jueves, 26 de febrero de 2009

L'AMISTAT ÉS LA CORDA (INVISIBLE) QUE UNEIX L'AMIC I L'AMAT




Aquests darrers dies tinc molt present la importància de l’amistat, no només per haver-ne perdut una de molt arrelada sinó per les amistats que queden i les que m’agradaria afegir. Curiosament el Tasta’m d’avui –els breus textos que romanen a l’estació de tren per fomentar el plaer de la lectura- hi tracta. És un fragment de “L’amistat”, de Francesc Torralba. Diu coses interessants aquest home. Com aquestes:
- l’amistat no és un be de consum, ni es pot adquirir com un objecte. Es una relació i tota relació exigeix necessàriament alteritat, obertura, permeabilitat i, sobretot, desig.
- Massa sovint s’afirma que la llibertat és la soledad, que la llibertat és la total autosuficiencia i independencia. Res no és més fals. Ens sentim lliures quan estam sols perquè tenim llibertat de moviments però la soledat no es contraposa a la llibertat. De fet, la llibertat és lliurar-se als altres, desfer-se de l’egoisme i de l’amor propi, trencar les barreres que impidiexen donar el bo i millor de cada u.
- L’amistat no és una garantia, ni una assegurança de vida, tampoc no és un contracte ni una relació mercantil, és un llaç fràgil i inestable, un vincle entre un jo disposat a ser un jo i un tu disposat a ser un tu que es revela receptiu i amable. L’amistat demana una alternança de papers. En ocasions cal adoptar la forma de recipient perquè l’amic té molt a dir-nos, i en altres moments nosaltres sentim la necessitat de manifestar-nos i valorem en els amics la seva capacitat d’escolta, franca i oberta sense judici.
- Els amics que s’empresonen tenen data de caducitat.
- L’amor d’amistat és mútua complaença. És com un impuls recíproc de donació de bé.
- Pensar sempre és un acte temerari.
- L’amistat es mou en el pla de la profunditat i no de la superficie, per això és summament difícil de treballar en societats molt epidèrmiques on qualsevol temptativa d’anar al fons causa terror. L’amic és, un amic de les profunditats. Dos éssers superficials no poden ser amics.
- Els infants tenen una especial habilitat per a vincular-se, per a fer amics, per teixir nous vincles. En canvi els adults necessitem pretextos.
- L’amic mai és algú indiferent, irrellevant, aliè. És un acompanyant, no sempre consolador perquè a vegades el que li toca fer és ser un fibló.
- Hi ha persones que tenen una gran capacitat per estimar, però no es deixen cuidar pels altres. L’orgull és un obstacle per a l’amistat, tant o més monumental com la desconfiança.

Pens amb els meus amics, en els que he tingut i he perdut, en els que tinc, en els que tendré i no veig cap diferència entre AMIC i AMOR.

martes, 24 de febrero de 2009

I PER A TU, M.

Sovint després de parlar amb tu, M., podria fer un nou tractat de la BELLESA perquè deixes que les paraules i els pensaments extraordinaris s'escolin pel teu discurs i caiguin lleument com ho faria una ploma. Poc enrenou, molta fragilitat, però un constant calfred després, com el plomissó que et toca l'orella i et fa pesigolles i no pots ignorar fins que no li plantes cara. Avui m'has dit moltes coses importants, però em quedo amb aquestes: que això que li ha passat a n'E. és horrible, però que el que ella ha fet ha estat meravellós -certament és horrible morir amb 36 anys; fer-ho tan bé, amb tanta dignitat i tant d'amor i tanta força com ho ha fet ella és bellíssim-; que ja hi ha unes coordenades marítimes a aigües de Formentera que l'acullen -però jo sé que sols acullen les cendres del seu cos, perquè ella encara és aquí amb nosaltres, dins totes les coses-; que deixi de pujar-me al plat volador de la meva relació per allunyar-me de les coses -molts, al llarg de la història, han cercat paradisos perduts, llocs on amagar-se, jo no puc ser menys-; que a vegades ens afanyam per trobar x cosa, per exemple, unes ulleres que hem deixat sobre la taula, però no les trobam perquè la nostra imatge mental les mostra tancades i les ulleres obertes passen així desapercebudes per a la nostra recerca...Després m'has regalat la "Historia de la belleza", d'Umberto Eco i jo, amb el meu petit tresor sota el braç -i amb el meu gran tresor dins el cor- he partit cap a casa. I així avui tanc aquest cicle d'escrits plens de tristesa. Vull mirar de nou les coses amb ulls nets i clars. Vull veure't a tu davant sempre que vulguis.

sábado, 21 de febrero de 2009

PER A TU

Tu vas escriure el 5 d'abril de 1989, amb només 16 anys, aquestes paraules: "...encara que no guanyem tots els partits o guanyem més bé pocs, no ens anirem d'aquest equip sense haver après alguna cosa, que tal volta exteriorment a la gent li sembli poc però interiorment, dins els nostres cors, és quelcom gegant..." Tu ja ho vas dir tot. Em meravella ara que només amb 16 anys ja tinguessis aquesta claretat de pensament, aquesta força i aquesta manera d'entendre el món. Avui hem comprat 4 mismoses per a tu. Hem tornat a plorar un poc, però hem rigut més i això estic segura que t'ha agradat molt. Seguiran els riures, preciosa meva, i les paraules, i els projectes i els àpats i sempre sempre el teu record dins els nostres cors bategants.

viernes, 20 de febrero de 2009

EN ESPERA, EN FUGIDA O EN RECERCA

Julio César Navarro era un poeta de 39 anys que morí aquest Nadal de càncer. Em van regalar el seu llibre just en les hores prèvies de la teva mort. Així com ell viatjava i escrivia en el metro de Madrid, jo l'he llegit aquests dies en el tren. M'atravesc a fer-ne la traducció...
Em vaig capbussar dins l'aigua freda del riu
i vaig estar submergit tot el que vaig aguantar,
vaig obrir els ulls i vaig mirar com les bimbolles es movien
al meu voltant, i el va i ve dels meus braços entorn
el meu cos
dins l'aigua obscura. Al final, fins i tot,
vaig poder veure'm a mi mateix a certa distància,
movent-me al mig de l'aigua i les bimbolles,
amb els ulls inexpressius
i el cabell despentinat agitant-se cap a dalt.
Potser ens hauríem pogut adonar
de que alguna cosa desapareixia
i arribava a un punt en que no havia marxa enrere.
Se'ns va oblidar
massa prest que va haver un estiu,
un horabaixa, un llamp
en el que vam deixar de ser nins.
Jo vaig notar que se'm gastava la joventut en somnis sense
avantatge,
que anaven caiguent com les ciutats dels imperis
antics
en els llibres que llegia. Vaig descobrir
que les abraçades eren el tacte furtiu d'allò impossible
i no suportava que la meva il·lusió
s'amagàs tan enfora de la meva vista.
Al moll ens escapàvem els horabaixes,
per nedar plegats.
Aquell estiu ja sentiem la pressa de viure,
que se'ns escolava l'edat entre les mans.
El moll era llavors una fuga a la nostra imaginació
i allà amagàvem les nostres besades i carícies secretes.
En el riu segueix el moll on mai es veu cap barca.
I res canvia,
excepte els avellaners que alteren el seu color quan se n'adonen
que també per a ells s'acaba el temps.

...Som massa gran per encara estar en espera, en fugida o en recerca. Sent que ja no tinc edat per seguir jugant a que no passa res i el temps no passa...El cor em bategava molt fort ahir vespre, sota l'edredó de plomes d'Ikea i el silenci pesat de la nit fonda. Crec que ja no sap com dir-m'ho.

jueves, 19 de febrero de 2009

CATÀLEG DE LLOCS EXISTENTS

L'indret de les Fonts Ufanes, sense aigua vista, però molta herba de pastura i ametlles verdes.
La Volta des General, els ametllers florits, l'aigua blavíssima i els riures desencaixants.
Banyalbufar, totes soles, un dia de pluja i reflexions.
Sant Joan i la passejada pel pinar cap a l'hermita.
L'arena blanquíssima de Son Serra de Marina, la calor aferradissa, la bona i reflexiva companyia.
El casc antic de Palma, els itineraris patrimonials, l'ombra de la Seu, les nines de porcellana i totes les paraules.
El teu piset devora Santa Eulàlia, poc viscut, tan desitjat.
Les passejades per Consell i pels vivers Hortus a Santa Maria, carregant el cotxe de terra, colors i vida.
Les xerrades al teu porxo, contemplant l'hort que vas construir amb tanta amorositat, parlant de la vida i la mort, menjant pamboli i Marina.
Les extraordinàries coques de na C. i les paraules consistents i sacsejadores den M. sempre.
Les corregudes de na Brusca.
Les converses en remull al teu safareig mentre parlavem d'amor i dolor.
Les passejades pel Molinar, arran de mar, les esperances i els sortilegis.
Els matins de síndria, cervesa i sol a la platja de Les casetes dels Capellans a can Picafort.
L'energia passional den Leo Bassi al Teatre de Lloseta.
Les cares contingudes dins la pedra a Tossals Verds, l'arròs brut amb un toc de canyella, l'esforç i les ganes, el seguici de vint-i-dos capells vermells nadalencs.
La lluna plena a Lluc, tres mans entrellaçades per a sempre, la pipa d'aigua, les fantàstiques sopes mallorquines den T.
La vetllada a Sa Ràpita, amb bona gent i bons animals i el teu dolor silenciós que t'encargolava.
Els dinars al Ginebró d'Inca i al Celler Can Marró, bon vi, bons àpats, bones converses.
Els solsticis màgicament celebrats.
Les visites a en T. i totes les llàgrimes durant i després.
Els incontables cafès a cateva, a cameva, a Palma, a Santa Maria, a Inca.
Tots els records d'adolescència: l'aeroport de Palma 18 anys enrere, quan et vam rebre amb pancartes de la teva estada a Londres, les noces del meu germà, la sortida al polinesi, les nits de marxa per Gomila, l'excursió a Sóller amb el tren, la visita al Castell de Bellver, l'acampada a Llucmajor, l'acampada a Llucalcari, la Nit de Nadal i les copes, la celebració dels meus 18 anys, totes les sortides a la platja i a la vida.
La teva pell morena.
Els teus ulls profunds.
Les teves abraçades llargues i intenses.
I sobretot els teus riures forts i contagiosos, nets, purs, enfiladissos, "pessigollers", inoblidables.

martes, 17 de febrero de 2009

TRIVIAL FELICITAT

Has mort amb l'incontable goig
d'haver sabut reconéixer la trivial felicitat.
I per això la cerc jo ara.
Em giro les butxaques i les espolso,
i just em cau un lleu polsim del que van ser els teus dies,
i just em cau la darrera píndola,
la que no et vas empassar,
i just ressona el tambor del teu darrer batec.
I la cambra s’enfosqueix i em marejo
i un vol de caderneres engabiades
em frega el clatell
i sento a cau d'orella el breu murmull
que m'ordena: viu!

sábado, 14 de febrero de 2009

PLANTAR MIMOSES

Plantarem mimoses i superpoblarem Mallorca del seu groc esponjat i breu.
Farem beneïtures de clown, que són dois sans i màgics, creadors de vida, molt diferents de les beneïtures que es fan diàriament pel món, com tancar-se a una oficina més de 8 hores diàries o deixar-se enganar per governs i societats.
Ens convertirem en sers porosos, capaços d'obrir-se a la força de la vida.
Escriurem tot allò aprés i farem un conte llarg o inacabable que emocioni quan es llegeixi.
Seguirem vivint, però de veres, no només estancats en una rajola de paraules o propòsits sense acció.
La nostra paraula màgica serà "fer". Fer amb fe.
Mantindrem Can Bum actiu.
Seguirem estimant-la i estimant-nos.
Creurem en la nostra bellesa, que és la bellesa d'estar vius.
Seguirem somniant.
Deixarem que lo nou entri i creixi (seria bo poder fer almanco una cosa nova al mes).
Riurem. Riurem. Riurem.
Estimarem. Estimarem. Estimarem.
No la oblidarem ni ens oblidarem de nosaltres mateixos.
Deixarem enrere el lament improductiu, victimista i esclavitzant.
Enllaçarem les mans i podrem plorar a gust sense por de mostrar els nostres cors despulls.
Gràcies, E., pel que ens has deixat. Ho farem. T'ho devem.

jueves, 12 de febrero de 2009

L'ESCRIT QUE MAI VOLDRIA HAVER ESCRIT

L’ESCRIT QUE MAI VOLDRIA HAVER ESCRIT

Ets morta. Has partit mentre dormies, em diuen, després de més de 4 anys de lluita i de força. Estúpidament, no t’ho havia dit mai, jo mirava el gerani que em vas regalar fa un temps, te’n recordes?, com si fos l’indicador de la teva salut. Havia descobert que, casualment, cada pic que floria semblaves millorar. Així que ingenuament havia convertit el gerani en el termostat de la teva energia. No t’ho havia dit, clar, perquè encara que sé que adoraves la manera de ser tan poètica i metafòrica, això era un poc massa…
He anat al jardí, tot d’una que he arribat a casa, ara que sé que ja no hi ets a comprovar l’estat del gerani. Està esplèndit, explosionat de color entre un entorn arrasat pel vent i les pluges d’aquest gelat hivern. Està esplèndit, però tu ja no hi ets.
“Per a que pensis amb mi quan el vegis” em vas dir sarcasticament el dia que me’l vas regalar, aquell matí en Inca. Tenies humor per fer inclús bromes d’aquest tipus. I tanmateix sempre he pensat amb tu, ho saps, des del dia que et vaig conéixer, perquè has estat un ser humà ple de vida, com un astre independent i autònom, extraordinari, impossible d’ignorar o oblidar. Si els teus riures han estat el motor de moltes de les nostres hores, més ho ha estat aquest darrer temps que m’has permès estar al teu costat, vivint la malaltia, l’esperança, la desesperança, els riures i les llàgrimes, totes les proves i experiments per sortir-ne, les caminades per la muntanya –ja mai podré deslligar-te de la Volta des General a Banyalbufar-, les reflexions de Can Bum, els àpats, la platja i els banys al safareig, l’hortet, el dolor –“com el pinyol del fruit que s’ha d’obrir perquè el seu cor aparegui al sol cal que coneguis el dolor. I si el teu cor pogués continuar meravellant-se dels miracles quotidians de la teva vida, el teu dolor no et semblaria pas menys meravellós que la teva joia: acceptaries les estacions del teu cor com has acceptat sempre les estacions que passen pels camps (Khalil Gibran)”-…
Perquè és terrible partir a poc a poc convertint-te en un esqueix del que s’ha estat, però tu has demostrat ser, fins i tot en aquests moments, valenta i forta, i ens has deixat acomiadar-nos suaument, assumint la marxa. Volia llegir les teves cartes, que encara guard, de quan te’n vas anar a Londres, volia recordar cada un d’aquells moments d’adolescència en que ballavem i rèiem i pensavem tenir una llarga vida per davant, volia rememorar cada conversa darrera i els teus ulls abisalment negres, cada cop més petits…però estic blocada. Don gràcies, però, perquè fa uns dies vaig tenir un somni en que apareixies contenta, preciosa, esborrada del teu rostre l’expressió de constant dolor que t’acompanyava els darrers mesos, plena de llum. Don gràcies perquè aquesta és la imatge que em ve ara i em fa creure que t’has transformat en un altre ser ple de felicitat i de pau. Això et desitjo, preciosa meva, que estiguis en pau, i que te’n duguis dins les mans tot l’amor que t’hem donat. Esper que saber que t’estimam i sempre t’estimarem t’hagi donat un poc de consol davant el dolor d’haver de partir tan prest.
T’estim, preciosa.

martes, 10 de febrero de 2009

CINISME

El cínic és descarat, desvergonyit, insolent, caradura, fals i hipòcrita. Vivim dins el cinisme. Rebem missatges cínics i hem de contestar amb el mateix cinisme. L'administració és cínica. Alguns desamors també. Als bars et serveixen cafè amb llet i cinisme, que podria ser quelcom tan perillós com la cicuta si no possasim molt de sucre per endolcir-lo (advertència: la sacarina no serveix).
Sempre que he lluitat contra el cinisme m'han dit que no tinc mà esquerra i això no m'agrada gens. La manca de cinisme inoportuna, descol·loca. Així que ara seré terriblement cínica i deixaré que el vent bufi fins al seu enteniment la meva disconformitat amb el seu atrevit, audaç, arrogant, fingit i farsant missatge. Ho faré amb cinisme, per suposat, i així rebrà un fresc "perfecte! Besades". Quina tristesa...

sábado, 7 de febrero de 2009

25, 35, 45?

A vegades dubto quina és la meva edat real. Tinc 25 anys il·lusionats per les coses noves i interessants, els tinc en la 'ingenuïtat que em floreix dins les conques dels ulls davant alguns trets i fets humans que encara em sobten, en la pell del meu rostre, genèticament estirada i blanca, els tinc a la veu dolça i en la timidesa d'alguns moments quan l'únic que vull i necessit és que em sostenguin...
Tinc 35 anys als malucs amples, com si hagués estat mare més d'un pic, els tinc en les experiències que he viscut, en la pell dels musles i les anques, ja flàccida i atarongada, als records peculiars que m'aunen a una generació, la que pintava amb plastidecors, coneixia una sola marca d'iogurt, mirava dues cadenes de televisió, escoltava al grup Parchís o llegia "Los Cinco", era capaç de posar-se "hombreres" o calcetins curts amb randetes a sota les sabates manoletines i seguia les tràgiques històries animades d'una Heidi, un Marco o uns Banner i Flapli...
Tinc 45 anys en els cabells blancs que em tap des dels 21, a la fatiga física i mental que m'envaeix després d'una decepció o després d'una festa, a les poques ganes que tinc alguns vespres d'intimar o fer alguna cosa diferent a descansar al sofà mentre al carrer plou i les nines joves deixen que el rímmel taqui les seves galtes enceses sota la pluja, els tinc en les ganes de retirar-me tranquila dins un far amb terra per treballar i escoltar sons de natura, potser també en l'estat de les meves artèries i el meu cervell, cansat de tant de pensament recurrent o itinerant...
Tinc 25, 35 o 45?

viernes, 6 de febrero de 2009

UN 6 DE FEBRER

Un 6 de febrer de 1974 vaig néixer amb moltes dificultats. Altres 6 de febrer van venir al món persones importants i en partiren altres com el poeta Jorge Guillén o el Ruben Darío. I així tot és igual, venir i partir, venir i partir...i intentar riure molt entre i entre...

http://www.youtube.com/watch?v=dWYLNbZa1IE


martes, 3 de febrero de 2009

BUROCRÀTICA RESTA

Ja torn tenir una feina burocràtica. I si vull educar, m'hauré d'educar a mi mateixa. Ja tinc temps entre setmana per passejar per ciutat o pel camp, per fer cursos, per anar a recitals o exposicions, per dinar amb els amics, per descansar, ja tinc un sou i un horari dignes...però ja no treballo amb persones. Tot són papers i incidències, situacions lletges i qüestions per resoldre, documents per generar, informació que transvassar, poc sentiment, poca poètica.
No existeix la vida ideal, almanco no per a mi fins ara. Tot canvi implica una renúncia; tot somni, una decisió i una resta.