domingo, 28 de febrero de 2010

PER A TU

Per a tu, les primeres. Sé que, des del cel, somrius.

sábado, 27 de febrero de 2010

Sílvio Rodríguez em recorda un temps no viscut, el d'una adolescència plena de somnis, on vaig ser capaç de donar gràcies i seguir endavant a pesar de ser un femení atemorit i a pesar de tots els vius i tots els morts que m'habitaren.

M'anava a la fonoteca pública a estudiar i escoltava, entre d'altres, aquesta cançó un pic rere altre. Em donava força, em traslladava a imaginaris on, a la fi, podia manar sobre mi mateixa.

Ara veig que a pesar de que tot el viscut no se sembla massa a allò somniat, he assolit un grau de llibertat extraordinari: tranquil·la o neguitosa, alegra o trista, de peus o agenollada, ja no he d'arrebassar-me el rostre.

jueves, 25 de febrero de 2010

TRES SOMRIURES



Vicencs Ferrer es guiava per una idea: “Si hi ha qualque problema, trobarem la solució i, si no la trobam, la Providència ens ajudarà” i sobre aquesta base es va crear la idea de “home en acció” que el va acompanyar tota la seva vida.
Va ser llegir-ho i tot d’una va veure clarament que en aquella frase es fusionaven les dues idees contraposades que havien estat debatent els darrers dies: acció i acceptació, moviment i espera, fe en un mateix i fe en el destí. Va somriure i la família Ferrer li retornà el somriure des de la revista on ho llegia i va veure en ells, en tota la seva humanitat i imperfecció la perfecta imatge del que ha de ser estar viu.
Més tard, conduint cap a la feina, va sentir una sensació sobre els llavis, una petita fredor, com si rebés un bes invisible. Va interpretar que algú estimat se’n recordava d’ella en aquell moment, i de nou, va somriure.
Al despatx, acabant la feina diària de revisar la premsa, el cor li va fer un tomb: també ell somreia des d’una fotografia en la plana del diari. Recordà com el vespre anterior, quasi inconscientment, va fer un gest que repetia des de que tenia memòria, un hàbit aparentment absurd, sense cap fonament ni científic ni espiritual: demanar un desig quan li quèia una pipella. L’havia de recollir amb un dit i bufar. Si la pipella volava, el desig es complia; si la pipella quedava aferrada a la pell, no. Va demanar: “m’agradaria veure’l”, quelcom impossible degut a la distància real i autoimposada. La pipella volà. I, efectivament, el va acabar veient, en fotografia, això sí. Tres somriures en sis hores, bona proporció.

martes, 23 de febrero de 2010

UNA HISTÒRIA REAL

Una perruqueria de barri, amb les parets pintades de lila obscur i el terra grisenc. Dues fotos de models guapíssimes amb pentinats impossibles. Una perruquera, vestida de negre, tenyida de ros i amb extensions, el to de veu molt alt i el gest nerviós.
Perruquera: Te gusta asín?
Clienta: sí, va bé…ai, quin mal que tinc a la boca…
Perruquera: Sabes lo que ties que aser? Ves a una farmacia y pide xxxxxxxxx, que es una crema mu buena que me mandó el dentista. Te la pones asín (s’estira els llavis de la boca), en la vagina…
Clienta 2: (ulls com a plats) ¿???????
Perruquera: te la pones en la vagina (insisteix) y cuando lo mezclas con saliva, coño, perfecto. Yo padezco musho dezo
Clienta: aha…
Clienta 2: (ulls al terra)
Silenci. Les boles de cabells redolen entre les cadires. El secador de cabells es posa en marxa imitant una melodia llunyana, de Far West. El sol comença a pondre’s i les ombres dels arbres del jardí entren dins la perruqueria, lànguides.. S’ha produït una petita escena quotidiana, digna de la millor obra costumista.
Finalment, això sí, el pentinat fet, perfecte!

domingo, 21 de febrero de 2010

ARRISSANT EL RÍNXOL II


Continuam la lectura i trobam més divergències d’enteniment entre l’autor i jo. L’autor defineix la realitat com “allò que es resisteix”. Jo, en canvi, l’entenc com “allò que esdevé”. I aquí una de les qüestions que més separen els nostres mirars. Com que per a l’autor la realitat se li resisteix, llavors necessita coneixer-la per superar-la, mentre que si per a mi, simplement esdevé, el que necessito no és tant comprender-la com vivir-la, cosa que no significa que estigui exempta de reflexió. La possibilitat, llavors, de no ajustar-me a la realitat (si és que la realitat existeix), de no saber el que s’ha de fer o de fer-lo malament, no pren una dimensió tan dramàtica com pren per a un reflexiu com el que ens presenta l’autor. Qüestions com la supèrbia, la peresa, el dubte, la por o la ignorància s’accepten amb manco dolor. Bé, potser d’aquesta llista, obviaria la por, car representa una força paralitzadora massa potent pel que té fe en l’esdevenir, com sense cap dubte, la té pel que confia massa en el pensament ja que pot distorsionar qualsevol idea.
Un altre punt ben interessant és el concepte d’amor. Aquest estudi en conté una reflexió que m’ha copsat. Diu: “Amar al prójimo es un propósito loable, amar a mi pareja es una cotidianeidad, algo inmediato. No es una norma que pueda guiar mi conducta, es mi conducta”. Bé, estimat autor, hi ha persones al món - entre les que em compto -, que no sabem fer aquesta diferenciació. Per suposat existeix més o manco intensitat d’estimació entre l’amor que sentim per la nostra parella i la que podem sentir per un altre ésser humà amb qui no compartim cap vincle, però es tracta simplement d’això, d’una graduació d’intensitat. Estimar a l’altre, sigui qui sigui, també és la nostra conducta, no un propòsit davant el que ens obligam actuar perquè així ens han educat o pel que sigui. El que jo intueixo en aquest paràgraf citat és una obligatorietat d’amor cap a l’altre, que em resulta completament aliena i que pens que també pot desvirtuar l’amor que es sent per la pròpia parella, ja que sermbla que se la col·loca en una posició completament extraordinària i això, tard o d’hora, passa factura.
L’amor es sent, no es pensa. I si no es sent, s’accepta perquè obligar-se a estimar és molt cansat, és una lluita constant, una decepció constant, una pèrdua d’energia brutal. No crec que la recerca del coneixement condueixi a l’amor. Condueix a molts paranys interessants i necessaris, però al camp de l’amor només s’arriba a través d’un camí: el de l’amor a un mateix i, per extensió, a tots els éssers vius, en la mesura que la nostra evolució espiritual ens permeti.

sábado, 20 de febrero de 2010

ARRISSANT EL RÍNXOL

Començo a llegir la tesina “Activarte. Invitación a las técnicas del yoga para mejorar la acción”, d’un autor més savi del que ell pensa i de qui no puc dir el nom perquè no li he demanat permís. Està bé que ara ho llegeixi, ja que estic tan poc “activa” i tot i que mai he aconseguit practicar ioga d’una manera conscient (massa rigidesa corporal, massa poca concentració mental), trobo interessant analitzar els principis filosòfics que contenen aquest estudi. Parla l’autor, si ho he entès bé, sobre l’acció, com un esforç per trobar l’oportunitat entre la pluralitat d’opcions i fer-ho a partir d’un equilibri entre fermesa, estabilitat i resistència per una banda i comoditat i flexibiliat per a l’altra, tot això unit –si el que es vol és fer una acció ben guiada- a l’amor i al coneixement, i tot plegat –acció-amor-coneixement- concebut com a principi vital cap a la recerca de la felicitat. Em sembla una teoria preciosa i necessit llegir-me tot el llibret per valorar-ho més profundament, però a priori vull fer un parell d’observacions: quan l’autor diu “una mente que ve con claridad permite tomar decisiones y realizar actos que llevan hacia esa libertad, son actos bien guiados (…). En cambio, la falsa comprensión proviene del ego el deseo, la repulsión y el temor (…)”, em centro principalment en dues paraules: mente i ve. Aquest verb clarament té a veure amb el concepte de consciència sobre el que darrerament estic insistint, però el que no trob adequat és unificar-ho al concepte de ment perquè, autor, crec de veritat que aquest “veure” només té a veure amb el cor i crec que aquest és el punt, tan difícil de posar en pràctica. Perquè precisament la ment és la que treballa amb totes aquelles altres premises que s’anomenen com la por o l’ego o el desig. Seria com si la ment fos un mirall i allò a reflectir no tingués imatge. S’haurien de trobar altres eines per poder veure-ho, enlloc d’encaparrotar-se un i altre cop a donar per vertaderes les altres imatges trobades. T’enrecordes, T. quan et demanava un i altre cop: “i com es sap que una decisió es pren amb el cor i no amb el cap?” Mai ho sabia destriar. Tu em deies: “ho saps”. I és així, es sap, no es necessiten miralls.
Per altra banda, potser la no-acció també sigui una acció. Em pregunto per què ha assolit tan mala fama? No és passivitat, ni distracció, ni covardia. Pot ser serenor. Pot ser consciència. Sigui com sigui, però, em quedo amb un símil que l’autor utilitza de manera molt il·lustrativa: parla de l’angúnia que provoca intentar introduir la fitxa triangular dins el forat de la fitxa circular, generadora però d’un intent per conéixer una acció diferent, un altre camí. Per tant, adonar-se d’això és una primera passa i ja està bé.
Continuaré amb aquesta lectura –darrerament tinc massa fronts oberts-, continuaré dins la meva immòbil acció.

M'HE ASSEGUT A ESPERAR

M’he assegut a esperar enlloc d’alçar-me. Però no és una espera covarda. És plena de serenor, de fe en tot el que esdevé. És cert que sovint mir enrere. Sempre hi ha alguna cosa que et fa girar-te. Avui ha estat la fotografia al diari d’una persona que feia més de treinta anys que no veia. És curiós com hi ha persones que et marquen o continuen dins tu, a pesar de no haver viscut res al teu costat i, en canvi, d’altres insistiexen en trobar un espai que no els correspon. No sé quins mecanismes són els que regeixen aquestes percepcions. Tampoc hi pens.
El darrer pic que vaig veure aquesta persona jo tenia 4 o 5 anys i ell en tenia 22. Era el fill d’uns amics del pare, que vivien a un antic casal d’un poble d’interior, que abans havia estat un cafè, enorme per a la meva mirada infantil. Si no recordo malament tenia rajoles d’escacs i molts de racons i aquella olor d’antic, de fantasmes i parets que callen. M’impressionava el lloc i també la família que hi vivia. La mare era nerviosa i magre, amb cara de bruixa i olor a lleixiu i cuinat. El pare era calb i gras i seia a una cadira de rodes. El seu parlar era dolç i la seva mirada, trista. El fill, en canvi, era alt i prim, alegre, lluminós, carinyós i dolç, simpàtic i viu. Semblava no pertànyer a aquell entorn, que jo, com infant que era, percebia a través del cor i la intuïció. Hi havia amargor a aquell lloc, o així ho recordo, i també una energia esplendorosa que sorgia d’aquesta persona. Aquestes són les sensacions que hi ha dins la meva memòria i també tres records concrets: els pollets recien nascuts dins la meva mà, bategant vida; la piruleta de colors enganxada dins la meva boca i el drama que es va produir pensant que m’ofegaria; i la pel·lícula de Broke Shields, “El lago azul”, els primers cossos despullats que jo veia. I tot, amarat d’una dolçor especial, d’una llum que ha fet que mai hagi oblidat aquesta persona. Ara el veig al diari, calb, major, en deu tenir cinquanta-tres però sembla més gran, en un entorn, de nou, aliè. Si el veiés pel carrer no el reconeixeria i si ho fes, possiblement no li diria res. Perquè m’he assegut a esperar, enlloc d’alçar-me, perquè a vegades les persones tenen més sentit dins la memòria que a frec de pell.

viernes, 19 de febrero de 2010

ENTRE LA RESISTÈNCIA I LA FLUIDESA

Cerques respostes a través del coneixement i jo penso que el coneixement és un joc de miralls, un miratge, i, curiosament, parlant-ne jo m’atraco més a la reflexió i tu t’atraques més a la intuïció i els dos aprenem. Ni la teva ni la meva és la postura correcta, ni tu ni jo tenim la veritat. Els dos buscam respostes i potser contestam les de l’altre enlloc de les nostres. Avui m’has fet pensar en els silencis i en les paraules. Reivindiques que la paraula obri possibilitats i camins; jo reivindico que el silenci i la distància els poden obrir també. Sents la necessitat de defensar la teva posició i la teva imatge i la teva nova essencia més emotiva i manco cerebral; jo simplement em deixo dur i confio més en que el temps posi les coses i les persones i les accions al seu lloc sense necessitat de lluitar per demostrar res. Però confesso que admiro la teva perseverança, la teva resolució. És així com ho has de fer perquè penses que tot està en les teves mans i tens l’obligació de lluitar pel que vols; jo, en canvi he defugit responsabilitats i em deixo dur pels esdeveniments i tinc fe absoluta –com abans mai havia tingut- en la màgia del que ha de succeïr, fora del meu manament o desig. Em fas veure, que potser un poc d’insistència hauria fet canviar els aconteixements. Potser és veritat que enlloc d’acceptar algunes absències les hauria d’haver treballat, les hauria d’haver mirat de front i les hauria d’haver esvaït. Potser és veritat que hauria d’haver convertit la seva abraçada en un orgasme inoblidable o el seu atracament maldestre i amagat en una relació duradera, i enlloc d’això vaig acceptar la distància, vaig obtar per no parlar i vaig embalsamar el seu record, o la seva imatge-miratge, dins el meu cor. Però també pens que la decisió va ser conscient i l’aprenentatge consequent, útil. Talment com per a tu ho serà la teva postura, simplement perquè és la que has triat. El que jo vull fer-te entendre és que, a voltes, la decisió i la voluntat no serveixen per a res, si el camí ha de ser un altre. Jo et promet intentar ser més resolutiva i combativa i confiar més en el que vull. Em promets tu ser més humil i confiar més en el que ha d’esdevenir? Sembla que estam en posicions ben oposades. L’orígen, però, és el mateix: encara caminam a grapes, M., encara no hem après a estimar-nos i a estimar com cal, encara no hem integrat la nostra grandesa i la nostra petitesa, encara no hem matat la por, encara no hem conegut i acceptat

jueves, 18 de febrero de 2010

TEMPS PERDUT

Cada cop més i amb més contundència, s'esvaeix per a mi la sensació de temps perdut. Cada làgrima vessada té un espai concret. Només es perd el que no es viu.

martes, 16 de febrero de 2010

HA SORTIT EL SOL

Ha sortit el sol! I mentres llegeixo l'eròtica Nuredduna amb ganes d'acabar, no perquè no m'agradi sinó per poder assimilar i reflexionar sobre tot allò llegit i per poder començar a endinsar-me dins les ciutats invisibles d'Ítalo Calvino, i continuar reflexionant i potser oblidant aviat, però aprenent al cap i a la fi, d'una manera o altra. Perquè els llibres i les vivències també ens donen missatges subliminals que fan paret, que resten dins nosaltres fins i tot sense adonar-nos. Ha sortit el sol i ja ens sentim un poc més vius. La transformació no és poètica ni evident, però és.

lunes, 15 de febrero de 2010

TRANSFORMACIONS


No deixa de ploure aquest hivern. I les nostres energies, delicades i fugaces, queden exposades a la fúria de les gotes. Aviat ens transformarem en peixos, ja ho veuràs, o, si més no, en algues. Del cuc a la papallona i de la flor a l'alga...
Jo seré fosforescent, bellugadissa, molt roja, descambuixada, amiga dels cavallets marins i de les estrelles. Tu seràs encargolada, plena, lletosa, refugi d'eriçons i crancs. T'aferraràs a les roques com una ventosa i em cridaràs: "ei, no te'n vagis", mentre el meu cos fet de petits i llargs filaments, com cabells de fada, semblarà partir rere cada ona. Habitarem un espai net i clar, on no seran necessàries les sirenes ni els tresors i, plàcidament, deixarem passar les hores.

domingo, 14 de febrero de 2010

DIA DE L'AMOR

Segueix el camí de llumins, amor...per celebrar aquest dia no necessites comprar res, n'hi ha prou amb la sort de tenir-te aprop, la imaginació viva i el cor ple.

viernes, 12 de febrero de 2010

RESSURRECCIONS


M'han enviat un article que conta com, un segle després, en el mateix barri on es reunien a Londres els del grup de Bloomsbury, s'ha conformat un nou grup, "L'Escola de la Vida", que promulga la necessitat d'acabar amb el consumisme com a única i principal activitat d'oci. Pretenen, aquests nous activistes, canviar-ho per un consumisme d'experiències, activant el coneixement en general. Jo no he pogut evitar pensar amb el nostre finat "Can Bum", que potser no tenia un nom tan atraient com Escola de la vida, però que pretenia cumplir la mateixa funció. Per altra banda, què és la vida, a vegades sinó una casa de putes sense llum? Un Can Bum, al cap i a la fi? Enyor aquells horabaixes. No només enyor les persones que hi havia, ni les berenades que fEiem, sinó principalment l'esforç, la superació que naixia de cada encontre. Creis en la ressurrecció? Jo no creia veure mai un claveller de l'aire a Mallorca cobert de neu, així que qui sap! Per ara, sembla que el destí es confabula perquè no retorni. Potser encara no sigui el moment. Però per quan sigui el moment, qui s'hi apunta?

jueves, 11 de febrero de 2010

LOLLIPOP

Trobo que aquesta cançó encomana l'alegria que avui necessito. Tinc fred, però m'ha agradat sentir com una neveta lleugera i suau em queia a sobre. S'ha fus tot d'una, això sí, es veu que la fugacitat és un tema recurrent aquests dies.

LA GRAN FLASSADA

Penso en l’amistat com si fos una gran flassada de colors, formada per diferents fils enxarxats en hàbils punts gràcies a la mà pacient i experta del destí, del temps i la paciència. Segons el tipus d’agulla emprada i la força a l’estrényer el punt, el nus queda més fort o més fluix. A vegades, fins i tot, a la sàbia teixedora li fuig un punt i queda un petit forat difícil de dissimular. Altres, els fils s’estiren massa i depenent de la qualitat del teixit acaben cedint o es rompen. En el primer cas, el buit que deixen a pesar de no fer perillar la bellesa i la utilitat de la flassada, resulta un poc incòmode. Saps què és de fácil que hi passi l’aire i el fred pel foradí creat!. En el segon cas, la ruptura fa malbé la flassada i, rompuda, perd el seu lloc privilegiat. Ja no et vols tapar amb ella sempre, no t’alegra, et fa sentir malament. També hi ha altres fils que semblen molt bells, de colors alegres i tacte suau, però que un cop nuats, no són el que semblen i no encalenteixen gens. Sols els nusos forts i fermes, treballats com cal, resisteixen l’ús i el temps.
Quan s’empren fils tan diversos és molt difícil mantenir una flassada bella i intacta al pas del temps i al pes de les imperfeccions. Ho sé perquè la meva va caiguent a bocins i ja no és el que era. Reconec que potser no l’he tractada com cal, que alguns fils necessitaven més suavitzant i, com a mínim, una millor protecció a l’hora de guardar-la dins l’armari, però com quasi tot, i més quan parlam d’afectes i flassades, la qualitat d’ambdues parts és molt important.
Hi ha parts de la meva flassada que es conserven intactes; altres, es feren malbé fa temps, però la voluntat i la tintoreria les van arreglar; algunes, darrerament més, han romput tant la flassada que estic pensant desfer-la per refer-la un altre pic aprofitant els fils bons i afegint-ne de nous. No es pot tenir una flassada que no tapi. Per a què si no hi és quan la necessites?

miércoles, 10 de febrero de 2010

PERSONATGES

Ahir al capvespre em va passar una cosa ben estranya: una persona estimada, en un moment ben dolorós i emotiu, em va anomenar Frannia. Vaig quedar sorpresa, de com aquest personatge pseudoliterari, maldestre i intermitent s’havia apoderat de la meva persona i no en vaig fer una lectura massa possitiva. Vaig pensar que, potser era cert que poc a poc havia anat trasvassant totes les qualitats de la persona cap a aquesta Frannia virtual i tota la comprensió, la dolçor, el joc i fins i tot la presència, eren més presents en Frannia que en mi; que potser jo m’havia anat empetitint i amagant rere la posició incòmoda de la desconfiança i l’atac, no totalment ni clarament ni amb tothom, però sí amb la gran massa. Després vaig pensar que si era així tampoc passava res, que Frannia també som jo i de fet, per la sinceritat i la valentia, té més de mi que jo mateixa. Després de tot hi ha molta gent que em llegeix cada dia, però no poden aixecar el telèfon per dir-me: ei, tu, persona, t’estim. Ja està bé que també estimin el personatge. Al cap i a la fi, tots ho som personatges, d’una manera o altra.

lunes, 8 de febrero de 2010

FEBRER

Conto els meus anys de febrer en febrer. Sempre m'havia agradat aquest mes. Perquè era el més curt, l'únic diferent i perquè era el meu.
Ara ja començo a contar la teva anada cap al cel també en aquest mes, preciosa meva, d’aquí uns dies farà ja un any. I avui, malauradament, una nova mort per no oblidar el febrer.
No sé mirar la mort a la cara. Em fa pena i em fa por.
Tu, amic, a pesar de ser el teu fill el que ha partit, has estat capaç de deixar-lo lliure. Has escrit una metáfora preciosa de l’adéu i hem pogut veure el nin córrer lliure cap a un lloc millor, ple de pau.
És curiós, quan tu, preciosa meva, vas morir, jo només podia pensar en que quedaves per sempre dins totes les coses, aquí, al meu costat. Veure avui la generositat d’aquest pare, m’ha remogut molt. Vaig somniar-te fa uns dies i tu no sabies que eres morta i jo no m’atrevia a dir-t’ho i provocar-te tant dolor. És la teva ànima que no sap que és morta o la que no ho vol saber és la meva?
Avui he après que no hi ha més gran gest d’amor que deixar partir.
M. A, M.B, sou uns pares extraordinaris. Ll., descansa en pau i vola. E., descansa tu també.

domingo, 7 de febrero de 2010

FLOR D'AMETLLER

Ha aparegut dins el blau la difosa clímax de la flor, ha poncellat en els afores de les branques nues, en les aromes de la renaixença i amb la clara estratagema de despullar-me de serenors i fer-me pensar amb tu, amor, i tot el que t’enyoro.
Em faig serva de la teva delicadesa, sospir de paper de seda, heroïna de l’hivern gelat i ventós. Em rendeixo a la teva voluntat germinadora, a l’esclat de bellesa que somriu a les herbes tendres.I no puc més que lloar, avui, com ho han fet tants d’altres sempre,el teu constant retorn any rera any.

CANÇO DE LA ELA GEMINADA

Estimo profundament la meva llengua. M’agrada reflectir amb paraules els fets inabastables. M’agraden els jocs que es poden crear, quasi com a peces arquitectòniques o decoracions ornamentals que treballen amb les metàfores com treballaria un esculptor amb les formes i els buits. Admir les persones que l’usen magistralment i saben pronunciar la ela geminada, les esses sordes i les sonores, els sons neutres i les sonoritzacions. Ja dic, estim profundament la meva llengua, però també per això som, amb ella, terriblement imperfecta. A pesar d’escriure i llegir molt en català faig errades d’ortografia seguit seguit, oblido les regles, obvio les lleis i les excepcions. Crec que, amés de la meva mala memòria, és conseqüència també del meu tarannà, aquesta tendència meva de caminar cap a llocs imperfectes perquè no s’esgoti l’interès, perquè sempre em donin alguna cosa a aprendre i a millorar. Això explicaria el fet de seguir amistat amb persones clarament oposades al meu camí, persones que quan obrin la boca mostren la més roïna de les emocions: l’enveja. Però avui cant, no plany, així que no parlaré d’aquestes coses. El meu cant és per la ela geminada, per totes les grafies d’aquesta llengua comuna i pròpia tan difícil de defensar sense que es mesclin interferències polítiques i ideològuiques. El meu cant és pur, exclusivament dedicat a la llengua, l’amiga que m’acompanya cada dia des que la dèria de les paraules s’instal·là en la meva vida. He millorat molt, us ho asseguro. Jo vénc d’una família que deia i diu “aunque”, “busón”, “cecinero”, “entonses”…però el que realment m’importa no és el que he millorat sinó el que em queda per millorar. Només per això paga la pena seguir escrivint.

sábado, 6 de febrero de 2010

CONSCIÈNCIA I ACCEPTACIÓ

Comparteixo, darrerament, moments durs amb alguns amics. Amb alguns d’ells, des de la distància perquè les circumstàncies, el poder, el voler i el saber, no em deixen atrarcar-me més i amb alguns d’altres, un poc més aprop.
Un engoixant silenci i un estat d’incertesa constant.
Una malaltia avançada amb un final ben clar.
El pes de tres columnes molt feixuges: l’absència de l’amistat, de l’amor, de la feina.
La solitud fonda.
Els malabarismes econòmics que ataquen la supervivencia i l’orgull.
Els canvis radicals i tenir dins les mans el que tan de temps s’ha anhelat.
Totes aquestes situacions, unes més greus que altres, es poden viure de moltes maneres i quan ho feim de manera engoixant i dolorosa és perquè no hem arribat al punt just d’aprenentatge: la consciència i l’acceptació. Dit així pot semblar un poc Cumbayá, però m’agradaria que tots els que em llegiu i ho necessitau en fessiu la reflexió. Sovint enfrontam situacions molt dures amb coratge i força i, en canvi, sense saber per què, quedam dèbils I indefensos davant d’altres. Pens que som forts quan acceptam I perquè hagi acceptació ha d’haver abans consciència, car no es pot acceptar una cosa que no es coneix o no es veu. Mirem de front els nostres problemes, les nostres mancances i acceptem-los. Pensau però que no és el mateix acceptar que resignar-se. Quan hi ha culpabilitat i justificacions és resignació i no serveix per a res. A vegades ens consolam pensant que les coses passen per aprende, però crec que aquest pensament té molt de resignació. Darrerament pens que els fets esdeven simplement i que nosaltres tenim l’oportunitat d’aprendre d’ells o no. I aquesta és la vertadera llibertat de l’ésser humà que, realment, practicam molt poc. I aquesta llibertat ens du cap a l’acceptació. I l’acceptació cap a la felicitat.

jueves, 4 de febrero de 2010

EL PAÓ

No fumo. Ni tabac ni altres substàncies. Però cada matí, quan arribo a la feina, veig paons que se passegen i creuen pels passos de vianants. També veig ametllers en flor i alguna mèrlera, que enlloc de volar camina sota els arbres i em fa pensar en presagis. Hi ha una colla de moixos que es reuneix sobre la gespa i em miren, ociosos, mentre jo passo quasi correns perquè plou i em banyo i em fa peresa treure el paraigua o perquè arribo cinc minuts tard i no em permeto la impuntualitat, o perquè vaig tota carregada de diaris i pesen. Qualque pic m’ha semblat que jugaven a cartes, però sens dubte era un reflex de la pluja. Durant uns instants, em fa gràcia l’estampa: esborro els edificis, els cotxes i els joves i pinto, dins la meva imaginativa closca, un quadre naïf poblat de paons presumits, mèrleres circumspectes i moixos filosòfics i un poc “perros”. I començo el dia amb molt bon humor, contenta i sabent que ara em toca un temps de goig. Hi ha dies que li deman al paó que conservi un poc més aquest estat idíl·lic, sabent com sé que res dura per a sempre. I ell em fa cas, no perquè m’ho mareixi sinó perquè mai l’he atropellat i aquestes coses s’agraeixen.

miércoles, 3 de febrero de 2010

NETEJA


Es neteja, com pot, en la solitud i en la intimitat, en la discrecció i en la tranquil·litat de la llar. Llegeix un vers, que no és seu, i li agrada: "Ben al contrari del que sempre havia pensat, l'èxit no li arribà pel pes de les seves paraules, sinó per la lleugeresa de les dels altres"(Frederic X. Ruiz Galmés).
Somriu. S'adona que l'èxit que ara gaudeix, és a dir, la plaentera serenor d'ànima, el té gràcies a les envejoses paraules d'alguns, que mostraren el llautó i, a la fi, es mostraren -ai, incauts- sense màscares. Somriu, de nou, i continua amb el bany.

martes, 2 de febrero de 2010

ABSÈNCIES I PRESÈNCIES

Avui les presències són més ausents que les absències perquè, de tan quotidianes, s’han fet invisibles i no les distingeixo de tot el que sempre veig. En canvi, el que més veig són les absències, veig el seu espai buit, la geometria exacta del lloc on no són les imatges. I m’intento abraçar a l’absència del teu cos dins el llit, però només hi ha una silueta com les dels assassinats a les pel·lícules; i em vull escalfar les mans en l’ombra de les teves a la llum daurada de la làmpada de l’entrada, però s’esvaeix com el fum; i resegueixo el teu perfil amb el dit tremolós sobre el sofà, però dins l’espai sols hi ha l’estampat d’un joc d’escacs; i dins la cuina, em recolzo sobre el rentador per abraçar-te des de darrera i el teu 1,80 d’alçada té consistència de canal de televisió desentonitzat i em fa pessigolles al pit. Per moltes flors presents que hagi a la casa només veig la teva absent “miradariallabraçada"...

lunes, 1 de febrero de 2010

I DESPRÉS DE LA PLUJA...

I després de la pluja, aqueixa serenor concentrada en una gota d'aigua, perfecta i fràgil. Tu, amic, ens parles de la vinent mort del teu fill malalt amb aquesta mateixa pau d'esperit. Sobre el filferro, esquerp i cruel, la consciència de que el traspàs és indefugible i natural i tot l'amor vessat aquests dies, més gran i més perfecte que qualsevol altra imatge.