més inflexible, qui sent una opinió com una crítica és el primer que jutja, qui vol demostrar llibertat és el que més sofreix quan es sent desvinculat, qui pensa que els altres es mouen per cops de lluna és el que manco seré i cabdal és, i llavors la comunicació i el reencontre es fa difícil, per no dir impossible. Em pregunto com així aquestes diferències són per a algunes persones energia que els atreu i en canvi, per a altres, sols és energia que repel. Potser sigui perquè n’hi ha que sols cerquen el seu propi reflex en els altres, i una energia egoísta –la del propi plaer- els guia arreu. Ho puc entendre, puc veure que la por a morir, a envellir, a sofrir els aboqui dins una espiral aparentment vital en la que l’únic objectiu és atresorar. El que sigui. Dones. Vivències. Experiències. Admiracions. Reptes. Límits. Hores. Però…s’apren alguna cosa de tot això o només es consumeix frenèticament? Tot el que es consumeix sense mesura s’acaba esgotant. Quan s’esgoten il·lusions pròpies, o experiències úniques, se’n cerquen de noves. Però què passa amb les persones? Amb aquells altres éssers, a vegades iguals a vegades diferents? La paraula amistat també es pot atresorar, però els amics, no. S’han d’estimar, s’han de cuidar. Ficats dins una capsa només es fan malbé. Llançats a l’aire també desapareixen.
Ja no t’agrado perquè penses que som diferent a tu. Ja no t’agrado perquè t’expresso el que sent. Ja no t’agrado perquè et poso un mirall davant la cara. Ja no t’agrado perquè molest. Ja no t’agrado perquè no et serveixo. Així ho sent. I tot a saber utilitzar tan bé la paraula, els dos necis erram i parlam en llengües diferents. No oblidis, amic, que a pesar de ser tots siurells diferents, estam fets del mateix material i ben igual ens acabarem rompent.

ALS 6 ANYS

2010-03-02T17:33:00.003+01:00

La iniciativa de Jesús M. Tibau de rescatar un escrit seu dels 9 anys, m'ha dut a cercar els dos únics quaderns que tinc guardats de la meva infantesa. Tenia 6 anys i escrivia coses com aqueta: "Dia 23 de marzo de 1981
¿Cómo se hace una pelota de trapo? Con trapos
¿Qué te gusta coleccionar? Dibujos
¿Lees historietas? Sí. ¿Cuáles? Fatin
Cuenta la última historia que has leido
De el padre de zipi i zape que pesaba ciento vinte kilos y sus hijos le regalaron una balanza y hacia Futin y se adelgazó y para celebrarlo corrieron toda la familia pero padre de zipi i zape se cayo y lo llevan a son dureta y cuando se peso estava gordo y regañó ha los niños".

També dibuixava aquestes altres.

Escriptora o dibuixant? Filòloga anglesa està clar que no.

REPARTINT BLAU

2010-03-01T16:59:00.006+01:00

Treballar amb les mans i fer que un objecte vell agafi el blau de la mar. És això acció? Per actuar no és necessari ser inconscient. Tampoc per trobar-se. I molt manco per guanyar-te l’estimació dels altres.
Actuar pausadament, passa a passa, assaborint les hores, això faig, això he fet avui…

PER A TU

2010-02-28T18:49:00.000+01:00

Per a tu, les primeres. Sé que, des del cel, somrius.

2010-02-27T10:25:00.002+01:00

Sílvio Rodríguez em recorda un temps no viscut, el d'una adolescència plena de somnis, on vaig ser capaç de donar gràcies i seguir endavant a pesar de ser un femení atemorit i a pesar de tots els vius i tots els morts que m'habitaren.

M'anava a la fonoteca pública a estudiar i escoltava, entre d'altres, aquesta cançó un pic rere altre. Em donava força, em traslladava a imaginaris on, a la fi, podia manar sobre mi mateixa.

Ara veig que a pesar de que tot el viscut no se sembla massa a allò somniat, he assolit un grau de llibertat extraordinari: tranquil·la o neguitosa, alegra o trista, de peus o agenollada, ja no he d'arrebassar-me el rostre.

TRES SOMRIURES

2010-02-25T17:57:00.002+01:00

Vicencs Ferrer es guiava per una idea: “Si hi ha qualque problema, trobarem la solució i, si no la trobam, la Providència ens ajudarà” i sobre aquesta base es va crear la idea de “home en acció” que el va acompanyar tota la seva vida.
Va ser llegir-ho i tot d’una va veure clarament que en aquella frase es fusionaven les dues idees contraposades que havien estat debatent els darrers dies: acció i acceptació, moviment i espera, fe en un mateix i fe en el destí. Va somriure i la família Ferrer li retornà el somriure des de la revista on ho llegia i va veure en ells, en tota la seva humanitat i imperfecció la perfecta imatge del que ha de ser estar viu.
Més tard, conduint cap a la feina, va sentir una sensació sobre els llavis, una petita fredor, com si rebés un bes invisible. Va interpretar que algú estimat se’n recordava d’ella en aquell moment, i de nou, va somriure.
Al despatx, acabant la feina diària de revisar la premsa, el cor li va fer un tomb: també ell somreia des d’una fotografia en la plana del diari. Recordà com el vespre anterior, quasi inconscientment, va fer un gest que repetia des de que tenia memòria, un hàbit aparentment absurd, sense cap fonament ni científic ni espiritual: demanar un desig quan li quèia una pipella. L’havia de recollir amb un dit i bufar. Si la pipella volava, el desig es complia; si la pipella quedava aferrada a la pell, no. Va demanar: “m’agradaria veure’l”, quelcom impossible degut a la distància real i autoimposada. La pipella volà. I, efectivament, el va acabar veient, en fotografia, això sí. Tres somriures en sis hores, bona proporció.

UNA HISTÒRIA REAL

2010-02-23T19:53:00.000+01:00

Una perruqueria de barri, amb les parets pintades de lila obscur i el terra grisenc. Dues fotos de models guapíssimes amb pentinats impossibles. Una perruquera, vestida de negre, tenyida de ros i amb extensions, el to de veu molt alt i el gest nerviós.
Perruquera: Te gusta asín?
Clienta: sí, va bé…ai, quin mal que tinc a la boca…
Perruquera: Sabes lo que ties que aser? Ves a una farmacia y pide xxxxxxxxx, que es una crema mu buena que me mandó el dentista. Te la pones asín (s’estira els llavis de la boca), en la vagina…
Clienta 2: (ulls com a plats) ¿???????
Perruquera: te la pones en la vagina (insisteix) y cuando lo mezclas con saliva, coño, perfecto. Yo padezco musho dezo
Clienta: aha…
Clienta 2: (ulls al terra)
Silenci. Les boles de cabells redolen entre les cadires. El secador de cabells es posa en marxa imitant una melodia llunyana, de Far West. El sol comença a pondre’s i les ombres dels arbres del jardí entren dins la perruqueria, lànguides.. S’ha produït una petita escena quotidiana, digna de la millor obra costumista.
Finalment, això sí, el pentinat fet, perfecte!

ARRISSANT EL RÍNXOL II

2010-02-21T20:44:00.000+01:00

Continuam la lectura i trobam més divergències d’enteniment entre l’autor i jo. L’autor defineix la realitat com “allò que es resisteix”. Jo, en canvi, l’entenc com “allò que esdevé”. I aquí una de les qüestions que més separen els nostres mirars. Com que per a l’autor la realitat se li resisteix, llavors necessita coneixer-la per superar-la, mentre que si per a mi, simplement esdevé, el que necessito no és tant comprender-la com vivir-la, cosa que no significa que estigui exempta de reflexió. La possibilitat, llavors, de no ajustar-me a la realitat (si és que la realitat existeix), de no saber el que s’ha de fer o de fer-lo malament, no pren una dimensió tan dramàtica com pren per a un reflexiu com el que ens presenta l’autor. Qüestions com la supèrbia, la peresa, el dubte, la por o la ignorància s’accepten amb manco dolor. Bé, potser d’aquesta llista, obviaria la por, car representa una força paralitzadora massa potent pel que té fe en l’esdevenir, com sense cap dubte, la té pel que confia massa en el pensament ja que pot distorsionar qualsevol idea.
Un altre punt ben interessant és el concepte d’amor. Aquest estudi en conté una reflexió que m’ha copsat. Diu: “Amar al prójimo es un propósito loable, amar a mi pareja es una cotidianeidad, algo inmediato. No es una norma que pueda guiar mi conducta, es mi conducta”. Bé, estimat autor, hi ha persones al món - entre les que em compto -, que no sabem fer aquesta diferenciació. Per suposat existeix més o manco intensitat d’estimació entre l’amor que sentim per la nostra parella i la que podem sentir per un altre ésser humà amb qui no compartim cap vincle, però es tracta simplement d’això, d’una graduació d’intensitat. Estimar a l’altre, sigui qui sigui, també és la nostra conducta, no un propòsit davant el que ens obligam actuar perquè així ens han educat o pel que sigui. El que jo intueixo en aquest paràgraf citat és una obligatorietat d’amor cap a l’altre, que em resulta completament aliena i que pens que també pot desvirtuar l’amor que es sent per la pròpia parella, ja que sermbla que se la col·loca en una posició completament extraordinària i això, tard o d’hora, passa factura.
L’amor es sent, no es pensa. I si no es sent, s’accepta perquè obligar-se a estimar és molt cansat, és una lluita constant, una decepció constant, una pèrdua d’energia brutal. No crec que la recerca del coneixement condueixi a l’amor. Condueix a molts paranys interessants i necessaris, però al camp de l’amor només s’arriba a través d’un camí: el de l’amor a un mateix i, per extensió, a tots els éssers vius, en la mesura que la nostra evolució espiritual ens permeti.

ARRISSANT EL RÍNXOL

2010-02-20T22:14:00.000+01:00

Començo a llegir la tesina “Activarte. Invitación a las técnicas del yoga para mejorar la acción”, d’un autor més savi del que ell pensa i de qui no puc dir el nom perquè no li he demanat permís. Està bé que ara ho llegeixi, ja que estic tan poc “activa” i tot i que mai he aconseguit practicar ioga d’una manera conscient (massa rigidesa corporal, massa poca concentració mental), trobo interessant analitzar els principis filosòfics que contenen aquest estudi. Parla l’autor, si ho he entès bé, sobre l’acció, com un esforç per trobar l’oportunitat entre la pluralitat d’opcions i fer-ho a partir d’un equilibri entre fermesa, estabilitat i resistència per una banda i comoditat i flexibiliat per a l’altra, tot això unit –si el que es vol és fer una acció ben guiada- a l’amor i al coneixement, i tot plegat –acció-amor-coneixement- concebut com a principi vital cap a la recerca de la felicitat. Em sembla una teoria preciosa i necessit llegir-me tot el llibret per valorar-ho més profundament, però a priori vull fer un parell d’observacions: quan l’autor diu “una mente que ve con claridad permite tomar decisiones y realizar actos que llevan hacia esa libertad, son actos bien guiados (…). En cambio, la falsa comprensión proviene del ego el deseo, la repulsión y el temor (…)”, em centro principalment en dues paraules: mente i ve. Aquest verb clarament té a veure amb el concepte de consciència sobre el que darrerament estic insistint, però el que no trob adequat és unificar-ho al concepte de ment perquè, autor, crec de veritat que aquest “veure” només té a veure amb el cor i crec que aquest és el punt, tan difícil de posar en pràctica. Perquè precisament la ment és la que treballa amb totes aquelles altres premises que s’anomenen com la por o l’ego o el desig. Seria com si la ment fos un mirall i allò a reflectir no tingués imatge. S’haurien de trobar altres eines per poder veure-ho, enlloc d’encaparrotar-se un i altre cop a donar per vertaderes les altres imatges trobades. T’enrecordes, T. quan et demanava un i altre cop: “i com es sap que una decisió es pren amb el cor i no amb el cap?” Mai ho sabia destriar. Tu em deies: “ho saps”. I és així, es sap, no es necessiten miralls.
Per altra banda, potser la no-acció també sigui una acció. Em pregunto per què ha assolit tan mala fama? No és passivitat, ni distracció, ni covardia. Pot ser serenor. Pot ser consciència. Sigui com sigui, però, em quedo amb un símil que l’autor utilitza de manera molt il·lustrativa: parla de l’angúnia que provoca intentar introduir la fitxa triangular dins el forat de la fitxa circular, generadora però d’un intent per conéixer una acció diferent, un altre camí. Per tant, adonar-se d’això és una primera passa i ja està bé.
Continuaré amb aquesta lectura –darrerament tinc massa fronts oberts-, continuaré dins la meva immòbil acció.

M'HE ASSEGUT A ESPERAR

2010-02-20T13:00:00.000+01:00

M’he assegut a esperar enlloc d’alçar-me. Però no és una espera covarda. És plena de serenor, de fe en tot el que esdevé. És cert que sovint mir enrere. Sempre hi ha alguna cosa que et fa girar-te. Avui ha estat la fotografia al diari d’una persona que feia més de treinta anys que no veia. És curiós com hi ha persones que et marquen o continuen dins tu, a pesar de no haver viscut res al teu costat i, en canvi, d’altres insistiexen en trobar un espai que no els correspon. No sé quins mecanismes són els que regeixen aquestes percepcions. Tampoc hi pens.
El darrer pic que vaig veure aquesta persona jo tenia 4 o 5 anys i ell en tenia 22. Era el fill d’uns amics del pare, que vivien a un antic casal d’un poble d’interior, que abans havia estat un cafè, enorme per a la meva mirada infantil. Si no recordo malament tenia rajoles d’escacs i molts de racons i aquella olor d’antic, de fantasmes i parets que callen. M’impressionava el lloc i també la família que hi vivia. La mare era nerviosa i magre, amb cara de bruixa i olor a lleixiu i cuinat. El pare era calb i gras i seia a una cadira de rodes. El seu parlar era dolç i la seva mirada, trista. El fill, en canvi, era alt i prim, alegre, lluminós, carinyós i dolç, simpàtic i viu. Semblava no pertànyer a aquell entorn, que jo, com infant que era, percebia a través del cor i la intuïció. Hi havia amargor a aquell lloc, o així ho recordo, i també una energia esplendorosa que sorgia d’aquesta persona. Aquestes són les sensacions que hi ha dins la meva memòria i també tres records concrets: els pollets recien nascuts dins la meva mà, bategant vida; la piruleta de colors enganxada dins la meva boca i el drama que es va produir pensant que m’ofegaria; i la pel·lícula de Broke Shields, “El lago azul”, els primers cossos despullats que jo veia. I tot, amarat d’una dolçor especial, d’una llum que ha fet que mai hagi oblidat aquesta persona. Ara el veig al diari, calb, major, en deu tenir cinquanta-tres però sembla més gran, en un entorn, de nou, aliè. Si el veiés pel carrer no el reconeixeria i si ho fes, possiblement no li diria res. Perquè m’he assegut a esperar, enlloc d’alçar-me, perquè a vegades les persones tenen més sentit dins la memòria que a frec de pell.

ENTRE LA RESISTÈNCIA I LA FLUIDESA

2010-02-19T22:43:00.001+01:00

Cerques respostes a través del coneixement i jo penso que el coneixement és un joc de miralls, un miratge, i, curiosament, parlant-ne jo m’atraco més a la reflexió i tu t’atraques més a la intuïció i els dos aprenem. Ni la teva ni la meva és la postura correcta, ni tu ni jo tenim la veritat. Els dos buscam respostes i potser contestam les de l’altre enlloc de les nostres. Avui m’has fet pensar en els silencis i en les paraules. Reivindiques que la paraula obri possibilitats i camins; jo reivindico que el silenci i la distància els poden obrir també. Sents la necessitat de defensar la teva posició i la teva imatge i la teva nova essencia més emotiva i manco cerebral; jo simplement em deixo dur i confio més en que el temps posi les coses i les persones i les accions al seu lloc sense necessitat de lluitar per demostrar res. Però confesso que admiro la teva perseverança, la teva resolució. És així com ho has de fer perquè penses que tot està en les teves mans i tens l’obligació de lluitar pel que vols; jo, en canvi he defugit responsabilitats i em deixo dur pels esdeveniments i tinc fe absoluta –com abans mai havia tingut- en la màgia del que ha de succeïr, fora del meu manament o desig. Em fas veure, que potser un poc d’insistència hauria fet canviar els aconteixements. Potser és veritat que enlloc d’acceptar algunes absències les hauria d’haver treballat, les hauria d’haver mirat de front i les hauria d’haver esvaït. Potser és veritat que hauria d’haver convertit la seva abraçada en un orgasme inoblidable o el seu atracament maldestre i amagat en una relació duradera, i enlloc d’això vaig acceptar la distància, vaig obtar per no parlar i vaig embalsamar el seu record, o la seva imatge-miratge, dins el meu cor. Però també pens que la decisió va ser conscient i l’aprenentatge consequent, útil. Talment com per a tu ho serà la teva postura, simplement perquè és la que has triat. El que jo vull fer-te entendre és que, a voltes, la decisió i la voluntat no serveixen per a res, si el camí ha de ser un altre. Jo et promet intentar ser més resolutiva i combativa i confiar més en el que vull. Em promets tu ser més humil i confiar més en el que ha d’esdevenir? Sembla que estam en posicions ben oposades. L’orígen, però, és el mateix: encara caminam a grapes, M., encara no hem après a estimar-nos i a estimar com cal, encara no hem integrat la nostra grandesa i la nostra petitesa, encara no hem matat la por, encara no hem conegut i acceptat

TEMPS PERDUT

2010-02-18T20:40:00.002+01:00

Cada cop més i amb més contundència, s'esvaeix per a mi la sensació de temps perdut. Cada làgrima vessada té un espai concret. Només es perd el que no es viu.

HA SORTIT EL SOL

2010-02-16T21:01:00.002+01:00

Ha sortit el sol! I mentres llegeixo l'eròtica Nuredduna amb ganes d'acabar, no perquè no m'agradi sinó per poder assimilar i reflexionar sobre tot allò llegit i per poder començar a endinsar-me dins les ciutats invisibles d'Ítalo Calvino, i continuar reflexionant i potser oblidant aviat, però aprenent al cap i a la fi, d'una manera o altra. Perquè els llibres i les vivències també ens donen missatges subliminals que fan paret, que resten dins nosaltres fins i tot sense adonar-nos. Ha sortit el sol i ja ens sentim un poc més vius. La transformació no és poètica ni evident, però és.

TRANSFORMACIONS

2010-02-15T21:02:00.003+01:00

No deixa de ploure aquest hivern. I les nostres energies, delicades i fugaces, queden exposades a la fúria de les gotes. Aviat ens transformarem en peixos, ja ho veuràs, o, si més no, en algues. Del cuc a la papallona i de la flor a l'alga...

Jo seré fosforescent, bellugadissa, molt roja, descambuixada, amiga dels cavallets marins i de les estrelles. Tu seràs encargolada, plena, lletosa, refugi d'eriçons i crancs. T'aferraràs a les roques com una ventosa i em cridaràs: "ei, no te'n vagis", mentre el meu cos fet de petits i llargs filaments, com cabells de fada, semblarà partir rere cada ona. Habitarem un espai net i clar, on no seran necessàries les sirenes ni els tresors i, plàcidament, deixarem passar les hores.

DIA DE L'AMOR

2010-02-14T20:24:00.002+01:00

Segueix el camí de llumins, amor...per celebrar aquest dia no necessites comprar res, n'hi ha prou amb la sort de tenir-te aprop, la imaginació viva i el cor ple.

RESSURRECCIONS

2010-02-12T18:55:00.003+01:00

M'han enviat un article que conta com, un segle després, en el mateix barri on es reunien a Londres els del grup de Bloomsbury, s'ha conformat un nou grup, "L'Escola de la Vida", que promulga la necessitat d'acabar amb el consumisme com a única i principal activitat d'oci. Pretenen, aquests nous activistes, canviar-ho per un consumisme d'experiències, activant el coneixement en general. Jo no he pogut evitar pensar amb el nostre finat "Can Bum", que potser no tenia un nom tan atraient com Escola de la vida, però que pretenia cumplir la mateixa funció. Per altra banda, què és la vida, a vegades sinó una casa de putes sense llum? Un Can Bum, al cap i a la fi? Enyor aquells horabaixes. No només enyor les persones que hi havia, ni les berenades que fEiem, sinó principalment l'esforç, la superació que naixia de cada encontre. Creis en la ressurrecció? Jo no creia veure mai un claveller de l'aire a Mallorca cobert de neu, així que qui sap! Per ara, sembla que el destí es confabula perquè no retorni. Potser encara no sigui el moment. Però per quan sigui el moment, qui s'hi apunta?

LOLLIPOP

2010-02-11T19:59:00.002+01:00

Trobo que aquesta cançó encomana l'alegria que avui necessito. Tinc fred, però m'ha agradat sentir com una neveta lleugera i suau em queia a sobre. S'ha fus tot d'una, això sí, es veu que la fugacitat és un tema recurrent aquests dies.

LA GRAN FLASSADA

2010-02-11T07:56:00.000+01:00

Penso en l’amistat com si fos una gran flassada de colors, formada per diferents fils enxarxats en hàbils punts gràcies a la mà pacient i experta del destí, del temps i la paciència. Segons el tipus d’agulla emprada i la força a l’estrényer el punt, el nus queda més fort o més fluix. A vegades, fins i tot, a la sàbia teixedora li fuig un punt i queda un petit forat difícil de dissimular. Altres, els fils s’estiren massa i depenent de la qualitat del teixit acaben cedint o es rompen. En el primer cas, el buit que deixen a pesar de no fer perillar la bellesa i la utilitat de la flassada, resulta un poc incòmode. Saps què és de fácil que hi passi l’aire i el fred pel foradí creat!. En el segon cas, la ruptura fa malbé la flassada i, rompuda, perd el seu lloc privilegiat. Ja no et vols tapar amb ella sempre, no t’alegra, et fa sentir malament. També hi ha altres fils que semblen molt bells, de colors alegres i tacte suau, però que un cop nuats, no són el que semblen i no encalenteixen gens. Sols els nusos forts i fermes, treballats com cal, resisteixen l’ús i el temps.
Quan s’empren fils tan diversos és molt difícil mantenir una flassada bella i intacta al pas del temps i al pes de les imperfeccions. Ho sé perquè la meva va caiguent a bocins i ja no és el que era. Reconec que potser no l’he tractada com cal, que alguns fils necessitaven més suavitzant i, com a mínim, una millor protecció a l’hora de guardar-la dins l’armari, però com quasi tot, i més quan parlam d’afectes i flassades, la qualitat d’ambdues parts és molt important.
Hi ha parts de la meva flassada que es conserven intactes; altres, es feren malbé fa temps, però la voluntat i la tintoreria les van arreglar; algunes, darrerament més, han romput tant la flassada que estic pensant desfer-la per refer-la un altre pic aprofitant els fils bons i afegint-ne de nous. No es pot tenir una flassada que no tapi. Per a què si no hi és quan la necessites?

PERSONATGES

2010-02-10T08:02:00.000+01:00

Ahir al capvespre em va passar una cosa ben estranya: una persona estimada, en un moment ben dolorós i emotiu, em va anomenar Frannia. Vaig quedar sorpresa, de com aquest personatge pseudoliterari, maldestre i intermitent s’havia apoderat de la meva persona i no en vaig fer una lectura massa possitiva. Vaig pensar que, potser era cert que poc a poc havia anat trasvassant totes les qualitats de la persona cap a aquesta Frannia virtual i tota la comprensió, la dolçor, el joc i fins i tot la presència, eren més presents en Frannia que en mi; que potser jo m’havia anat empetitint i amagant rere la posició incòmoda de la desconfiança i l’atac, no totalment ni clarament ni amb tothom, però sí amb la gran massa. Després vaig pensar que si era així tampoc passava res, que Frannia també som jo i de fet, per la sinceritat i la valentia, té més de mi que jo mateixa. Després de tot hi ha molta gent que em llegeix cada dia, però no poden aixecar el telèfon per dir-me: ei, tu, persona, t’estim. Ja està bé que també estimin el personatge. Al cap i a la fi, tots ho som personatges, d’una manera o altra.

FEBRER

2010-02-08T20:54:00.002+01:00

Conto els meus anys de febrer en febrer. Sempre m'havia agradat aquest mes. Perquè era el més curt, l'únic diferent i perquè era el meu.
Ara ja començo a contar la teva anada cap al cel també en aquest mes, preciosa meva, d’aquí uns dies farà ja un any. I avui, malauradament, una nova mort per no oblidar el febrer.
No sé mirar la mort a la cara. Em fa pena i em fa por.
Tu, amic, a pesar de ser el teu fill el que ha partit, has estat capaç de deixar-lo lliure. Has escrit una metáfora preciosa de l’adéu i hem pogut veure el nin córrer lliure cap a un lloc millor, ple de pau.
És curiós, quan tu, preciosa meva, vas morir, jo només podia pensar en que quedaves per sempre dins totes les coses, aquí, al meu costat. Veure avui la generositat d’aquest pare, m’ha remogut molt. Vaig somniar-te fa uns dies i tu no sabies que eres morta i jo no m’atrevia a dir-t’ho i provocar-te tant dolor. És la teva ànima que no sap que és morta o la que no ho vol saber és la meva?
Avui he après que no hi ha més gran gest d’amor que deixar partir.
M. A, M.B, sou uns pares extraordinaris. Ll., descansa en pau i vola. E., descansa tu també.

FLOR D'AMETLLER

2010-02-07T19:14:00.001+01:00

Ha aparegut dins el blau la difosa clímax de la flor, ha poncellat en els afores de les branques nues, en les aromes de la renaixença i amb la clara estratagema de despullar-me de serenors i fer-me pensar amb tu, amor, i tot el que t’enyoro.
Em faig serva de la teva delicadesa, sospir de paper de seda, heroïna de l’hivern gelat i ventós. Em rendeixo a la teva voluntat germinadora, a l’esclat de bellesa que somriu a les herbes tendres.I no puc més que lloar, avui, com ho han fet tants d’altres sempre,el teu constant retorn any rera any.

CANÇO DE LA ELA GEMINADA

2010-02-07T08:33:00.001+01:00

Estimo profundament la meva llengua. M’agrada reflectir amb paraules els fets inabastables. M’agraden els jocs que es poden crear, quasi com a peces arquitectòniques o decoracions ornamentals que treballen amb les metàfores com treballaria un esculptor amb les formes i els buits. Admir les persones que l’usen magistralment i saben pronunciar la ela geminada, les esses sordes i les sonores, els sons neutres i les sonoritzacions. Ja dic, estim profundament la meva llengua, però també per això som, amb ella, terriblement imperfecta. A pesar d’escriure i llegir molt en català faig errades d’ortografia seguit seguit, oblido les regles, obvio les lleis i les excepcions. Crec que, amés de la meva mala memòria, és conseqüència també del meu tarannà, aquesta tendència meva de caminar cap a llocs imperfectes perquè no s’esgoti l’interès, perquè sempre em donin alguna cosa a aprendre i a millorar. Això explicaria el fet de seguir amistat amb persones clarament oposades al meu camí, persones que quan obrin la boca mostren la més roïna de les emocions: l’enveja. Però avui cant, no plany, així que no parlaré d’aquestes coses. El meu cant és per la ela geminada, per totes les grafies d’aquesta llengua comuna i pròpia tan difícil de defensar sense que es mesclin interferències polítiques i ideològuiques. El meu cant és pur, exclusivament dedicat a la llengua, l’amiga que m’acompanya cada dia des que la dèria de les paraules s’instal·là en la meva vida. He millorat molt, us ho asseguro. Jo vénc d’una família que deia i diu “aunque”, “busón”, “cecinero”, “entonses”…però el que realment m’importa no és el que he millorat sinó el que em queda per millorar. Només per això paga la pena seguir escrivint.

CONSCIÈNCIA I ACCEPTACIÓ

2010-02-06T10:05:00.000+01:00

Comparteixo, darrerament, moments durs amb alguns amics. Amb alguns d’ells, des de la distància perquè les circumstàncies, el poder, el voler i el saber, no em deixen atrarcar-me més i amb alguns d’altres, un poc més aprop.
Un engoixant silenci i un estat d’incertesa constant.
Una malaltia avançada amb un final ben clar.
El pes de tres columnes molt feixuges: l’absència de l’amistat, de l’amor, de la feina.
La solitud fonda.
Els malabarismes econòmics que ataquen la supervivencia i l’orgull.
Els canvis radicals i tenir dins les mans el que tan de temps s’ha anhelat.
Totes aquestes situacions, unes més greus que altres, es poden viure de moltes maneres i quan ho feim de manera engoixant i dolorosa és perquè no hem arribat al punt just d’aprenentatge: la consciència i l’acceptació. Dit així pot semblar un poc Cumbayá, però m’agradaria que tots els que em llegiu i ho necessitau en fessiu la reflexió. Sovint enfrontam situacions molt dures amb coratge i força i, en canvi, sense saber per què, quedam dèbils I indefensos davant d’altres. Pens que som forts quan acceptam I perquè hagi acceptació ha d’haver abans consciència, car no es pot acceptar una cosa que no es coneix o no es veu. Mirem de front els nostres problemes, les nostres mancances i acceptem-los. Pensau però que no és el mateix acceptar que resignar-se. Quan hi ha culpabilitat i justificacions és resignació i no serveix per a res. A vegades ens consolam pensant que les coses passen per aprende, però crec que aquest pensament té molt de resignació. Darrerament pens que els fets esdeven simplement i que nosaltres tenim l’oportunitat d’aprendre d’ells o no. I aquesta és la vertadera llibertat de l’ésser humà que, realment, practicam molt poc. I aquesta llibertat ens du cap a l’acceptació. I l’acceptació cap a la felicitat.

EL PAÓ

2010-02-04T17:58:00.000+01:00

No fumo. Ni tabac ni altres substàncies. Però cada matí, quan arribo a la feina, veig paons que se passegen i creuen pels passos de vianants. També veig ametllers en flor i alguna mèrlera, que enlloc de volar camina sota els arbres i em fa pensar en presagis. Hi ha una colla de moixos que es reuneix sobre la gespa i em miren, ociosos, mentre jo passo quasi correns perquè plou i em banyo i em fa peresa treure el paraigua o perquè arribo cinc minuts tard i no em permeto la impuntualitat, o perquè vaig tota carregada de diaris i pesen. Qualque pic m’ha semblat que jugaven a cartes, però sens dubte era un reflex de la pluja. Durant uns instants, em fa gràcia l’estampa: esborro els edificis, els cotxes i els joves i pinto, dins la meva imaginativa closca, un quadre naïf poblat de paons presumits, mèrleres circumspectes i moixos filosòfics i un poc “perros”. I començo el dia amb molt bon humor, contenta i sabent que ara em toca un temps de goig. Hi ha dies que li deman al paó que conservi un poc més aquest estat idíl·lic, sabent com sé que res dura per a sempre. I ell em fa cas, no perquè m’ho mareixi sinó perquè mai l’he atropellat i aquestes coses s’agraeixen.

NETEJA

2010-02-03T16:59:00.004+01:00

Es neteja, com pot, en la solitud i en la intimitat, en la discrecció i en la tranquil·litat de la llar. Llegeix un vers, que no és seu, i li agrada: "Ben al contrari del que sempre havia pensat, l'èxit no li arribà pel pes de les seves paraules, sinó per la lleugeresa de les dels altres"(Frederic X. Ruiz Galmés).

Somriu. S'adona que l'èxit que ara gaudeix, és a dir, la plaentera serenor d'ànima, el té gràcies a les envejoses paraules d'alguns, que mostraren el llautó i, a la fi, es mostraren -ai, incauts- sense màscares. Somriu, de nou, i continua amb el bany.

ABSÈNCIES I PRESÈNCIES

2010-02-02T17:25:00.001+01:00

Avui les presències són més ausents que les absències perquè, de tan quotidianes, s’han fet invisibles i no les distingeixo de tot el que sempre veig. En canvi, el que més veig són les absències, veig el seu espai buit, la geometria exacta del lloc on no són les imatges. I m’intento abraçar a l’absència del teu cos dins el llit, però només hi ha una silueta com les dels assassinats a les pel·lícules; i em vull escalfar les mans en l’ombra de les teves a la llum daurada de la làmpada de l’entrada, però s’esvaeix com el fum; i resegueixo el teu perfil amb el dit tremolós sobre el sofà, però dins l’espai sols hi ha l’estampat d’un joc d’escacs; i dins la cuina, em recolzo sobre el rentador per abraçar-te des de darrera i el teu 1,80 d’alçada té consistència de canal de televisió desentonitzat i em fa pessigolles al pit. Per moltes flors presents que hagi a la casa només veig la teva absent “miradariallabraçada"...

I DESPRÉS DE LA PLUJA...

2010-02-01T07:55:00.003+01:00

I després de la pluja, aqueixa serenor concentrada en una gota d'aigua, perfecta i fràgil. Tu, amic, ens parles de la vinent mort del teu fill malalt amb aquesta mateixa pau d'esperit. Sobre el filferro, esquerp i cruel, la consciència de que el traspàs és indefugible i natural i tot l'amor vessat aquests dies, més gran i més perfecte que qualsevol altra imatge.

PERMANENMENT PROVISIONAL

2010-01-30T17:57:00.001+01:00

Com no hem d’embogir en aquest món ple, no només de diferències i oposats, sinó de constants i superlatives incongruències?. Ens han educat dins la família, la tradició, la permanencia, la quietud, l’ordre, però els dies ens duen incerteses, canvis constants, solitud extrema, itinerància, nomadisme, desarrelades relacions…
Ho diu millor ell:
“(…)No hi ha dubte que avançam en la generalització de la provisionalitat en molts de fronts; en el laboral, però també en el residencial, la qual cosa ens du a afeblir els lligams amb l’empresa per a qui treballam, amb la gent que ens envolta i amb el lloc on residim, a fer-nos tots, en definitiva, més poc solidaris i més febles. Les empreses naveguen d’uns llocs a uns altres i els treballadors, cada cop més solitaris, també i d’una feina a una altra o a l’atur. És a dir, tot molt més a l’aire de manera permanent” ( Joan Melià i Garí, Diari de Balears, 28 de gener de 2010 ).

REGAL PER A EN PERE

2010-01-30T09:19:00.002+01:00

Aquest és un regal per a en Pere i per a tots els que estan assedegats, les conegudes com Fonts Ufanes, a Campanet (Mallorca), un espectacle impressionant, ja que de la terra, espontàniament i en comptades ocasions cada any (aquest hivern ja em duim 13, però ha hagut anys que només han brollat un pic) brolla aigua de la terra convertint els camins del bosc en rierols salvatges. Saps, Pere? es pot trobar aigua, fins i tot on no t'ho esperes.

ARTIFICIAL FLOWER POWER

2010-01-29T20:56:00.005+01:00

Per què tinc tantes flors artificials a casa?

La capçalera del llit plantada de roselles...

La paret del passadís plena de dàlies...

Al moblet del lavabo, unes violetes...

El mirall de la mare, brodat de flors rares...

Per què...?

SWEET HOME

2010-01-28T19:31:00.003+01:00

Quina meravella, la vida! Poder tornar a casa després de quinze dies enterrats sota les runes...Suportaria el meu cap un pes així? Si jo no suport, a vegades, el vol d'un insecte emprenyedor, la revenja d'una ànima malalta, la claustrofòbia d'un ascensor, l'enyor d'un record inmortal o les imposicions nacionalistes (de qualsevol color o bàndol), difícilment podria mantenir-me viva en circumstàncies semblants. No seria la manca d'aigua o aire la que em mataria, jo crec que potser ni les ferides patides; seria la por, seria el meu cap, seria la meva fragilitat.

POST-MORTEM

2010-01-26T18:01:00.002+01:00

Aquí tens, Jesús, la meva rara aportació (m'ha sortit un poc negre) a la teva interessant iniciativa:

Desmuntant els ravals de la princesa
- la mà verge naixent a les carícies-,
nedà entre maragdes i dits,
entre obscures plomes i arracades de sospirs.
Arribà fins els domassos que l’amagaven
i viatjà per les esveltes anques
sense adonar-se’n del canvi dins la corba,
la drecera que començava a dibuixar-se:
es veié reflectit dins un mirall,
bressolant-la,
sufocant amb besades càlides els racons de les ànsies,
rebentant sanefes fins ara veloces i rares,
transformat en ambaixador d’una solitud passada.
Mai pensà que cercant una sortida digna,
la trobaria a ella, despullada.
Això només ho va saber després d’assassinar-la.

LA PERFECCIÓ

2010-01-23T16:57:00.000+01:00

La perfecció es troba en l’acceptació de les imperfeccions, precisament, i en contra del que pugui semblar, en humanitzar-se. Acceptació i consciència. I oblidar aquells móns ideals que sols existeixen dins el cap. Et vull humana, vull que aquest coserrí que és un sospir de pell i ossos resplandeixi dins la seva grandària, vull que t’estimis i així puguis estimar als altres, vull que les teves accions siguin càlides, que no t’obliguis a fer o dir o ser quelcom llunyà i aliè, només perque t’estimin. T’estimen amb totes les imperfeccions. T’estimen amb totes les perfeccions. T’estima qui paga la pena. Perquè als altres, als envejosos, als destructors, els pots enviar a purgar fum, que s’entretenguin lluny i no et dictin les passes. Mai podràs evitar que hagi persones que t’odiin, però si podràs afavorir amb la teva actitud que creixi un escut d’energia positiva al teu voltant. De totes formes, també crec que és un error pensar que els succesos negatius són fruit d’atacs energètics externs. I si és així, creu-me que el temps tot ho posa en el seu lloc. Abans sovint pensava que les coses tenien un sentit i passaven per qualque raó dirigida a transformar-nos. Ara pens que resulta bastant superbi pensar així i que la lectura hauria de ser una altra: que les coses passen, ordenades o atzaroses, en realitat no importa, i que el nostre paper no és el de demiurg sinó el de l’alumne. Sols trobarem un sentit als succesos desconcertants si nosaltres som capaces de donar-li un sentit. I com? Aprenent.
Per altra banda, sé que resulta complicat mesurar quan és adient protegir-nos i quan donar-nos, en aquest món tan imbècil i sorprenent ple d’éssers imbècils i sorprenents, però aquesta capacitat de consciència també té a veure amb la capacitat de coherencia amb un mateix i tu, intuitiva com cap, saps de què parlo. Torna obrir aquest canal, que ara està massa saturat de pors, preocupacions i inseguritats, i llavors sabràs com, quan i de qui protegir-te i com, quan i a qui donar-te. Sigui com sigui, aquestes paraules, totes, me les aplic també a mi mateixa i et dic que, per sobre totes les coses que esdevenen, tots els canvis que patim, tots els abismes que s’interposen, t’estim.

FELIÇ ANIVERSARI

2010-01-22T21:31:00.000+01:00

El dia del seu aniversari es despertà ben d’hora. Tenia un lleuger mal al coll, possiblement per haver descansat amb tensió i perquè el coixí, massa blan, necessitava baratar-se, però s’alegrà de veure que feia un dia esplèndit, després de tants de dies de pluja. Li semblà un bon presagi. Després de berenar a gust, es posà el millor vestit que tenia i que gairebé no usava mai. Era del color de les turqueses, amb escot en punta i màniga fins el colze. Li agradava posar-se’l amb unes botes altes de taló fi i un mocador marró amb molts de fils. Tothom li deia que el color del vestit era exacte al dels seus ulls i alguns, fins i tot, s’atravien a dir-li que fàcilment es perdrien dins ambós blaus si ella volgués. L’afalagaven aquests comentaris, la feien sentir-se afortunada. Decidí maquillar-se un poc aquell matí, car era un dia molt especial: els llavis rosats, les pipelles ben negres. El cabell ja li havia crescut un poc, però el tall encara era massa masculí així que es col·locà unes arracades llargues que quasi li fregaven les espatlles. Entrà dins un nigul de perfum abans de sortir per la porta, ben xalesta, amb la bossa a la mà i un paquet dins l’altre, disposada a dirigir-se cap a ca seva per desitjar-li un feliç aniversari. Havia preparat unes paraules. No tot el que volia dir-li perquè era més amiga de l’improvisació i la naturalitat, però si unes paraules claus, com a fites d’un camí per no perdre el fil de tot el que volia que ell sabès. Tenia la sensació, mentre caminava pels carrers buits, que tot brillava. Els animals la miraven. També els homes. I els nens. Les dones, només ho feien de reüll. I ella, sobre els seus talons, que eren com a fars, dirigia tota la realitat cap a un únic punt centrífug: la seva casa.
Hi arribà a mig matí. Abans de tocar la porta, observà el seu balcó des del portal del davant. Hi tenia un cactus mig mort, una bombona de butà i roba estesa: calçotets, dos jerseis, una camiseta, uns calçons de pana, un parell de calcetins i uns sostenidors roses, estridentment roses. El cor li va fer un bot. Aquell element la va desastabilitzar fins el punt d’haver-se de recolzar contra la paret. Eren com dos llums que la enlluernaven i la evidenciaven, aquelles copes mida D. De sobte, un moix li fregà les cames i miulà llastimós. Sabia que necessitava una carícia, però no podia oferir-la. Es dirigí cap a la porta. Estava oberta, així que pujà les estretes escales fins el segon pis sense preocupar-se de fer renou i tocà la portà amb insistència. Ell, amb cara d’acabar-se de despertar, mig nu, amb el cabell despentinat, la mirà interrogant.
- Sí ?? – preguntà amb un gest incòmode.
- Vostè és Henry Hill Allister? I avui és el seu aniversari, veritat? –ell asentia -, tinc un regal per vostè.
La mirà de dalt a baix. No semblava una repartidora de cap magatzem.
- De qui?
- Meu –contestà amb un fil de veu. I pensà amb el moix de feia una estona.
- Però no ens coneixem…
- Sí que ens coneixem, però vostè no ho recorda. Miri, estic un poc nerviosa i, bé, jo em pensava que vostè era fadrí, però he vist uns sostenidors al seu balcó així que no crec que pugui dir-li el que volia…-ell es fregava la barbeta mentre l’escoltava necessitant tocar quelcom sòlid-…però, bé, el regal…jo voldria que se’l quedàs.
Es trobà el paquet dins les mans. Ella va fer mitja volta i partí escales avall com una ona escumosa, impossible d’agafar. Tampoc va fer el gest ell, de fer-ho. Romania ben subjecte al regal, amb les dues mans, estorat i encuriosit a l’hora. Quan el so dels talons baixant els esglaons s’esvaí, entrà dins el pis i tancà la porta. Posà el paquet sobre la taula de la cuina i el començà a obrir. De dintre sortí un batec inquietant. Observà estranyat: “Com és possible que aquest cor continui bategant?” es preguntà en veu baixa. El llançà al fems, dins l’orgànica clar, i es tornà a l’habitació on la senyora dels sostenidors roses roncava plàcidament.
Al carrer, ella s’ofegava discretament dins el seu propi vestit. S’havia produït un petit remolí, a l’alçada del pit, que l’havia xuclada empesa per una intensa corrent, cap a la fondaria del seu ser. Ella i les seves circumstàncies, fora cor, ni temps ni ganes per dir…feliç aniversari.

L'HORT DE SON FLETXES

2010-01-21T17:47:00.001+01:00

Jo volia contar una història antiga, d’aquelles on apareixen noms avui incomprensibles, com Madó Gallines, Bel Puny, Tia Rita, Sa Llubinera o ca na Dio. Aquesta història podria començar a l’hort de Son Fletxes, abans que hi construissin l’església del Molinar i podria desenvolupar-se per Alaró i pel Carrer Cofraria de Palma i per la Misericòrdia. Parlaria de segrestos d’amor, de guerra, d’escorxadors, de famílies de catorze germans, de moixos, de vides marineres i vides costureres. Jo volia parlar de vides secretes… o secrets vitals. Però, com sempre, em quedo a mig camí i les coses del present em distrauen.
Fa més de quinze anys que vull contar aquesta història i no ho faig, talment com mumare en fa més de quaranta que té una vànova a punt d’acabar. Sempre diu que el dia que ho faci, morirà i pel camí que va les probabilitats s’atraquen. Tal volta a mi em passi el mateix amb aquest hort de Son Fletxes i, inconscientment, la mantengui a mig fer només per seguir viva.

EL REI DE LA CASA

2010-01-20T19:45:00.001+01:00

Em sacies, m’omples de felicitat, sempre tan dolç i tan tendre, vessant rius de xocolata calenta i tebiant, així, els neguits.

INTERMINABLE NIT DE WALPURGIS

2010-01-19T17:40:00.002+01:00

Arriba a les meves mans, d’una manera bella i bovarista, “Rapsodia per a una nit de Walpurgis, Nureddunna”, d’Antoni Serra, una obra editada quan jo era una nina solitària que jugava en el jardí de la padrina amb els animals i les coses i m’enamorava del retrat d’un (per a mi) desconegut Elvis Presley que anunciava una marca de tabac. És a dir, que fa temps d’això, fa temps...
Encara no l’he començat a llegir i ja m’ha regalat un mot nou: walpurgis, per empetitir la meva extensa incultura. I és que la nit de les bruixes es celebra per tot arreu, nord, sud, abans i ara. I és que les bruixes, dins la fragilitat de l'existir, escampen per tot arreu, d’una manera o altra. Imaginau qualque sentit a que morin dues-centes mil persones de cop, concentrades dins el mateix espai-temps si no és perquè les bruixes ataquen o els Déus castigen? Almanco llavors es trobava una resposta. Però ara no sabem què dir. La vulnerabilitat és la mateixa; les respostes, inexistents. No he assolit prou maduresa per no preferir una mentida piadosa a una cruel realitat. Vull respostes. Fins i tot quan no n’hi ha.

Per què has partit d’aquesta manera? Tu, que has mort; i tu, que m’has abandonat; i tu, que t’has transformat; i tu, que ni m’has conegut. Només pot ser cosa d’una interminable nit de Walpurgis…

AMB UN LLAPIS I UN PAPER

2010-01-17T18:44:00.002+01:00

Quan tot allò quotidià se m’enganxa dels dits, em pregunto què tinc jo d’aqueixa dona recostada, nua, sobre un llit de passió, en aqueixa petita cambra envoltada de terrats. Em pregunto quin fruit pensa menjar aqueix ocell i per què il·lumina l’estança aquest xot blau que sembla un Dimoni. Per què el meu rostre roman tan tranquil quan al meu voltant volen músics ingràvids, els níguls tenen ulls, els esperits guaiten rere les portes i hi ha violonistes sobre els terrats que toquen cançons que s’intueixen ben tristes. I sobretot, em pregunto, per què el peix es protegeix amb un paraigua de la música de l’àngel. Què pinto jo dins aquesta estampa onírica si no és amb un llapis i un paper a la mà?
Quan els dits em fan pudor de ceba, quan el meu sexe vessa sang metal·lica, quan escuro els plats bruts, quan em llevo els pèls rebels que lluiten per fer-me dona barbuda, quan ronco els vespres, em pregunto què faig jo dins aquest quadre impossible, per què cerco relacions novel·lístiques, per què tot ho he d’amarar amb aquesta sensibilitat tan poc profitosa? Què pinto jo dins aquest món capitalista i absurd si no és amb un llapis i un paper a la mà?

CAPITALISME

2010-01-14T19:13:00.002+01:00

Michael Moore, tocanassos com sempre, valent, irreverent, punyent, passeja la seva figura orangutana pels carrerons de Wal Street. Quan acaba el documental ens confessa que està cansat i ens demana, a tots els que som a la sala, ajut, que difonguem el seu missatge, que donem a conéixer la gran falàcia que ens ha tocat viure. Mir al meu voltant. Som 8 persones a la sala i un d'ells no compta perquè ha roncat durant tota la pel·lícula. La sensació és desconcertant. Em sento tan petita. Enganada també. Però petita molt.

VENT

2010-01-13T07:41:00.002+01:00

Sembla que el vent s'ha d'endur la barbacoa i la taula amb les cadires de la terrassa. Estam suspesos dins l'aire i correm el risc de ser duts per l'huracà en qualsevol moment. Penso en la condició humana, en els mecanismes que mouen a moltes persones les seves actuacions. I em sento vulnerable.

SEMPRE O SERP

2010-01-10T20:11:00.004+01:00

S'ha creat un abisme entre nosaltres més profund que les turberes de Nova Zelanda i dintre, pots estar segur, els mateixos cadàvers. Potser no siguin persones sacrificades fa 2.000 anys, però són emocions mortes, relacions finades, sentiments suïcidats. Per què rescatar-los ara del bàlsam que els conserva com cartró sota les nostres cendres? Si surten a la llum es faran pols a l'instant, desapareixaran per sempre i ja no quedarà ni el record. Em dius "sempre" i que m'estimes, però hi ha un abisme al mig dels dos que no ens deixa ni parlar-nos. I jo veig com l'atzarós destí també es confabula per no apropar-nos. Hi ha un cove de paraules que hauriem de vessar abans de desenterrar els cadàvers, no trobes?. Si no, deixa l'abisme i deixa els morts dintre nostre. Potser un dia els arqueòlegs ens trobaran dins els budells, com a nines russes, la cadena empassada de records i retrets. Per què em dius "sempre"? Aquest sempre teu és un poc serp, ja em perdonaràs però així ho sent...

NEU

2010-01-09T20:03:00.002+01:00

Aquest titella assaja sobre la neu una postura de fred el suficientment elegant per no caure en la mediocritat de l’hivern. Com que és de drap no té el nas envermellit i humid, ni les dents li repiquen dins la boca incapaç de controlar els gestos. Ha agafat la pala per deixar el camí net davant de la porta de casa seva i ha ballat davant el foc de la ximeneia una dansa de pluja perquè la gelor es foni i els neguits quedin ancorats sota la terra. Però l’hivern és profund i moltes persones no poden assajar i moltes persones són xopes de problemas i les seves carns es gelen i es banyen fàcilment. Garcia, al manco dóna'ns poesia. I ens escalfarem a sota dels sonets i les tendreses.

CAPÇALERES

2010-01-09T10:25:00.005+01:00

Primer vaig tenir una mirada d’ulls penetrants, després una noia amb corbs als cabells,

més tard cordills de colors per filar paraules, breument una nina que us regalava un somriure i, ara, un moix i un ratolí. Si he de fer una reflexió sobre aquests canvis d’imatge podria dir que…primer ho mirava tot amb discreció; després em vaig mostrar, totes les meves dèries i jo; després vaig instrumentalitzar les paraules en relats de colors; el somriure el us vaig poder regalar poc temps perquè tot d’una vaig tenir la necessitat de canviar cap aquesta imatge d’ara: un moix i un ratolí, un escriptor i un lector, un Amant i un Amat, un boxí i una víctima, les lletres i la mà que les escriu, la comunió harmònica dels contraris. Vosaltres pensau que el moix vols empassar-se el ratolí o simplement tenen una conversa distreta? Jo crec que moix i ratolí han decidit tenir una historia d’amor i créixer plegats superant les pors.

REBEL·LIÓ EN LA GRANJA

2010-01-07T19:29:00.002+01:00

Ha hagut prou amb dos trajectes en tren de 30 km. cada u i dos viatges en avió de Palma a Barcelona i vicevers,a per llegir-me de nou, després de 20 anys, “Rebelión en la granja”, de George Orwell, un llibre de capçalera, absolutament necessari per entendre el sentit d’aquesta vida social nostra i per veure, dramàticament, que la història es repeteix cíclicament, car l’home és un ser imperfecte. “No había duda de la transformación ocurrida en las caras de los cerdos. Los animales asombrados, pasaron su mirada del cerdo al hombre, y del hombre al cerdo; y, nuevamente, del cerdo al hombre; pero ya era imposible distinguir quién era uno y quién era otro”.
Vaig recordar aquest llibre fa uns dies, parlant amb un amic que trobava que m’estic convertint en una persona massa conformista. Resulta difícil esbrinar on és el límit de la llibertat, què feim per voluntad pròpia i què obligats d’una manera o altra. Ningú t’ha de dir “fes això” per obligar-te; hi ha tantes maneres de fer-ho. Els animals de la Granja d’Orwell contemplaven, tal com ho feim nosaltres, les anades i vingudes dels porcs, com es modificaven les lleis i els records, com es manipulava la realitat, com el viure era un mercadeig de poder i doblers i com les desigualtats i les injustícies no sols es mantenien, sinó que fins i tot augmentaven. I conscients o inconscients deixaven què continuàs passant.
Quatre editorials rebutjaren aquesta obra mestra l’any 1945. No va ser fins el 1973 que es publicà la primera edició. Es suposa, per si algú no la coneix, que tracta sobre la corrupció que engendra el poder i, molt especialment, és una crítica clara als estats totalitaris. No obstant, jo em quedo amb la primera lectura. Avui, després d’haver tastat el capitalisme i la democràcia, potser també es podria reactualitzar, d’alguna manera, el tema i adonar-nos que aquest sistema tampoc és el “Monteazúcar” de la gestió política. Em pregunto si l’home trobarà la manera de créixer i desenvolupar-se sense desigualtats i amb justícia. Tal volta, quan els robots assoleixin el poder. Lectura molt recomanable. Relectura i revisió, imprescindibles per seguir caminant sense perdre la perspectiva de les coses.

SILENCI...

2010-01-05T10:13:00.001+01:00

De nou m’ha despert la pluja, les gotes caient lentes i distretes dins la terrassa. També m’ha despert el constipat, concentrat dins el meu nas, espès com una mel cassolana. M’han despert, així mateix, les ganes d’escriure i també la necessitat de seguir ordenant objectes dins aquesta llar que ja sento com a meva. M’ha despert la il·lusió de saber que avui arriben els Reis. Per a mi, s’han fusionat en un de sol, de faccions orientals i somriure amable, que m’esperarà a l’aeroport amb el cor ple de regals i els dits tenyits de carbó.
Diu el meu fillol petit que el seu Baltasar ha caigut del pont i té una conmoció cerebral. Bon argument per justificar que aquest any, no haurà regals dels que es poden tocar.
Si no m’agraden els prínceps i les princeses, per què m’agraden els Reis?
Silenci…que si feim massa renou, no s’aturaran…

PRINCESES

2010-01-04T18:10:00.000+01:00

M’agradava Blancaneus. Perquè era morena, com jo. I perquè no semblava una princesa, fent coses tan poc elegants com alternar amb nanets i viure amb ells tranquilament. La resta de princeses em semblaven terribles, totes rosses, amb cabells llargs i vestits cels o rosats. I sempre aquelles corones punxagudes, que les convertien en una projecció humana de la torre d’un castell o el pinacle d’una catedral. I és que els inventors de les princeses l'únic que volien era un temple on amagar-se, un ventre on retornar, un espai secret de blanca il·lusió. Els prínceps, en canvi, sempre itinerants, cavalcant, lluitant o ballant i, de tant en tant, el breu descans per gaudir de la princesa. Quin mal ens han fet els contes de fades. Ens rebelam, però totes som princeses encara…

EIDOLÓN

2010-01-03T18:39:00.002+01:00

Whitman em mostra la paraula "eidolón", que segons la wiki és un fantasma, una aparició, una imatge (“conocí a un adivino que estaba más allá de los matices y objetos del mundo, de los campos del arte y del saber, de los placeres, de los significados. Y espigaba eidolones”). No la coneixia. I demà ja l’hauré oblidada, car la meva natura és desmemoriada, però ara, en aquest instant, la col·loco en un lloc privilegiat de l’estudi i veig que aquest llibre que em costà 300 pessetes en el Carrefour quan encara era Continente, vés a saber quin any (perquè, evidentment, no ho record) pot convertir-se en un tresor. Obro les fulles a l’atzar buscant noves troballes i trobo "bagoya", "gimnosofista", "sinsonte", "plectro". I em pregunto Quantes persones desapareixen d’aquest món sense haver sabut mai que aquestes paraules existeixen, jo mateixa fa cinc minuts. I em pregunto com seria una vida en la que tInguessim tot el temps, totes les possibilitats i totes les ganes d’aprendre.
Diuen que Whitman era homosexual. I a mi m’ha agradat la seva barba blanca, on totes les fulles d’herba estan amagades. Com tresors.

INABASTABLE INESTABLE

2010-01-02T11:36:00.003+01:00

Parla l'amic de l'inabastable emoció que provoca l'amistat i jo, de pressa, enlloc d'inabastable llegeixo inestable. Somric. Perquè m'adon que veim el que volem, el que sentim. Certament l'amistat pot ser inebastable. Ho sé avui, quan pens que ahir hauries complert 37 anys i sent que, encara que no hi siguis en carn i pell, ets al meu costat i no em cabs dins les mans. Precisament perquè la nostra amistat ha estat inebastable. Però també, l'amistat, pot ser inestable. Hi ha persones i relacions que no canvien mai -cosa que no vol dir que sigui positiva- i n'hi ha que canvien massa i ho deixen tot pendent d'un gest de sorpresa, congelat, suspès dins l'espai. I sense entrar en valoracions, l'únic que es pot fer és pensar en l'inestable inabastable amistat i les seves conseqüències.

LA CRUZ INVERTEBRADA, Román Piña (Café con Amazonas)

Soy verde, un tanto enfermo,

mis miserias me recubren como clavos,

comprendo que la gente me mantenga

a debida distancia.

Adivino alojado en mi cerebro

un ovillo de espino, y cuando trago

brilla un aceite al borde de las púas

del cilicio que protege mi pecho.

El brazo que me amputan

sobrevive tres días

con la carne bien tersa,

y si una hoz separa

mis tobillos del suelo

nace otro yo en la sangre

como una cruz sin vértebras.

Dirigo mis espadas encorvadas

contra el sol que me nutre y me hiere de lejos.

Me temen por mis fauces más enjuagan mis lágrimas

porque cuando me rompo soy de vidrio:

guardo una miel insípida que cura

casi mágicamente, como el áloe,

todas las cicatrices.

FONAMENTAL

2009-12-31T12:33:00.002+01:00

Desitjo que tinguem llum i claretat per destriar allò circunstancial d’allò fonamental, que no ens manqui la salut, de cos, d’ànima i d’esperit, que ho facem tot amb il·lusió i afrontem els canvis amb força, que lluitem si escau i practiquem la resistència quan la lluita sigui impossible i l’acceptació inútil, que no passem fam ni solitud, que no oblidem el passat ni tanquem els ulls al futur, sempre amb la mesura justa, que poguem gaudir del present, que no ens deixem arrossegar per sentiments obscurs, que poguem sentir cada minut de vida com un regal, que no deixem de crear i de cuidar i ser cuidats, que no ens oblidem de somniar, que la por sigui útil i que sempre tinguem un gran somriure als llavis per oferir i una càlida abraçada per acollir i ser acollits. Bona entrada d’any i bon camí!

JEAN RHYS

2009-12-30T10:44:00.001+01:00

“…una nina fermada per la por, la desconfiança, la timidesa, hipersensible, maniàtica, turmentada, incòmoda amb ella mateixa i amb tot el altres, d’una emocionalitat extravagant, incapaç d’identificar els seus propis desitjos, duta per un sentiment constant d’infelicitat, instal·lada sense motiu tant en la indiferència cap a tot com en la passió capritxosa envers qualsevol cosa, arrebatada per impulsos d’entrega als altres alternats amb aversió cap a la gent, sempre amb la sensació de ser víctima, de no pertànyer a res ni a ningú i, al mateix temps, sempre dependent, sempre amb por de ser rebutjada, de no ser estimada. Jean Rhys va ser aquesta especia d’animaló aterit, rar i fràgil, al cantó del precipici, fins el final dels seus dies”. Vaig llegir la descripció que feia Manuel Hidalgo sobre l’escriptora Jean Rhys fa uns dies i un calfred em va recórrer l’espinada. Vaig veure el retrat de la part de mi mateixa que no m’agrada, aquesta part que guaita de tant en tant i que lluito per matar. Sé que aquest assassinat seria indigne, car és la part que em permet escriure i crear, així que no em queda altra que canviar d’estratègia. Vaig recordar que tenia un dels seus llibres, Quartet. Me’l van regalar fa molts d’anys, més de 15, na M., na L. i na T. L’havia llegit, però no el recordava. Així que l’he recuperat. L’estratègia funciona perquè a pesar que m’he transportat fàcilment als carrers de París, a la bohèmia nocturna de principis de segle XX, el triangle amorós-sexual m’ha deixat indiferent. M’he posat a ballar el charleston d’alegria i li he fet l’ullet a la nina turmentada que vaig ser. És dolorós, però ja començo a veure clar. Aquest, E., és l’estat de conciència que tu tan desitjaves.

DES DEL FAR

2009-12-29T10:27:00.000+01:00

Des del far, el cel és més bell que cap altre cel. És fàcil imaginar que som sobre el Pont Neuf a París, o asseguda a un banc de fusta d’un petit poble alemany bevent una tassa de xocolata calenta, o sobre una barca en el Nil, protegida dels cocodrils i tapada amb els versos de Manel Forcano, o simplement a on som realment, dins una nova llar al centre de Mallorca, calenta, amable, sense humitats ni energies negatives. El mar és lluny, certament, per haver-hi construit un far, però aquest és un far molt especial: es comunica amb les muntanyes, amb els estels, amb les aus, amb totes les coses invisibles per a la vista i visibles per al cor. No necessito més descans. Ja m’he netejat. Sigau benvinguts sempre que us vengui de gust.

BON NADAL

2009-12-24T10:02:00.002+01:00

Guaito per desitjar-vos Bon Nadal. Tinc la casa que sembla un magatzem, però el betlem no pot faltar.
Us enyor. Enyor escriure. Però toca descansar. Fins aviat!

UN NOU FAR

2009-12-11T16:21:00.002+01:00

Adéu, Guium, adéu…em vas rebre fa quasi dos anys, ben polit, vestit de llar, encara amb un jardí sec i esmorteït, i jo et vaig conrear, et vaig mimar, em vaig vessar dins teu fins que et vaig poder convertir en un refugi amable i especial. Però tu, Guium, transpuaves llàgrimes i humitat, una fredor inhumana procedent, sense cap dubte, de la mala esencia dels teus. No em mereixes, Guium, no…Adéu, poble tranquil, de conreus de vinya i ametllers, de xots que pasturen marcats i dòcils, de gent arrelada a les seves espardenyes i a les seves amargors.
Fins aviat, bona gent que també hi sou, els que ens heu acollit amb amor des de fa 5 anys. Hem trobat un nou far, un lloc per reconstruir-nos i seguir caminant. Tot té un sentit encara que, a voltes, no el vegem.
Frannia tanca un temps, esper que breu. Us enyoraré. Fins aviat. Bones festes i un excel·lent 2010!

VISITANT NÚMERO 1.808.669

2009-12-10T20:37:00.001+01:00

Jo era la visitant número 1.808.669. Aviat, a dintre, pintures costumistes, de colors estridents i pinzellades amples i gruixudes em deixaren indiferent. Aquella llarga cua de mirades em semblà sense sentit fins que vaig contemplar un quadre terrible, colpidor, fiblador. Tantes marines, tantes gitanes, tantes festes populars, i aquells nens malalts, baldats, diferents, banyant-se al mar sota la vigilància obscura de la moral establerta, deien més de la realitat històrica del moment que qualsevol altra imatge.
Una adolescent, al meu costat, preguntà a la persona que l’acompanyava: “què fa el capellà? els ofega?” . L’acompanyant s’escandalitzà, però jo no vaig trobar que fos cap despropòsit. Em sentia engoixada, negra com la sotana que contemplava i vaig haver d’inventar-me una paraula nova: lletraigua. Perquè necessitava aixoplugar-me de les coses sota els mots que tan estimo. Com ara.

EL SECRET

2009-12-08T19:26:00.002+01:00

Una finestrona al mig del menjador i, al darrera, res més que unes rajoles florides. Busco un secret o un tresor mentre, a la televisió, Ali Baba crida el seu "Obri't Sèsam".

El meu amor prepara una taronjada natural amb taronges valencianes, àcides i dolces, brillants i plenes.

Busco un secret o un tresor i trobo una paret amb una flor.

Els seus llavis toquen els meus suaument. No sap què penso. Ni sap que cerco un secret o un tresor. Com podria creure que busco si me l'acaba de posar sobre els llavis?

EL PONT

2009-12-04T20:58:00.002+01:00

Fins dimecres...bon pont!

FER LES PAUS

2009-12-03T21:07:00.001+01:00

Tenia por als monstres peluts i, precisament per això, en veia per tot arreu. Els cans, les caballeres arrissades, les mantes, les ovelles, els pelutxos, tots eren monstres amenaçants. Per això, s’enamorà d’un calb, tenia a casa un moix pelat i tots els materials tèxtils que comprava eren sintètics.
Tenia por a la foscor i, precisament per això, la nit no li mostrava la lluna i els estels sinó ombres només, fantasmagòriques, perilloses.
Tenia por a l’aigua i, precisament per això, tenia a sobre un nigul que la mantenia constantment humida, per dintre i per fora, a punt de l’ofegament.
- Veim el que la por ens mana –li va dir a l’amic. Si jo pens que em decebràs, sempre haurà alguna cosa que em doni la raó.
S’abraçaren sota el paraigua i la pluja repicÀ una cançó que parlava d’un nou món per a ells.

TINC SON

2009-12-02T23:15:00.001+01:00

Tinc son. I tinc somniera. Bona nit, xarxa...

EN AQUELL TEMPS

2009-12-01T20:11:00.002+01:00

Es va posar els calçons negres ben estrets i les botes de pell girada també negres, el jersei de punt anglès blau elèctric amb el cinturó més ample que va trobar, el de la civella daurada. No s'oblidà les muscleres ni el mocador al coll amb dibuixos de catxemir, tampoc les arracades circulars, les que semblaven el seient d'un lloro ni el passador al cabell per aconseguir un poc de tupé. Es pintà la ratlla dels ulls ben negra i es dibuixà un piga negra devora el llavi, com la de Madonna. Finalment es posà la jaqueta de pell i sortí de la casa en direcció a la discoteca de moda, "Pàrquing", un lloc on es servien begudes amb noms eròtics i els adolescents com ella es reunien a ballar i lligar. Hi havia tant de fum que es feia difícil respirar, però la música l'enlairava per sobre totes les coses, la feia lliure. Sonava "Need you tonight" i el Pasqual l'agafà de la cintura per fregar-se un poc amb ella. No li importava. Després a classe, l'ignoraria, ja ho sabia, o fins i tot s'enriuria un poc d'ella, però ara ballava amb ella i la feia sentir la més volguda. Volava, voltava i...somniava al racó de la barra poder ballar i ser lliure. Bevia coca-cola i duia muscleres, però no semblava Madonna. Anava vestida de timidesa i el fum del local no l'enlairava; només l'amagava, encara més.

CIGARETTES

2009-11-28T20:40:00.000+01:00

Va encendre la cigarreta, recolzada a la barana de la torre de Galata mentre els japonesos passaven frenètics d’una banda a l’altra intentant no tocar el seu cul. Ella no s’inmutava. No li importava formar un embús en l’estret voladís. Volia fumar-se el seu tabac tranquil·lament i contemplar la ciutat al seus peus. Hi havia una lleugera calitja i les mesquites se confonien amb els edificis de pisos, i els taxis grocs es fusionaven amb els arbres, i les persones desapareixien…i la mar travessava la ciutat, tota plena de ponts, com una París oriental, de color turquesa i daurat. Podia olorar la cúrcuma des d’allà dalt, el peix fresc del mercat, podia sentir les invitacions a l’oració, intuir el trànsit frenètic de persones i mecaderies, de cultures i ideologies, de mirades enfrontades.
Una japonesa petitona tenyida de ros la mirà despectivament i li digué quelcom que no va entendre. Decidí avançar perquè la calentor de la cigarreta, a punt de consumir-se, li escalfà els dits. Envoltà tota la torre i cada passa que feia trencava una certesa. Els japonesos trencaven el cel amb les seves fotografies constants i ella es trencava per dintre. Però així havia de ser.
Un nen tocava el violí sota el monument i tot el seu amor s’escolava per les cordes. Té fam o té desamor, pensà ella mentre s’encenia una altra cigarreta i llavors un moix ros amb un picarol al coll li fregà les cames, just un instant i no esperà que ella l’acariciàs sinó que fugí correns entre les ximeneies recargolades. Restà, ella, sobre el vell empedrat, envoltada de fum i japonesos, despullada de certeses i carícies, en un país estranger i amb ganes de llançar-se al buit. Però no ho va fer. Encara havia de veure els derviches voltar sobre les pors i les ganes, com ara el fum del seu tabac s’enlairava en espiral fent una altra petita torre Galata.

NO SABIA...

2009-11-28T11:12:00.004+01:00

No sabia que, a voltes, el foc pot apagar-se amb una sola llàgrima. He descobert que, sovint, les persones fan coses mesquines i es transformen en animals perquè es deixen manar per la por i per la tristesa. Ens passam la vida defensant-nos de tot quan potser una abraçada ho esvairia tot. Però desconfiam. Però tenim por.

M'acab de llevar un pes de sobre. Però me n'he posat un a dintre.

HI HA FOC A LA MUNTANYA

2009-11-27T19:34:00.002+01:00

Sembla que hi ha foc a la muntanya. Veurem si se crema el bosc. I si arriba a la casa... Tinc poca aigua per a fer-hi front; ara mateix, si obro la boca, només em surt més foc...

LA RATA

2009-11-26T17:28:00.000+01:00

Tancat dins l’armari-taüt veia passar la vida dels altres i les seves passes esperançades li robaven l’alè. No podia sofrir sentir-los riure, veure’ls vestits o desvestits d’alegria orgànica, olorar els seus somnis. Com una rata, sortia els vespres, cercava els amagatalls, els racons, s’enfilava per les ombres i, protegit, feia de les seves.
Sovint s’adonava de la repugnància que despertava en els altres i en aquells moments la cua li creixia, el pèl se li eriçava, les urpes rapinyaven totes les coses que tocava i els ulls se li empetitien cada cop més. Començà a moure’s com una rata, actuar com una rata, grinyolar com una rata, rovegar com una rata, fer pudor com una rata i tot allò mesquí s’instal·là dins les seves mans, cada cop manco humanes. Amargat per la evidència, capgirà els sentiments i començà a sentir-se a gust dins aquell paper. Volia que li tinguessin por. Però no sabia que les rates no fan por, fan oi. Però no sabia, que els moixos, sempre, s’acaben menjant les rates. Miau!