miércoles, 29 de octubre de 2008

EVIDÈNCIES

N'hi ha que diuen que el fracàs de la inteligència apareix quan algú s'obstina en negar l'evidència. Però quina és aquesta evidència? El seu no aprendre i quedar-se encapsulat en la por i la inercia del no-res? El meu laberint (de passions, d'obssessions, de pors, de dubtes)? Avui hem passejat sota la pluja. Abans haviem plorat els dos. Així que les llàgrimes s'han confós amb la pluja i tot ha resultat alliberador i net. Té por de perdre'm de nou. Tinc por de perdre'l de nou i així perdre'm jo també. El consol que cerc no arriba, car cap mag ni cap poeta tenen el sentiment que ell té. Potser aquesta sigui la evidència que em nego: el profund amor que hi ha entre nosaltres. Que això basti ja és un altre tema...

domingo, 26 de octubre de 2008

FONTS UFANES


Les aigües broten del terra, miraculosament, només uns dies a l’any a l’indret conegut com Les Fonts Ufanes. Semblaria un somni si no fos per la visita massiva de persones i mitjans de comunicació. He intentat passejar tranquila, escoltant la cadència del córrer de l’aigua concentrada única i exclusivament en la idea que existeixen els miracles –encara que siguin cientificament mesurats i clarament possibles i per tant gens miraculosos- i que d’una terra aixuta i erma pot, en vint-i-quatre hores, vessar-se un torrent de vida. He pensat amb en Lluïset i amb n’E. i els li he desitjat el mateix presagi; he pensat en mi mateixa i he demanat a qui m’escolti que un llac sorgeixi de les meves mans, que una font broti del meu cor, que els meus pensaments siguin aquàticament ferotges i se’n duguin tota la bassa estancada i el polsim i l’olor a arnat. Passejava sobre les fulles mentre ho pensava i entre l’aigua i la fullaca he descobert un niu caigut, sense ous ni pares, i m’ha semblat un mal presagi. Sembla que la fúria de l’aigua, sobretot quan brota de les entranyes, no respecta res. He recollit un aglà del terra i me l’he posat a la butxaca, per enfrontar sensacions. Ben estret dins el meu puny he continuat les meves passes. El cant dels ocells ofegava els crits dels infants descobrint l’aigua. També eclipsava el metàlic so del zoom de les màquines de fer fotos enfocant angles i perspectives. També enfosquia el propi soroll del riu efímer. A mesura que m’allunyava del bosquet i enfilava el camí cap a cases pareixia que tot el líquit m’havia pujat per les cames i pugnava per surtir per les conques dels meus ulls, com unes noves fonts ufanes alliberadores i netes. Les he ofegades, però, i he deixat que es convertissin en dolor a les cervicals i a la panxa.

sábado, 25 de octubre de 2008

MIRALLS

T'estàs a punt de trencar o transpassarem el mirall, com va fer l'Alícia per trobar un lloc millor?

PLUJA D'OCTUBRE

Els seus ulls són nets i brillen com els dels infants. Difícilment sap veure la realitat de les coses Sembla que ser positiu significa ser inmadur
És tan carinyós que sempre t’acaricia quan et té aprop La rutina és la seva amiga No és capaç d’anar endavant amb decisió Mai t’abandona S’obstina en voler veure les coses des del seu mirall
És molt fidel La protecció que dóna és fictícia
És honest No em sorpren Té un somriure bell
No rega el jardí Dóna massatges als peus és insegur
Cuina molt bé és tradicional escura
No obri mai un llibre és simpàtic i extrovertit ronca
Li agrada passejar per la natura no té iniciativa de canvi és divertit
Es un mestre del xantatge emocional és generós amb allò material, però egoísta també
És tranquil No vol tenir fills És molt sa
Viu l’art sols com evasió planxa Exigeix poc
És orgullós és respectuós No és valent
Els meus ulls són nets i brillen com els dels infants. Difícilment sé veure la màgia de la realitat. Som esencialment negativa perquè em projecto en el fracàs. Som tan carinyosa que sempre l’acaricio quan el tinc aprop Odio la rutina però també la necessit. Crec que vaig endavant però quedo estancada sovint. Puc abandonar.
Ho intent mirar tot des de diverses perspectives. Som infidel de pensament. Semblo
desvalida però acabo protegint jo. Som honesta. Necessito la sorpresa. Tinc un somriure bell.
Rego el jardí cada dia. Dono massatges. Som insegura. No cuino massa bé. Tinc el fons tradicional i la forma inusual.Escur. Estim els llibres. Som simpàtica. Crec que també ronc. M’encanta passejar per la natura. Tinc intenció i voluntat de canvi. No som massa divertida. No vull ser cap mestra del xantatge emocional. Som generosa. Som tranquil·la.Vull tenir fills. Som sana, però menjo massa dolç.Visc l’art com una reflexió i un aprenentatge. Mai planxo.Exigeixo molt

miércoles, 22 de octubre de 2008

DE TRENS, ESTUPIDESES I PLUGES

Aquesta tardor no cauen les fulles, sinó les gotes de pluja i la humitat. Tant podem anar en màniga curta com contemplar els camps anegats després de tempestes que semblen més d'estiu que d'octubre. Viatjo en tren, asseguda al costat d'una família marroquí, i llegeixo un tractat sobre l'estupidesa, la constatació de que la cultura no fa millors a les persones. Miro per la finestra i se m'obrin les portes de l'enteniment tot i seguir asseguda al meu seient. Els noguers encara carregats de fruit em recorden que aviat dos cossos seuran davant una televisió fins que la son els mati. També ells deixen el seu fruit estés a l'envit del vent i els lladres. Si hagués estudiat perruqueria em farien igual de mal els peus, però potser riuria més sense vergonya. Segur que no duria els cabells sempre iguals, com una arquitectura d'altre temps només variada per les defecacions de colom que són els meus cabells blancs i segur que els poemes els faria amb les mans. I no tendria temps de pensar en absències, en decepcions, en paradisos encara per conquerir, en dubtes i fantasmes. Decideixo i desdic allò decidit. Anyoro i no som capaç de fer-s'ho saber. Pinto i tiro els apunts al fems. Escric i ho penjo a internet.

domingo, 19 de octubre de 2008

ANIVERSARIS



Ahir la mare i el pare van complir 46 anys de casats i jo els hi he regalat aquestes 46 flors del meu jardí. I avui, entre crits d'infant, olor d'alzina i anous, la mare m'ha contat bocins de passat. Jo prenia notes perquè vull fer-ne una novel·la d'aquest passat tantes voltes dolorós i escrivia amb lletra quasi il·legible sobre moixos negres, mocadors bruts, horabaixes de rosari, classes interrompudes de francès, caminades a través d'horts, abandonaments, bubotes a la nit, solitud, tristor...Els nins jugaven, mentres, aliens a la importància d'aquell moment, amb un arc de plàstic de forma i color cridaners, i a estones a la Nintendo no sé què, monstre devorador de les ànimes joves. En J.M. cumplirà demà 9 anys. Li he regalat, entre altres regals banals, la meva col·lecció de segells, més de 70 peces guardades des de l'any 90, enviats en cartes des de tots els continents. Per convéncer-lo a acceptar el meu regal he hagut de dir-li que possiblement quan ell fos gran tindrien molt de valor, car ja no existirien les cartes. Al final m'ha demanat entre plors que li guardàs jo perquè la seva mare li tirava tot al fems. Però el cert és que un llibre de ferratines, unes plastelines o uns animals de plàstic fabricats a Xina tenen per a ell més valor. És un nin d'aquesta generació, la de les coses frugals i canviants, un miratge tanmateix perquè no hi ha res que hagi canviat en esència en aquest món. Ho he comprés millor avui, escoltant parlar la meva mare. Ens podem modernitzar, maquillar, plastificar, linkar, buidar, evolucionar, involucionar, mesclar, transformar i tanmateix som els mateixos homes del principi, que ens movem per por o ens movem per amor o ens movem per ànsies de poder. I els aniversaris es succeeixen i tot sembla canviar, però res ho fa.

miércoles, 15 de octubre de 2008

EL CONTE DEL ROSAL I EL POU


Hi havia un roser a Guium que feia unes roses avellutades del color roig de la sang. A mesura que florien anaven perdent el seu color com si el temps, el vent, el sol i les roades, les difuminassin. Quan començaven a perdre els pètals, ja eren d'un color rosa pàlit, com entranyes desagnades sense el batec de la vida. No obstant això, durant unes hores -potser 24-, eren flors esplèndides. Era un roser generós. En poc temps havia traspassat la paret del jardi i les noves poncelles, com ulls inquiets, guaitaven el veïnat. Hi havia dins aquell altre jardí un vell pou ple d'aigua.
El roser, sempre que el jardiner el cuidava, era generós i abundant. Creixien els nous brots, les noves fulles, les noves flors, com en un bell joc. De sobte el jardiner no es sap ben bé per què, va deixar de regar el roser. El protegia del vent, certament; allunyava les aus i els insectes, però no li donava aigua.
- Aviat plourà -li deia. I el pobre roser, abans tan esplendorós, deixà de florir. Algunes fulles li caigueren, altres s'engroguiren, no sortiren nous brots. Era evident que al roser l'escasa i infreqüent pluja no li bastava. Potser sí per sobreviure, però no per florir bell.
-Per què no botes la paret i treus aigua del pou?.- li digué al jardiner. Però ell no volia o no sabia botar. Seguia confiant en la pluja. I no és que el jardiner no tingués cura d'ell, però no volia canviar els seus nous hàbits. Espantava les aus, matava els insectes, arrebassava les males herbes i es passava les tardes fent voltes en cercles al voltant del tronc de la llimonera, com si fos un ase.
Davant les súpliques, o les ofenses, o les ordres del roser, només sabia dir:
-No em diguis que no et cuido, ingrat. Faig el que puc, no puc fer altra cosa...
-Sí que pots: bota la paret, treu aigua del pou i rega'm.
-Plourà aviat, ja ho veuràs.- i venga a fer voltes com un ruc mentre el roser esmorteïa.
El roser va començar a pensar que l'única manera de canviar les coses seria canviant de jardí i per tant, de jardiner, però era un pensament sense sentit: tots sabem que els rosers no tenen cames. Per altra banda tampoc s'imaginava a un altre lloc que no fos aquell. En aquella terra havia posat les arrels. Era el roser que era, de rares flors esplèndides però efímeres, de coll llarg i poncelles inquietes, d'espines poderoses però atrofiades, d'arrels joves i poc profundes. I el jardiner era el que era, amorós, però ruc, generós però covard, protector però atemorit...
I mentre tot això pensava i passava, una llimona groga i pesada caigué sobre el jardiner almig de la closca...No sabem si, a la fi, despertà, si quedà més ruc, o s'esfumà d'un buf...

lunes, 13 de octubre de 2008

LA DECEPCIÓ




Fa dies que llegeixo sobre la decepció. Vaig tenir un somni en el que aquesta paraula era la clau del misteri. No em sembla erroni relacionar-ho amb el meu inconscient i dur-ho al plànol tangible: acceptar la meva decepció. Investigo sobre ella perquè vull arribar a l’arrel: la decepció sempre ve d’unes expectativas no realitzades.
Sempre he pensat conscientment que les meves expectativas eren exagerades, que tenia una ambició desmesurada pel que jo era en realitat. Em culpabilitzava i em castigava per la meva insatisfacció. Podia, breument, gaudir de les petites coses però era un miratge. Tanmateix sempre sobrevola el fantasma del que no hi ha. Llegeixo “el que neix desencantat pot encantar-se per qualsevol insignificancia”. I així ho faig de tant en tant: veig una posta de sol bella, o visito una fira plena de gent i colors, o contemplo la construcció d’un jardí i penso que això em basta, que és suficient, però em menteixo, és un engany, el primer de tots. Perquè no s’ha d’oblidar que la decepció neix de l’engany. Per què, si no, un cop vista de cara la realitat, deim estic desenganyat? Des-enganyat. Ja no hi ha engany, ja s’ha vist que la realitat no té res a veure amb allò que s’esperava.
El meu neguit venia de pensar que jo mateixa no sabia destriar entre el que volia i el que desitjava i això em feia tenir unes expectatives falses de la vida. Però ara sé que hi ha coses que vull i que aquestes necessitats no poden enterrar-se. Vull una persona al meu costat que no m’engani, en la que pugui confiar, que no maquilli la realitat com si jo fos un infant que no té consciència, que em faci créixer en tots els sentits que em conformen. Vull unes amistats al meu voltant que em respectin i em retornin el que jo don. Vull una feina que em valori i no em faci viure com una persona sense cultura, sense estudis, perquè la meva dedicació té un preu, més alt del que em paguen, tot el temps que vaig estudiar mentre feia feina per pagar-me la carrera, tot el temps que vaig deixar de divertir-me o descansar per crear uns fonaments sòlids, tot el temps que vaig dedicar a aprende uns principis que em fecin una persona digna. Vull una familia que em recolzi en tota circumstància, que em respecti i em valori. Vull estimar els meus dies, sentir-me útil, pensar que la meva presència té un sentit en aquesta vida. Viure d’una altra manera no és viure. I no vull tornar sentir dir –massa vegades m’ho he dit a mi mateixa- que esper massa. Qui no espera no és un ser humà. Està desencantat i mort. Crec que s’ha de fugir d’ambdós extrems, del que diu que no es pot esperar res i del que basa la seva existencia només en l’esperança.
El desengany porta la lucidesa, només si s’està dispost a comprende, asumir i acceptar la situació o el fracàs (no demonitzem paraules) i avui jo vull fer aquest exercici:
dir que he fracassat en la meva vida en parella, de nou, perquè ell m’ha decepcionat. No és que no sigui bo; és una bellísima persona. Però no és el que jo esper i la seva promesa d’aprofitar aquesta segona oportunitat no s’ha acomplert. Alguns pensareu, i la teva promesa? La de valorar-lo tal com és? Era una falsa promesa sense ser-ne conscient. Perquè el que és cert és que no sé valorar-ho tal com és, no en la seva totalitat que jo exigeixo a una parella, que jo necessito.
Dir que he fracassat en part de la meva vida fraternal perquè quasi tots els meus amics m’han decebut d’una manera o altra.
Dir que he fracassat en la meva vida laboral perquè el doblers que guany a canvi de la meva dedicació només em permeten anar tirant i he de firmar contractes abussius que em mantenen dins la mediocritat.
Dir que he fracassat en la meva projecció literària perquè no som capaç d’assumir la part de promoció i la vessant pública que implica escriure.
Dir que he fracassat amb mi mateixa per no ser capaç de caminar per on vull.

He de néixer de nou, tenir la força per redreçar el camí ara que encara som jove i estic viva. No sé si tanta decepció m'haurà llevat totes les forces. Intentaré estar en construcció. I no tornar-me a enterrar per cap expectativa sense fonament.
Hi ha que contar entre tots els plaers el que quedi alguna cosa d'esperar...

sábado, 11 de octubre de 2008

EL DOLOR

El llindar del dolor és relatiu. Tots ens pensam no poder aguantar massa dolor perquè en la nostra vida quotidiana qualsevol petita ferida ens incomoda. Ho fa perquè estam segurs de que serà efímera i aquesta certesa ens fa impacients. Quan es sap, però, que el dolor no acabarà, el nostre cos i la nostra ànima s’estiren com un gua i es poden soportar carretades de dolor. Alguns han de patir un dolor físic, potser un càncer que els debilita i els esborra; altres pateixen l’insoportable dolor de l’absència i el silenci; altres el de la incertesa; el de la fam o el de la decepció.
Té un sentit aquest patiment quan el dolor perd la seva funció de protecció i es converteix simplement en un company de vida, un bessó aferrat impossible de matar si no s’acaba amb la pròpia vida?
Té un dolor molt dolorós, que bé podria ser-ho encara més. Li posa morfina de tant en tant, però mai desapareix. Com mai despareix la línea de l'horitzó, o la gota de cafè amb llet que regalima pel tassó, o la penganya a l'ull els matins d'hivern, o la borra davall del llit, o el pèl negre i gruixut que li creix sobre la piga de la galta cada 15 dies, o la fam i la set, o les ganes de saber d'ell.

viernes, 10 de octubre de 2008

EFECTES COLATERALS DE LA CRISI

-Somniar que em cobren 100euros per mirar un paisatge
-Deixar d'anar al cine, al teatre i als concerts
-Menjar la meitat de quasi tot el que menjava
-No anar a prendre el tallat a l'hora del pati
-Reciclar la roba de fa dos anys
-Deixar de visitar fisioterapeutes, osteòpates i qualsevol altre terapeuta físic, psíquic, emocional o estètic per molt que es necessiti
-No telefonar als amics; comunicar-se amb el correu electrònic
-No anar a sopar ni a dinar a fora i, si es fa, de menú.
-Utilitzar el tren i les cames més que mai
-Canviar de perruqueria per una més barata i arriscar-se a que et talli el cabell una nina de 20 anys que mentre ho fa et confessa que només ha dormit 2 hores perquè va anar-se'n de marxa en diumenge (sorpresivament ho va fer millor que cap)
-No comprar llibres ni músiques
-No comprar al súper sense mirar i comparar preus
-Passar-se dos o tres dies sense menjar ni carn ni peix
-Augmentar la imaginació i la creativitat a extrems impensables
-Desitjar situacions a les que mai havies donat importància
-No comprar xocolata ni cap aliment innecessari
-Posar la meitat de detergent a la rentadora i la meitat de pasta de dents al raspall
-Odiar la paraula crisi
-Tenir manco ganes de fer l'amor i de riure en general
-Pensar massa en el futur
-Voler ser funcionària de nou
-Aprendre a valorar encara més totes les petites coses belles

martes, 7 de octubre de 2008

COL-A-K.O.

Alguns polítics de la meva illa -d'aquests que no tenen vocació cívica i de millora social (com quasi tots?)- amaguen davall cols pots de cola-cao plens de doblers robats. No és un invent de guió almodovarià, de debò. És real; ha passat. A mi em fa gràcia aquesta antitesi al lladre de gua blanc, aquest poc glamour en l'art de l'engany i la simulació, i no em deixa de provocar una certa llàstima l'esperpent de la situació, gràficament seguida i difosa: l'ex-política de dretes amb el canet als braços contemplant com es fa la descoberta davall de la col del seu jardí després que la seva dona, una soprano no massa coneguda, ho hagi cantat tot. Que ningú em digui que no és per quedar-se K.O.. Sobretot quan es parla de 8 milions d'euros estafats al ciutadà. I jo que no obro ni una bossa de cacahuets quan vaig a comprar a l'hiper...

lunes, 6 de octubre de 2008

FORCES I DEBILITATS



És forta per frenar l'impuls d'escriure't o telefonar-te? O precisament per això és dèbil? T necessita parlar-te. Somnia i somatitza. Fa voltes. I es desespera. Està com una cabra.

domingo, 5 de octubre de 2008

VESSEN REFUGIS ELS RACONS

Vaig traduir aquest poema al castellà i el vaig llançar a altres aigües. S'ha materialitzat en "La casa del poeta", editat per Román Piña. Sempre il·lusiona que es publiqui el teu treball, però he de confessar avui que el so, la cadència, el ritme, la bellesa que té la meva llengua em semblen incomparables. Per això ho public avui aquí, en català. Esper que ho llegiu i m'agradaria, si voleu, que jugueu amb mi i escrigueu un poema o un escrit que parli de la vostra casa, real o metafòrica. Jugau?


VESSEN REFUGIS, ELS RACONS

Hi ha violinistes ingràvids a les parets d’aquesta llar,
estovant-se entre amants estilitzats,
esguards lacònics i paraules d’altres.
Vessen refugis els racons,
sotmesos pel roig del batec,
per la urgencia de la vida.
Hi habiten amics i àngels
i una moixa intermitent
que alegra les visites distretes.
Encara hi ha horitzons de boira,
car les parets són massa aprop de les coses
en aquesta casa avesada a allò difícil.
La dictadura dels comiats manà en els vans de les portes temps enrere.
Però avui han desaparegut els planys,
i les vaixelles, descarades, s’engalanen de sopes cada vespre.
Hi ha llibres ressant sortilegis i pluges
i una unió de cos i ànima, sospitosament luxuriosa,
mobilitza tots els fars: poc és suficient per tenir-ho tot.
Crec que hi creixen plantes sobre la teulada,
espirals arbres de la vida,
com una cabellera irisada d’aus i vent.
Vessen refugis, els racons
i jo ja no estic sola.

sábado, 4 de octubre de 2008

NO S'HA MORT EL DESIG

http://www.youtube.com/watch?v=ZfbKgtaWyvM

No s'ha mort el desig. L'assassina, l'esborra, l'esvaeix, el llança, el tapa, el cus, el pinta, l'ofega...però el desig és així, fa tot sol el seu camí.

viernes, 3 de octubre de 2008

CANVIS

No és que na Frannia hagi deixat de ser la dona dels corbs al cabell. Hi nien encara les aus i així seguirà sent perquè és part de la seva natura, però en un cop de màgia les ha transformades en fils de colors. No vol cels coberts de plomes. Vol trunyellats de realitats i miratges.
Deixa enrere la bellesa pertorbadora de la capçalera anterior per molts motius. Primer, com exercici de conscienciació envers la feina dels il·lustradors; després per trascendir la imatge que suggeria l'antic bloc. Vol concretar l'oníric, fer-lo útil, com la flassada o l'abric que resultarien de filar aquests fils. Vol donar color, tintar la perenne nostàlgia, que tant li pesa i avorreix. Vol ser l'Ariadnna que us marqui el camí, la Penèl·lope que faci i desfaci històries i no acabar mai. Vol que els seus escrits siguin la bola de fil que entretén al moix, que el fa jugar, que siguin el material que serveix a l'au per fer el seu niu.