QUAN PERDRE'S NO ÉS CAP DESORIENTACIÓ

Ell sap que no té res a fer amb ella. Però aquest convenciment l'excita i, per això, va deixant de tant en tant, miques al seu camí, amb l'esperança secreta de que ella vulgui seguir-les si es perd. El que no sap és que ja s'ha perdut massa vegades, tantes, que ha exercitat el sentit de l'orientació, la contenció i la supervivència fins el punt de convertir-se en una mena de far. Llavors perdre's ja no és cap desorientació. Si passa, s'asseu una estona al fil de la seva ànima, descansa, tranquilitza el seu cap, el seu cor, la seva pell i de manera natural sap cap on partir. No necessita recolzar la seva mà en cap penis díscol, en cap cervell recargolat, en cap forta espatlla, en cap paraula de poeta, en cap ombra de Peter Pan, en cap somriure de gat de Cheshire, en cap joc de mans. Ja no hi ha ocells volant en picat i ennuvolant l'horitzó. S'asseu, tranquila, i es mira al mirall. I veu que tot allò viscut ha gravat als seus ulls un color diferent als que tenien quan va néixer. Cada cop té la mirada més verda, no sap si d'esperança o de verdet, però és una verdor de vida, de saviesa. Aprèn, no deixa d'aprendre i quan li llancen mocadors al terra de dama antiga, ja no els recull.