lunes, 31 de agosto de 2009

CAP DAURAT




Era una criatura extranya. La van trobar uns arqueòlegs israelians dins una antiga cova àrtica momificada dins el gel. Tenia un cap enorme de color daurat. La resta semblava humana. Ràpidament els americans s’afanyaren a afegir-se a la investigació i començaren a analitzar aquella substància vidriosa del color de la mel que li formava la closca. Tota la superfície tenia petites espirals on descobriren, astorats, que s’hi concentrava un petita alegria.
No va trascendir la manera en què ho comprovaren, però aviat van concloure que, efectivament, era aquella una criatura extranya doncs cada felicitat li produia una fina capa vidriada. Però quin era el llindar del seu goig? Havia estat molt feliç? Amb l’ajud de les màquines més sofisticades aconseguiren extraure l’emoció concentrada de cada una d’elles i la sorpresa encara fou major quan descobriren que no eren emocions extremes sinó més bé quotidianes. Trobaren un sentiment de gratitud que es traduí, en l’escànner, en la imatge d’una dona asseguda hores i hores davant la pantalla d'un ordinador enxarxada amb paraules d'altres, anònimes però necessàries. Trobaren també un sentiment de tendresa que es mostrà en la imatge d’una carícia amorosa, secreta i tapada. Trobaren una rialla intensa a dalt d’una gronxadora i un jardí de roses a sota. Trobaren un sentiment de tranquilitat concentrat en unes mans càlides enfront d'una mar blava i antiga. Trobaren pesigolles davant l’emoció de compartir vivències amb moltes persones. Trobaren esperança en decenes de comiats. Trobaren amor a tonelades. I una suau coentor en el cor produida per una besada llançada amb generositat. La conclusió fou clara: aquesta criatura no és humana. Els humans no treuen, per això, un vestit de mel, lluent, daurat, una cova il·luminada. Els humans, per aquestes petites felicitats, no es transformen en àngels.

domingo, 30 de agosto de 2009

LLÀGRIMES BLAVES

Era una criatura extranya. La van trobar uns arqueòlegs israelians dins una antiga cova àrtica momificada dins el gel. No tenia boca, només dos ulls abismals, d’on penjaven nombroses llàgrimes blaves. La resta semblava humana. Ràpidament els americans s’afanyaren a afegir-se a la investigació i començaren a analitzar aquella substància vidriosa que en forma de nombrosos pístils invertits li solcaven el rostre. Cada un d’ells acabava en una bola on descobriren, astorats, que s’hi concentrava un petit sofriment.
No va trascendir la manera en què ho comprovaren, però aviat van concloure que, efectivament, era aquella una criatura extranya doncs cada sensibilitat li produia una enorme llàgrima blava. Però quin era el llindar del seu sofriment? Havia patit molt? Amb l’ajud de les màquines més sofisticades aconseguiren extraure l’emoció concentrada de cada una d’elles i la sorpresa encara fou major quan descobriren que no eren emocions extremes sinó més bé quotidianes. Trobaren un sentiment de solitud que es traduí, en l’escànner, en la imatge d’una nina petita asseguda hores i hores en el portal d’una casa que donava a una església cristiana d’un barri mariner. Trobaren també un sentiment de culpabilitat que es mostrà en la imatge d’una violació secreta i tapada. Trobaren una por intensa a dalt d’una gronxadora i un abisme d’ortigues a sota. Trobaren un sentiment de rebuig concentrat en les cames feridores de sers entramaliats que no escoltaven. Trobaren la tristesa davant l’engany i l’aprofitament de moltes persones. Trobaren desampar en decenes de comiats. Trobaren decepció a tonelades. I un mal en el cap produit per una pedrada llançada amb traidoria. La conclusió fou clara: aquesta criatura no és humana. Els humans no treuen, per això, llàgrimes blaves, denses, gegantines, constants, pesades. Els humans, per aquests petits dolors, no perden la boca i les paraules.

sábado, 29 de agosto de 2009

MANERES DE SORTIR DEL POU

1. Refer el jardí de dalt a baix, arrebassar trèbols, margalideres salvatges, tomatigueres bordes, la invasora Passionària (em sap greu, Pomona), netejar el terra de fulles seques, passar la manguera per totes les parets, fer fugir els dragons a cops d'aigua, afegir terra bona a la mimosa tendra, canviar de lloc cossiols i energies estancades.
2. Escriure un conte de 5 pàgines que es tituli L'escriptor i perfilar-t'hi.
3. Somniar-te, estimada E., com un àngel, de verd, esplèndida però amb un somriure lleugerament adolorit, en un somni caòtic de festins, advertiments, regals i recerques.
4. Estimar-nos diferent...hora, lloc, talant i postura.
5.Treure la llengua a na Maria Enganxa mentre toques el present.

viernes, 28 de agosto de 2009

MARIA ENGANXA

I la seva Maria Enganxa no vivia dins cap pou, sinó que era el pou mateix, un forat dins l'espai que es mantenia actiu a través de la força centrípeta de l'absència, la solitud, el buit i la insatisfacció. Aapareixia, el pou, quan manco l'esperava, a vegades entre les flors de passionària i les de gessamí. La enganxava fort, llavors, i la transportava a un jardí ple de fulles seques, llimones plenes de floridura, insectes llefiscosos i lents. No passaven les hores en aquell pou ajardinat.

Altres vegades, el pou es formava just enmig dels seus llombrígols, quan ell entrava en el seu interior. La xuclava l'espiral magnètica i ella entrava en un espai ple d'òrgans bategant d'un tràfic de substàncies desconegudes que l'ofegaven. Lluny de resultar un experiència excitant, la sensació que tenia era la d'entrar dins el buit, una cova submarina sense cap habitant viu.

D'altres, el pou començava a formar-se sobre les manetes del rellotge. Mai sabia si la caiguda la duria cap a un ritme frenètic, impossible d'abastir o els segons es dilatarien, gelatinosos, eternitzant l'angúnia.

Fos com fos, aquell pou que l'enganxava de tant en tant, produïa uns efectes ben visibles: s'entristia, s'avorria, es pansia...i llavors qualsevol mà era bona per estirar-la i salvar-la de les urpes de Maria Enganxa. El problema era que, a vegades, la força del pou era massa intensa i tothom hi acabava dintre. Ella ho sabia i no era honest, sabent que hi havia un grapat de mans disposades a entrar dins el pou, deixar que passàs. "No ho faceu -volia avisar-, no caigueu en la trampa del pou. Maria Enganxa som jo...

jueves, 27 de agosto de 2009

ALICIA

...

miércoles, 26 de agosto de 2009

EL MOIX DE CHESHIRE

Me'l trobo sovint i em recorda que no estic sola. Però llavors desapareix i no deixa ni el somriure surant dins l'espai. Ja no és el que era. Ni jo tampoc som n'Alícia que vaig ser. Continuo encalçant conills que no saben a on van, continuo celebrant no-aniversaris, continuo provocant la ira de moltes reines que demanen el meu cap, continuo caiguent dins forats. Però ja no caigo tan fàcilment en la temptació d'un "menja'm" provocatiu, ni som capaç d'enlairar-me mentre prenc el te, ni fer-me gran o petita en un instant. M'agrada, no obstant, saber que el moix de Cheshire m'acompanya, no sé si per guiar-me o embullar-me més. Sé que em mira, això em basta i confiem que aparegui si les cartes de la baralla, servils, m'acaben tallant el cap.

martes, 25 de agosto de 2009

ENS DIVERTEIX EMBRUTAR-NOS

La majoria de festes populars compten amb un episodi de brutícia major: tirar-se tomàtigues, vi, aigua, taronges, fang, escuma...
Ja de petits gaudiem trepitjant els bassiots, esquitxant-nos d'aquarel·les, escopint, posant-nos plastilina pels cabells...
El menjar era més bo si ens podíem xupar els dits, tacar-nos la cara amb la xocolata, menjar el flam sense coberts, deixar que el polo ens regalimàs pels braços, aferrar-nos els xupa-xups a les galtes o al front...
Jugar a embrutar-se és un plaer. Per grans i petits. Reprimit aquest impuls primari, n'hi ha que s'aneguen en brutor mental, que taquen la placidesa dels dies amb un desig o un neguit. Supòs que fa massa temps que no m'embruto. Ara ho faria. Deixaria que em cobrissin de gelat, ficaria la mà dins un pot d'espesa pintura, voldria que em llançassin un pastís de nata a la cara, que em regassin amb una manguera, que...què sé jo! divertir-me...per favor...divertir-me.

lunes, 24 de agosto de 2009

NARGUILE

Acab de fumar tabac de poma amb un narguile. El pulmó esquerre m'ha començat a coure aviat recordant-me la tuberculosa ferida de fa 10 anys. Ho he deixat tot d'una, però abans he dibuixat un arabesc de fum que ha envoltat la bugambilia i el gessamí i ha escalat fins la finestra de l'estudi...Havia una vegada...això era i no era...i una petita història de fumadors i exòtics indrets ha cremat i s'ha consumit sobre la pantalla. Bona nit.

domingo, 23 de agosto de 2009

EN DANSA

Després de passar tot un cap de setmana en dansa...les úniques paraules que em resten ara són : bona nit, descansau, fins demà, feliços somnis...a tots.

viernes, 21 de agosto de 2009

EL DIT versions

Els talibans afgans diuen que, gràcies a la tinta sobre la pell que torbarà uns dies a desaparéixer, tallaran el dit de totes les persones que van votar ahir. A les pobres dones celestes les hi resta ben poc per mostrar com per haver de dur ara també la mà tapada fins que la tinta desaparegui. Amagar-se, esborrar-se, diluir-se per poder preservar la vida...quin absurd.
*
Els gestos ofensius són gairebé universals. Aixecar el dit cor sol significar, com díriem en bon mallorquí, "puja aquí i veuràs Porto Pi". Massa sovint m'entren ganes de fer-ho darrerament. Potser pateixo estres o una crisi d'ira continguda o una d'intransigència insensible, o potser simplement és que moltes actituds i situacions viscudes són simplement intolerables.
*
Son pare, sa mare, aquest demana pa, aquest diu que no n'hi ha i la conilleta...wüi, wüi, wüi...diu la cançó infantil mentre s'estiren dolçament els dits un a un.
*
El meu padrí va deixar de tenir por després de superar un ensurt provocat per l'ombra de la seva pròpia mà i els seus ferotges dits a mitja nit. Tan de bo fos sempre tan fàcil...
*
El dit puja suaument per la part interna del braç. Dibuixa espirals, aigües ondulants, mons inabastables. El dit s'entretén en el mugró i esculpeix un castell. El dit s'enfila pel coll i pinzella els llavis, de nou, fins que surt un gemec o un somriure. El dit, juganer, sap cap on ha de partir.

jueves, 20 de agosto de 2009

AUS DE PAS

Dorms sota al sostre que t'ofereix un estranger, però penses que cap nouvingut té dret a viure sobre la terra que creus teva.
Faries desaparéixer les onades migratòries com si fossin plagues d'insectes, però uses els seus productes sense vergonya.
Dius venerar l'amor femení que t'acompanya, però la redueixes a la superficialitat d'un pes.
Et vesteixes de senzillesa, però mataries per una posició que t'elevàs.
Parles de la diferència amb naturalitat, però la condemnes en la intimitat.
Fas creure que ets un cavaller de la llibertat i sols ets un Sancho Panza maldestre i malparlat.

miércoles, 19 de agosto de 2009

CORAÇAO

Només aprenent a respectar es pot arribar a estimar.

martes, 18 de agosto de 2009

ARTICLE QUANTITATIVISTA

420 euros promesos... i milers de persones decebudes.

12 morts per grip A al nostre país i fàcils estadístiques: 1 nin, 2 embarassades, 4 malalts crònics d'afeccions pulmonars, 4 malalts crònics diversos amb sobrepes, 1 nigeriana sana que confirma la regla... i milers de persones preocupades.

31 morts en la carretera en un sol cap de setmana...i milers de persones anestesiades.

5 bombes etarres al paradís de la calma...i milers de persones desconfiades.

24.000 euros un sol viatge del vaixell reial...i milers de persones famèliques.

Una nova vaga dels Serveis Ferroviaris de Mallorca...i milers de viatgers fotuts.

Milers de paraules tudades...i una persona trista.

lunes, 17 de agosto de 2009

ENGABIADA

Avui horabaixa em trobo engabiada. Per la quotidianitat de les hores, per la calor tediosa, pels plans tranquils, per un avorriment horripilant, per la creativitat zero, per les pors de sempre...Volaria si m'obrissin la gàbia?

domingo, 16 de agosto de 2009

A REGAR

Baixo a regar, abans que arribi la foscor...

UNA LLUNA MASCULINA

A Iran, el sol és femení i la lluna masculina, petits detalls que ho poden capgirar tot.
La meva sol havia perdut el color groc, exposta a una anualitat de sol, vent i pluges, així que vaig pintar-la com vaig poder per a que torni il·luminar el jardí. Mirau com brilla...
També jo perdo la meva llum, de tant en tant, i m'he d'esforçar per no emblanquir-me.
Fa dies que tinc una permanent sensació de nàusea matinera. Però no estic embarassada.
Em fa pànic la malaltia. La veig al meu voltant, devoradora, i això em consumeix tota la llum que encara em queda.
Conec una lluna que és preciosa. No sé si ho sap o no ho vol saber. Quan és plena il·lumina igual que el sol.
Entre lluna i sol i estómac capgirat navego...passau bon dia.

jueves, 13 de agosto de 2009

LA LLENGUA


La llengua, com una maduixa fresca i àcida. La llengua, que uneix més que separa, o això voldríem.
Darrerament, et cerc durant 5 hores cada matí, tota la polèmica, les discusions, les reflexions, els milers de mots incontinents que provoques. T'analitzo. Et penso. Et reinterpreto. Tast el dolç, el salat, l'amarg i l'àcid. I sovint em sento aliena a aquest conflicte de gustos i d'interessos. He parlat el castellà i el català segons les ganes. Entenc que t'he de defensar, entenc que per usar-te no t'he de justificar, però també entenc que allò que importa és la comunicació i l'expressió, això per damunt totes les coses, més enllà del mitjà usat.
T'estim, llengua, però si pogués triar demanaria dominar-te i llavors poder ser políglota. Reconec que al www.photoblog.com em limit a deixar missatges als que són germans de llengua. A Austràlia, a Regne Unit, a Itàlia no he passat d'escriure un expressiu "Wow, beautiful". És una limitació, que a vegades va de la mà de l'excessiu tancament cap a una sola realitat lingüística, o d'una certa atròfia -i aquest seria el meu cas- per aprendre altres idiomes.
T'estim, llengua catalana, meva, materna i paterna, de generacions i generacions enrere, de la meva sang, t'estim però m'estim més el poder de l'expressió, la dels òrgans que bateguen. la que no necessita sons codificats, estudiats i polititzats, la que arriba a tot arreu, més enllà dels signes.

miércoles, 12 de agosto de 2009

CAFÈ

"Cuando los elefantes sueñan con la música" de ràdio 3 me'ls ha descobert. Els gaudeixo ara, mentre em prenc un cafè...descafeinat.

martes, 11 de agosto de 2009

EL MEU AMIC?

Recuper aquest escrit de fa 2 anys, avui que he estat a punt de fer esvair aquest mur que ja i encara ens separa. Però tanmateix ja no se m'omplen els ulls de llàgrimes perquè cada cop ets més desconegut. Jo ho sabia que no m'ho posaries fàcil...

T'ENTREVEUS
frannia 11 Maig, 2007 21:29
Hem criat una amistat sincera, com un mar adolescent, plena d'ones de riures i malifetes salades, i crec que l'hem fet créixer fins ara i l'hem cuidat com si fos una cala verge a protegir, una blava Mondragó desdibuixada. Mai he tingut secrets per a tu des d'aquell matí d'estiu quan ens vam trobar, i crec que tampoc tu n'has tengut per a mi. M'has parlat mil vegades d'intimitats, de pors i de desitjos; quan tu dèies "amor" jo tremolava perquè sabia que em regalaves un bocí d'ànima, vestit d'ironia i humor negre, quelcom més important del que les teves bromes anunciaven. I que allò era un pacte intern, almanco per a mi, de fidelitat. No importava que mai haguessim estat junts a Marraquesh, ni que no hagués vingut mai a la cala que t'havia surat. Per a mi, tenir-te d'amic era un convit a estimar-te. I a pesar que enterrarem les besades que mai ens donarem, a pesar que mai ballarem a la llum de cap espelma el Den Itan Nisi de na Maria del Mar, tot és com sempre: som amics, dues illes connectades per la confessió que em feres un dia de que si no fossis homosexual t'hauries enamorat de mi. T'entreveus en moltes coses belles, en molts records, creu-me i a pesar de la distància, i passi el que passi en les nostres vides, vull que sàpigues, creu-me, que per suposat t'estim.

lunes, 10 de agosto de 2009

PROU BOMBES

Algú va dir un dia que si "se follase más se jodería menos". Idò això davant les bombes malparides.

domingo, 9 de agosto de 2009

ANCORADA


A Sa Ràpita he trobat un lligam que m'ha connectat amb la meva infantesa. Encara és un dels pocs indrets que queden a l'illa, tan autèntics com ho era El Molinar quan jo era nina. Sa Ràpita es troba a 45 min. en cotxe de la capital. Són molts de minuts per als mallorquins i el seu "síndrome de l'ensaimada", però jo sé que un dia, proper o llunyà, d'una manera o altra, ancoraré allà, a una caseta blanca amb persianes blaves, que tindrà un porxo i un pati al darrera. I cada matí contemplaré la mar argentada, com un miracle.

sábado, 8 de agosto de 2009

MOIXONA

Ahir vespre vaig agafar un moix impressionant. Ho necessitava. Un còctel explosiu de cervesa, sangria de cava, pacharan, albariño i més cava...No bec mai així que una festeta de tant en tant és un remei sa i més quan és en bona companyia i aliments (un pop a la gallega per llevar-se el capell, el sempre excel·lent gató de na Pomona...). La lluna i els llumins dels avions aviat entraren a la terrassa, a frec de dits. Els riures, contagiosos, es penjaven de qualsevol frase. Vaig riure molt, potser per esvair les preocupacions, potser per esvair aquesta perenne nostàlgia que m'acarona. Gràcies als que ho compartíreu.

viernes, 7 de agosto de 2009

CONTEMPLO

Contemplo, astorada, com trobar-se tres bonys al pit, és pel metge de capçalera sols un motiu preferent -no urgent- per sol·licitar una mamografia, això és en un termini d'un mes.
Contemplo, i me'n faig creus, tots els cartells de "Es lloga/es traspassa" en multituds de petits comerços mentre en ZP proclama que el pitjor de la crisi ja ha passat.
Contemplo, atemorida, les notícies puntualment diàries sobre la nova amenaça de destrucció massiva del grip A.
Contemplo, desolada, com els dirigents de Ciutat, suposadament ecologistes i suposadament d'esquerres, tallen un grapat d'acàcies centennàries per a fer-ne un carril-bici.
Contemplo, desanimada, la violència extrema de conductors, joves, parats, estrangers, programes de televisió i abandonats.
Contemplo, trista, com hi ha números de telèfon que no apareixen mai en la pantalla del meu vell mòbil.
Contemplo, però, plena d'esperança cada jorn que comença.

martes, 4 de agosto de 2009

EN BREU

En breu...
"- La revolució del cinema –deia- va començar en el moment que s’incorporà el so. Això implicà canvis importants, però sobretot un: quan a les pel·lícules començaren a parlar, el públic hagué de ser mut. "
En uns dies...
"En Martí sap que hi ha poques persones que coneguin el significat de la paraula romaní. És el primer que demana a tots els clients que entren a la seva herboristeria".
Aviat...
"Plaerdemavida, a pesar de ser una llibreria i, per tant, un lloc destinat a vendre un producte, pareixia voler evitar tot estímul exterior. Tenia una escaparata minúscula on els llibres de vell restaven desordenats, paradoxalment sense exhibir-se. La tenda era molt fosca i difícilment incitava a entrar-hi. Malgrat això na Júlia hi havia entrat ja feia tres anys, en un rampell incontrolable, un poc novel·lístic, que li canvià el destí. Allà trobà l’amo de la llibreria amb els seus propis i metafòrics portells tan tancats com els de la seva tenda. I aviat s’endinsà en el descobriment d’un home molt especial, amant dels llibres, pobre en fets i ric de pensaments, creador d’un món fantàstic a la seva mesura, espectador de la vida assegut sobre el tabulet de la seva tenda, no massa interessat pel que passava. Fins que el que passà fou ella. No és difícil entendre perquè ella s’hi fixà: sentia debilitat per les persones com ell. Tot d’una va ensumar, com ho faria una cussa, la seva necessitat d’estimar. No de ser estimat, perquè això era quelcom que el paralitzava ja que era incapaç de confiar en els altres, sinó la capacitat d’estimar, d’expressar, de comunicar el sentiment. S’havia organitzat la vida en base a no necessitar els altres i per no autodevorar-se, famèlic, havia après també a estalviar els seus propis recursos. Així, el seu cos prim i esquàlid, era la imatge de la combinació perfecta entre la retenció i l’abandonament: retenia els seus sentiments i els reconduïa cap altres llindars, l’estudi, els llibres, el coneixement. I així compensava aquella buidor emotiva, que la mare devoradora, invasora i manipuladora havia deixat, i s’abandonava a si mateix".
A la fi...
"La primera poesia que llegí va ser la que trobava escrita a les etiquetes de les botelles de vi, que la seva mare esgotava amb delit des de que podia recordar. Era una alcohòlica erudita, la seva mare, capaç de diferenciar, com el millor catador, les tonalitats vellutades i purpúries, els aromes amagats al final de la copa a violeta, a roure, a regalim, a fruita roja o a espècies, la consistència i el cos balsàmic de la seva medicina. Ell cresqué veient la mare beure a tota hora i no li semblava estrany aquell comportament. Els nins bevien aigua i coca-cola; les mares, vi, pensava i bressolava els possibles dubtes que començà a tenir a mesura que creixia, convertint-los en poesia: la que llegia al revers de cada botella. Col·leccionava les etiquetes i les rellegia quan la mare quedava dormida al sofà, a vegades abans de que fos fosc, narcotitzada pels tànins i els ferments: ...en barrica de roure, destaca el seu aroma mentolat, fresc i equilibrat, amb un lleuger toc fumat, de foc primigeni...notes torrades i espècies, amb un amable bouquet de fruita madura...i el color púrpura del vel irisat, com una posta de sol d’estiu, el cos de cotó, l’aroma a regalim...No és estrany que aprengués, sense adonar-se’n, tots els secrets del món del vi. Quan els seus amics adolescents començaven a descobrir la cervesa, ell ja havia tastar el Cabernet Sauvignon, el Chardonnay i el Merlot. Quan els seus amics tenien fantasies amb les formes rodones i sucoses dels pits femenins, les seves corbes desitjades eren les del raïm, ple i humit".
Quan volgueu...
"Són les sis de l’horabaixa i encara no he parlat amb ningú. Hagués pogut telefonar a la mare, o a na Maria, però no tenia res interessant a contar. La meva vida és monòtona, vulgar: he anat a classe, m’he despullat per fer de model a la classe de dibuix durant l’hora de dinar, he menjat ràpidament una ensalada d’alvocat i una poma, he pres cafè mentre llegia Jane Eyre en anglès i ara, sec en aquest bar i escric. Vull anar a Artemisa a comprar una sanguina i uns pinzells del número quatre abans que tanquin. Els necessit per a demà a primera hora, però la veritat és que no li veig sentit a res, i tot em fa mandra. Quin esforç haver de parlar amb el dependent de la tenda de material de dibuix. M’observa, em pregunta coses personals, m’investiga, em jutja. No sé quin interès deu trobar en mi, com no sigui el mateix interès que el mou a estudiar la vida de les formigues. Diu que li atrauen els artistes, però jo no el veig comportar-se igual amb els altres clients, i tots ho són. De fet, jo no sé si som artista; som una tràgica víctima del meu caràcter creatiu, sols això"
He parit...
"Era desmesurada. En la luxúria i en l’arrogància, i aquestes dues característiques excedides la convertiren en Marie-Claire, la dama del sexe dur. Tenia un local en les rodalies de la Plaça Gomila, Forat negre, obscur i plastificat com tots aquests tipus de locals. La raó de perquè duia aquesta vida venia de ben petita quan els Reis Mags li dugueren una munyeca Barbie. Li pintava el sexe i els pits amb bolígraf, la desvestia d’una manera diferent a com ho feien les altres nines. Un dia la va obrir tant de cames que es quedà amb el cos a una mà i les llargues extremitats a l’altra. Va ser el primer gest de plaentera violència. La mare la perseguí amb la granera al voltant de la taula del menjador per castigar-la i la dolenteria i els cops sobre les seves tendres natges la marcà per sempre. Ja mai més podria identificar l’amor i el sexe amb altra cosa que no fos dolor. Ja havia caigut dins el forat negre, del que no n’havia de sortir".
Em tindreu?...
"La tenda de peixos, vista des de fora, semblava petita, però tenia tres alçades que semblaven les capes de profunditat de l’oceà: com més avall s’anava, cap a la sala del sòtan, més obscuritat, més possibilitats de trobar-se un tritó o una sirena, encara que fossin de plàstic. Just entrant a Capità Nemo hi havia una enorme peixera plena de peixos vermells. Sols peixos vermells. Vermells com taques de sang, o gelatinosos bocins de corall, o llavis de geisha, o petites ferides, o avellutats pètals de rosa, o insectes mironians, o marques d’atenció, o senyals de prohibit, o segells de lacre, o paraigües i catiusques d’infant o roselles dins un somni, o òrgans interns bategant, o simplement peixos vermells dins una peixera".
El somni realitzat...
"Contava les hores amb varetes d’encens cremades, com ho faria una geisha que limita el seu temps de ball i ventalls. Sabia que dues veretes de canyella després havia de rebre una visita ineludible, poc grata, però necessària i amb la que havia d’iniciar el joc de la mentida i la veritat. Li hauria de preparar un te i seure’s aprop de la finestra del balcó, per poder cercar la llum com ho fan els gira-sols i poder parlar sense por sobre tot el que tenien pendent".
De la poesia al relat...
"Era un camp de cultiu ric, de terra roja, amb poca pedra, sense desnivells considerables ni racons massa humits. No estava tancat de paret, però una filera de xiprers al fons, esbarzers als costats i figueres de moro, hàbilment contenides, en l’entrada, el protegien de possibles intrusos. Hi havia un enorme garrover d’ombra cacaulada, sis ametllers que quan florien semblaven niguls, cinc llimoners, tres tarongers i un mandariner d’àcid aroma, una perera vinclada, un caquier, un magraner majestuós, coronat de fruites, dues palmeres que necessitaven arreglar i deu metres de parres, ara desfullades, però que al estiu formaven un caminoi de dolçor quasi paradisíaca".
Desitjant que us agradi...
"Notava la boca pastosa, amb gust a codony. Li picava el cap i els cabells encara estaven banyats, no recordava de què, un líquid que atreia les abelles i li acartonava els blens. Les cames li feien figa i l’estómac li cremava. Poc a poc anà prenent consciència. Estava estès sobre l’arena de la platja. Ja era de dia, però prest segur, perquè veia passar als matiners vells i a les mestresses de casa passejant el ca abans de començar a fer les seves feines. No gosava alçar el braç per mirar-se el rellotge del canell. No importava. Ningú l’esperava. Va sentir el batre d’ales d’un cormorà i tampoc gosà buscar-lo amb la mirada. Mirava el que els seus ulls li mostraven, en línia vertical cap a dalt, una immensitat de blau sense niguls".
Ple d'amor...
"Llegeix d’amagat a Espriu, ...les agitades mans de foc..., tancat al lavabo de l’institut. Va robar el llibre de la biblioteca fa uns dies i el té amagat sota una rajola buida al bany de les nines, on també amaga el tabac, els preservatius, els xupa-xup de cirera àcida que se’n du de la cafeteria mentre el cambrer s’acota per posar-li al taulell la coca-cola, cada dia a l’hora del berenar, i els pots d’aerosol que empra per fer els graffitis. És ràpid amb les mans, també les té de foc i com les d’Espriu penetraran, d’aquí una estona, el gruix del mur. Li agrada molt llegir poesia, però no vol que els companys ho sàpiguen: té una imatge, una indòmita personalitat que no pot entretenir-se en versos. Surt del bany amb un esprai negre i un altre color groc sota l’ampla jaqueta. Les nines que fumen, es pinten les pipelles, es confessen intimitats i es mostren els pits, comencen a cridar quan el veuen, com una aparició, però ell passa fet una exhalació i abans que puguin reaccionar ja l’han perdut de vista. Li preocupa que es corri el rumor de que va al bany de les nines. D’aquí a que sigui gay no van més de tres comentaris, però ho arreglarà amb quatre grapejades al cul i als pits d’alguna que es deixi. També això corr com la pólvora".
I il·lusió...
"Va començar a arreglar-se com si es preparés per una batalla : no buscava estar bella sinó un vestit que la camuflés bé si calia. Havia de ser una roba còmoda i ample perquè quan bevia sempre se l’inflava el ventre. Elegí un vestit negre de punt, llarg fins els peus, ample, lleugerament escotat, camaleònic. Sols tenia que estirar un poc les mànigues i l’escote i era la viva imatge de l’austeritat i el candor. Si es mollava el cabell i deixava veure les espatlles era una vampiresa sofisticada".
El voldreu? Em voldreu?

lunes, 3 de agosto de 2009

DIFERENTS

Per a tots els Elmer que conec. Visca la diferència!

sábado, 1 de agosto de 2009

INEVITABLEMENT

Avui t'he somniat. Inevitablement. Ocorr de tant en tant, a pesar de les circumstàncies i de la plenitud del cor. No vull justificar-lo ni culpabilitzar-me ni entendre-ho. Però no puc evitar cercar-ne explicacions. Potser és pequè ja no puc comunicar-me, ni parlar, ni jugar amb tu, potser és un mecanisme de regulació de la realitat, l'identitat i els altres, potser és una petita felicitat el recrear-te, potser és un recurs per mantenir-me dins la inteligència fracassada, potser és un reflex oníric de l'embolic afectiu que em conforma, potser és una predisposició, un hàbit, una alliberació interna, una condemna en contraposició, potser és la peça d'un puzzle que un dia es completarà, potser és el missatge que t'envio de que tot i voler viure en equilibri, sabiesa, fortalesa i respecte, no t'oblit, de que a pesar de no haver-t'ho confessat mai i de tenir el meu cor ple, a tu també t'estim.