martes, 28 de julio de 2009

EL SENTIT

Em pregunto on han quedat Luci, les puntes de fletxa i els caçadors-recolectors; on el ferotge Nabuconodosor; per quins racons restaran els zigurats i el codi d'Hammurabi; a quina prostituta dibuixarà Toulouse Lautrec; per quin maó es deixarà colpejà la Gata Loca; quin ull tallarà la navalla surrealista de Dalí; on seran les ombres de trèbol que la finestra gòtica formarà en el terra de pedra; quin color blau intens perdrà el Pantocràtor de la paret; com s'estimaran els del Grup de Bloomsbury; quin petit detall pintarà el pintor holandès i sobre quin detall incidirà el raig de llum en la piràmide de Keops.
Em pregunto de què ha servit conéixer el manifest dadaísta, els àngels de Sagrera, les parets sense finestres del romànic, les abstractes taques de Pollock, les balconades de la casa veneciana, els cul-de-sac de la ciutat àrab, les espirals daurades de Klimt, les passions de Modigliani conservades en alcohol i bacils, els llargs títols dels quadres de Miró tan "contel·lars" com les seves pintures, els sarcòfags paleocristians, els jardins anglesos, les primeres fotografies de Daguerre.
Em pregunto si haver enmagatzemat tantes imatges i tantes dades tindrà un dia un sentit. Potser el dia que parteixi apareixeran enfront meu personatges de ficció, arquitectures, esculptures, pintures, fotografies, pel·lícules, músiques, blogs, filosofies, poemes, històries, colors, balls, amors bressolats, amors perduts i amors mai gaudits. Potser el meu univers interior equilibrarà la balança d'una vida tranquila i ordinària, bellament mediocre. Potser aquest ha de ser el seu sentit.

2 comentarios:

Frannia dijo...

Em pregunto quan deixaré de fer errades d'ortografia. Potser quan deixi de vomitar i pensi un poc abans d'amollar. Tal volta, A., és per això que alguns despullam d'aquesta manera les nostres intimitats, perquè som sers desmesurats i incontinets, expansius...qui sap si d'això també faré un post.

pep dijo...

Es tant bo preguntar com respondre, i a voltes també és tant inútil una cosa com l'altre. Potser el que cal és viure, que sovint ja és suficient.
P.D. - Ja veig que no serveixo ni com a filòsof, ni com a poeta. Pero procuro viure i massa sovint sobreviure.
P.D.2 - continuo pensant que el que escrius té força.